Arxiu d'etiquetes: 1927

Galí i Fabra, Francesc d’Assís

34 Respostes

(Barcelona, 22 novembre 1880 – 23 setembre 1965)

Pintor, dibuixant i pedagog. Fill de Bartomeu Galí i Claret. En un primer moment rebé la influència del modernisme, però després s’inclinà cap al noucentisme, dins el Cercle Artístic de Sant Lluc.

Fou el principal impulsor del corrent estètic, que, a partir del simbolisme, emprava temes d’inspiració mediterrània i popular, a la recerca d’un moderat equilibri entre el dibuix i el color. En són alguns exemples les pintures al fresc de l’edifici central de Correus i del Palau Nacional de Barcelona, i els cartells anunciadors de l’Exposició Internacional del 1929, on decorà algunes instal·lacions, i de l’orquestra Pau Casals.

Gran pedagog en qüestions plàstiques, desenvolupà en aquest sentit una tasca extraordinària, que va des de la fundació (1902) de l’Escola d’Art fins a la direcció general de Belles Arts del govern de la República els anys de la guerra civil. Dirigí, del 1914 al 1924, l’Escola Superior de Bells Oficis, des d’on difongué les seves tesis mediterranistes i on foren emprats mitjans tècnics nous.

Entre els seus deixebles cal citar Plandiura, Joan Bergós i Cèsar Martinell. En les circumstàncies adverses quant a sosteniment oficial, mantingué sempre oberta una escola particular. Féu exposicions personals, visqué a Londres del 1939 al 1950 i guanyà premis internacionals.

Fou el pare d’Elisabeth Galí i Camprubí.

El seu germà fou Josep Galí i Fabra  (Barcelona, 1877 – 1927)  Matemàtic. Escriví un tractat didàctic d’aritmètica i geometria. Destacà a l’ensenyament.

Fuxà i Leal, Manuel

4 Respostes

(Barcelona, 2 setembre 1850 – 28 novembre 1927)

Escultor. Estudià a la Llotja de Barcelona, amb Rossend Nobas, a París, amb Carrière, i a Roma, sempre en ambients acadèmics, cosa que no priva la seva obra d’una certa densitat psicològica. De nou a Barcelona, fou professor (1896) i després director (1911-20) de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i presidí la Junta de Museus de la ciutat.

Fou un dels més prolífics autors de busts, mausoleus i monuments públics a Barcelona, així com d’escultures aplicades a l’arquitectura. Entre les quals sobresurten l’Escolà (1870, Museu d’Art Modern de Barcelona), els monuments a Aribau, Clavé, Rius i Taulet, etc, estàtues i relleus del monument a Colom, del Palau de Justícia, del convent de Pompeia, de l’Arc de Triomf, etc, l’Estalvi a la Caixa de Pensions, el Sant Jaume a la Caixa d’Estalvis Provincial, etc. Hi ha obres seves similars a Montevideo, Madrid, Ourense, Gijón i a diverses poblacions de Catalunya.

Esteve i Seguí, Josep

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 7 octubre 1873 – 4 octubre 1927)

Farmacèutic i escriptor folklorista. Durant trenta anys regentà l’antiga farmàcia Esteve, a la rebotiga de la qual es reunia el bo i millor de la intel·lectualitat manresana. Fou fundador i primer president del Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1905), dirigí el butlletí de l’entitat, on publicà una interessant Permiologia de la comarca.

Fundador i directiu de l’Orfeó Manresà (1901), de l’Esbart Manresà de Dansaires (1909) i del diari “Bages-Ciutat”. Fou col·laborador, a Manresa, de l’Institut d’Estudis Catalans, i publicà articles de geografia comarcal i de folklore en diverses publicacions locals i de Barcelona.

Espinàs i Massip, Josep Maria

4 Respostes

(Barcelona, 7 març 1927 – 5 febrer 2023)

Escriptor. Dins la generació de novel·listes de postguerra, es distingeix per la facilitat narrativa manifestada a través d’una tècnica realista o psicològica.

La seva primera novel·la fou Com ganivets o flames (1954, premi Joanot Martorell 1953), continuada amb Dotze boomerangs (1954), El gandul (1955), Tots som iguals (1956), L’home de la guitarra (1957), L’últim replà (1962, premi Sant Jordi), La collita del diable (1968) i Vermell i passa (1992).

Ha publicat llibres de viatges, reportatges, guies geogràfiques, etc: Viatge al Pirineu de Lleida (1957), Carrers de Barcelona (1961), Viatge al Priorat (1962), Festa Major (1969), Cafès de Barcelona (1970), Viatge a la Segarra (1972), Vuit segles dels carrers de Barcelona (1974), Quinze anys de cafès de Barcelona, 1959-1974 (1975), El llibre de la diada (1978), Comarques del Principat (1978).

El 1989, encetà la publicació d’una sèrie de llibres de viatges a peu, dedicats, entre d’altres contrades, a la Terra Alta, la Llitera, l’Alt Maestrat, la Matarranya, l’Alt Camp, etc; dins d’aquesta sèrie aparegué el 1999 A peu per Castella.

Dedicat al periodisme, ha col·laborat en diverses publicacions, com la revista “Destino” i, sobretot, al diari “Avui” d’ençà de la seva fundació fins al 1999, any en què passà a col·laborar amb “El Periódico”, i part dels seus articles es troben recollits en llibres, com A la vora de… l’Avui (cinc volums publicats), Del rebost i de la taula (1975), Els nostres objectes de cada dia (1981).

És autor també de diverses biografies, del llibre testimonial El teu nom és Olga (1986), dedicat a la seva filla deficient, i d’Identitats (1985-86), recull de les entrevistes que va fer a TV3. Aconsegueix un estil i una força de narrador també en els contes: Varietés (1959), Combat de nit (1959) i El jove i els altres (1960).

Membre fundador dels Setze Jutges, va ésser un dels pioners i impulsors principals de la Nova Cançó.

Ballester i Convalia, Pau de

Deixa un comentari

(Barcelona, 1927 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 31 gener 1984)

Arximandrita i bisbe ortodox. Estudià filosofia amb els caputxins de Sarrià i d’Arenys de Mar. Reconsideracions d’ordre íntim el dugueren a adherir-se a la causa de la reconciliació històrica entre l’Església Ortodoxa grega i l’Església Catòlica i es féu ortodox.

Es traslladà a Atenes i hi féu estudis de teologia. Ordenat sacerdot a Atenes (1953), aquell mateix any fou elegit arximandrita i es traslladà a Constantinoble, on el patriarca Atenàgores I el nomenà abat i vicari patriarcal del monestir de Sant Nicolau.

El 1958 es féu súbdit grec i es traslladà a Mèxic. El 1970 fou nomenat bisbe, amb el títol de la històrica seu de Nazianz (Capadòcia), per a Mèxic, l’Amèrica Central, el Carib i la Gran Colòmbia.

Catedràtic de grec clàssic a la universitat de Mèxic, tingué un lloc important en la tasca ecumènica. El 22 de gener fou ferit a les portes de la catedral ortodoxa i morí als pocs dies.

Entre altres obres, publicà les següents, en grec: Les relacions de les esglésies del nord africà amb les de la Península Ibèrica, des de sant Cebrià a sant Agustí (1954), Estat actual de la problematologia del viatge de sant Pau a Espanya (1955) i Osi de Còrdova (1955); i, en anglès, L’Església Ortodoxa i el moviment ecumènic (1960).