(Palma de Mallorca, 5 març 1893 – 1921)
Setmanari republicà. Fundat per Francesc Julià i Perelló. Vingué a ésser l’òrgan del partit republicà radical i d’Alejandro Lerroux a les Illes Balears, i combaté especialment els republicans que acceptaren el reformisme de Melquiades Álvarez.
A més de Julià, Josep Antoni Palmer i Antoni Marroig i Bauxà foren els redactors més regulars.
(País Valencià, segle XX – )
Títol concedit, amb la grandesa d’Espanya, el 1921 a Enric Trènor i Montesinos, comte consort de Montornès, per raó de la seva tasca política i agrícola al País Valencià.
Continua en la mateixa família.
(Sant Feliu de Lauragués, Llenguadoc, 20 juliol 1872 – Ceret, Vallespir, 24 març 1921)
Compositor. Estudià a Tolosa de Llenguadoc i a París. D’ençà del 1909 residí a Ceret, on fou, juntament amb l’escultor Manolo Hugué, un dels principals impulsors de l’escola de Ceret.
Compongué Le chant de la terre (1900), Cerdanya (1911), ambdues per a piano, i Minyoneta, per a violí i piano (1912). En el camp simfònic destaquen els seus poemes Nymphes au crespuscule (1901) i Triptique (1909). És autor de la tragèdia lírica Héliogabale (1910).
(Madrid, 23 juny 1921 – València, 22 febrer 2009)
Historiadora, novel·lista i poetessa.
És autora dels reculls poètics Un món rebel (1964), Conjugació en primera persona (1969) i Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), del volum de narracions Matèria de Bretanya (1976; premi Andròmina 1975) i dels estudis Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al consell de València (1967) i Don Jaume el conquistador en Alicante (1958), així com de diversos articles i comunicacions.
Néta de Francesc Martínez i Martínez, n’ha fet la biografia a Francisco Martínez y Martínez. Un humanista alteano (1866-1946) (1974).
(València, 22 desembre 1875 – 3 novembre 1921)
Arquitecte. Format a Madrid, on també es doctorà en ciències físiques i matemàtiques.
A València fou nomenat arquitecte de la Companyia dels Ferrocarrils del Nord, i construí l’actual Estació del Nord, el projecte de la qual data del 1906 i que és considerada una de les seves obres més importants; en ella conflueixen gran part de la seva praxi i de la seva ideologia: gran coherència estètica dins la línia modernista, plantejaments racionals i funcionals, tecnologia avançada i poder simbòlic de l’arquitectura.
Fou el primer arquitecte de l’estat espanyol que emprà el formigó armat en edificis de caràcter civil, en un edifici, avui arbitràriament i innecessàriament destruït; els magatzems Ernest Ferrer, bastit a la darreria del segon decenni del segle XX.
(València, 24 gener 1860 – Madrid, 20 juny 1921)
Botànic. Es dedicà a l’estudi de la cristal·lografia i la microbiologia, i s’especialitzà en la fisiologia vegetal i la fitografia.
Fou director del Jardí Botànic de la Universitat de Madrid. Investigà la flora de la península Ibèrica.
És autor de Las carofitas i Las estepas de España y su vegetación.
(Perpinyà, 15 gener 1907 – octubre 1921)
Publicació mensual. Edità 174 números. Fundada com a successora de la “Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon” per un grup d’erudits encapçalats per Pere Vidal.
Fou l’òrgan de la Société d’Études Catalans i hi col·laboraren Joan Amade, Emili Boix, Josep Bonafont, Emili Leguiel, Lluís Pastre, Josep Sebastià Pons, Gustau Violet, Witwe, Vergés de Ricaudy, Pau Berga, etc.
Durant la Primera Guerra Mundial hi tingué una actuació destacada Carles Grandó.
(Alcoi, Alcoià, 26 febrer 1921 – 26 setembre 1923)
Setmanari anarquista. Fou primer òrgan dels sindicats locals de la CNT, dirigit inicialment per Enric Gisbert. Però a l’octubre de 1921 se’n féu càrrec J. Juan i Pastor, que li donà una gran empenta com a òrgan anarquista.
Reaparegué el 1930 (abril-setembre) dirigit per Emili Mira, però hagué de desaparèixer pel poc èxit assolit.
(País Valencià, segle XX)
Títol concedit el 1921 a l’advocat Lluís Martí i Olivares, delegat i cap superior (1939) de la polícia de Barcelona i col·leccionista d’obres d’art.
(València, 2 desembre 1921 – Madrid, 4 juliol 1993)
“Lola Gaos“ Actriu. Germana de Vicent i Alexandre. Es formà en els escenaris de l’Amèrica Llatina on es traslladà amb la seva família el 1939.
Prolífica a l’estat espanyol en el camp teatral, i més tard en la televisió, figurà també com una de les millors actrius cinematogràfiques secundàries.
De la seva extensa filmografia cal assenyalar títols com: Molokai (1959), Viridiana (1961), Tristana (1969), El verdugo (1963), El arte de vivir (1963), La busca (1966), Mi querida señorita (1972), etc; però la seva consagració definitiva es va produir gràcies a Furtivos (1975).
La seva darrera pel·lícula va ser Gran Sol (1988).
Dades dels Països Catalans 