(Llers, Alt Empordà, 24 desembre 1861 – Barcelona, 1927)
Compositor i professor. Estudià a Barcelona. El 1900 s’establí a Bahía Blanca (Argentina) on fundà una acadèmia de música.
El 1918 tornà a Barcelona i es dedicà a l’ensenyament. És autor de música religiosa i de cançons infantils.
(Barcelona, 5 juliol 1927 – )
Escriptor, advocat i pedagog. Fou un dels fundadors de l’Antologia poètica universitària. El seu llibre Fidelitat (1949) fou un dels models per a la generació poètica de postguerra.
Influït per Carles Riba i per Joan Triadú, publicà també D’allà on ve la veu (1958). La seva poesia és sovint d’inspiració religiosa.
Posteriorment es dedicà a la literatura infantil: L’avet valent (1979), El poll i la puça (1979), La pluja que va ploure per primera vegada (1980).
En el camp del dret publicà La declaració universal dels drets de l’infant (1979).
(Montserrat, Bages, 1927 – 1929)
Publicació. Fundada per Anselm Albareda i editada per recollir estudis històrics i documents sobre els monestirs dels Països Catalans.
N’aparegueren dos volums (1927-29). Posteriorment ha estat fosa amb els Analecta Montserratensia.
(Barcelona, 5 juliol 1870 – París, França, 31 octubre 1927)
Pintor. Fill d’Antoni Castelucho i Vendrell i germà d’Emili.
Amic de Ramon Casas i de Isidre Nonell, estudià a l’Escola de Belles Arts barcelonina, on fou deixeble d’Antoni Caba, i a París, a l’Acadèmia Whistler, de la qual més tard fou professor. En aquesta ciutat fundà el 1904 l’Acadèmia de la Grande Chaumière i es relacionà amb l’avantguarda artística parisenca.
Conreà un estil realista, que evolucionà cap al fauvisme. Pintà retrats i escenes de costums. Exposà al Salon National des Beaux-Arts, de París; té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona; el 1928 hom celebrà a París dues exposicions pòstumes.
Col·laborà al llibre del seu pare Escenografia teatral.
(Barcelona, 1927 – ? )
Dibuixant. Fill de Valentí Castanys i Borràs. Ha exposat com a aquarel·lista.
Ha seguit la línia de dibuixant humorístic en què ha excel·lit el seu pare. Col·laborà a diverses publicacions.
Usà el pseudònim de Tinet.
(Olot, Garrotxa, 1927 – 14 febrer 1999)
Veterinari. Especialista de renom en virologia i immunologia animals, preparà els primers vaccins per a combatre la bronquitis infecciosa de les gal·liformes, i de les aus en general, i la glossopeda porcina.
Ha estat director tècnic de productes biològics de diverses empreses catalanes i ha col·laborat en diferents treballs sobre la glossopeda amb l’Oficina Internacional d’Epizoòties.
És autor de nombrosos estudis científics sobre les seves especialitats.
(Sarrià, Barcelona, 1854 – Barcelona, 1927)
Escultor. Havia estat deixeble de l’Escola de Llotja barcelonina, i en fou posteriorment professor en la disciplina d’anatomia artística.
Entre les seves obres: una estàtua que representa Catalunya (en el monument a Colom, a Barcelona, 1887) i la de Joan Lluís Vives (1895).
Premiat amb una segona medalla a l’Exposició Universal del 1888 i amb una de plata a la de París del 1900.
(Barcelona, 11 juny 1927 – 25 novembre 2020)
Pintor. Deixeble de l’Acadèmia Baixas, s’acredità inicialment com a aquarel·lista (1947-48).
Després es decantà cap a la pintura a l’oli, en la qual ha aconseguit de destacar com a paisatgista. Pertanyia al grup de la Sala Parés.
L’any 1981 li fou atorgat el premi de dibuix Ynglada-Guillot.
(Barcelona, 14 setembre 1855 – 27 setembre 1927)
Metge. Un dels iniciadors de l’otorinolaringologia a Catalunya.
Fundador i director dels “Archivos Internacionales de Laringología, Otología, Rinología y de las enfermedades de las primeras vias respiratorias y digestivas” (1890) i autor, entre altres obres, de Higiene, desarrollo y conservación de la voz (1885, tercera edició, 1915) i del Tratado de Otorrinolaringología para médicos y estudiantes (1902).
(Barcelona, 29 novembre 1923 – 2 juny 1927)
Setmanari humorístic. Fundat per Lluís Bertran i Pijoan i Josep Aragay. Creat amb intenció política, iniciada la Dictadura de Primo de Rivera, és un precedent d’“El Be Negre”.
A més dels articles, en llur majoria anònims, de to literari i polític, reproduïa texts i facsímils de publicacions vuitcentintes com a contrast amb l’actualitat política: hi col·laboraren dibuixants com Apa, D’Ivori i Quelus.
Després de 184 números, no pogué sobreviure a la censura.
Dades dels Països Catalans 