(Barcelona, 4 maig 1891 – les Escaldes, Andorra, 1 març 1978)
Pintor. Estudià a Llotja. L’any 1912 s’hagué de traslladar a l’Amèrica del Sud des d’on anà als EUA.
Mantingué permanentment un contacte amb ambients d’artistes i quan, el 1957, retornà a Catalunya, intensificà la seva activitat pictòrica la qual se centrà en un paisatgisme d’arrel post-impressionista.
És, a més, l’autor d’escrits com Ideari artístic i d’altres, que publicà a Montpeller.
(Barcelona, 23 març 1891 – 26 juliol 1960)
Arquitecte. Constructor del Teatre Circ Olímpia de Barcelona (1919-23), actualment desaparegut. A partir del 1926, juntament amb Ramon Reventós, dirigí la construcció del Poble Espanyol de Montjuïc, per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Dins els cànons racionalistes, construí el casal de Sant Jordi, al carrer de Casp (1929) i la casa del Llorà, a Collsacabra (1935), el mateix any en que es féu càrrec de les obres d’urbanització de s’Agaró, iniciades per Rafael Masó.
El 1940 començà la restauració de diverses esglésies de localitats catalanes i després realitzà la façana exterior i la torre de l’Abat, al monestir de Montserrat.
Com a tractadista d’arquitectura publicà diversos estudis sobre resistència de materials i de tècnica arquitectònica, com Les condicions essencials de l’estructura de l’habitació. Home d’una gran cultura i típicament noucentista, publicà una de les primeres aportacions sòlides a l’estudi de Gaudí (1928) i Urbanismo para todos (1959). Deixà inacabat un llibre antològic dels principals texts urbanístics mundials.
(Madrid, 1 desembre 1891 – 23 juliol 1961)
Escultor. Fill de Alexandre Ferrant i Fischermans. Estudià a Barcelona, Madrid i Viena. Cap al 1928 s’establí a Barcelona, on fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis, de la qual anteriorment havia estat deixeble.
La seva primera exposició individual serví per a inaugurar la galeria Syra de Barcelona (1931). Fou membre dels grups d’avantguarda Els Evolucionistes i ADLAN.
La seva obra evolucionà des d’una escultura clàssica i naturalista vers una depuració progressiva de la forma (L’escolar, Dansarina negra). Després realitzà construccions metàl·liques completament abstractes, que el portaren a la creació dels mòbils a base de peces de fusta tornejades i pintades, susceptibles de suggerir varietat de formes.
Presentà aquestes obres per primera vegada al II Saló d’Octubre de Barcelona (1949), i guanyà el premi especial d’escultura a la XXX Biennal Hispanoamericana (Barcelona, 1955), juntament amb Pablo Serrano.
Són també de molt interès els seus escrits, com el llibre La esencia humana de las formas.
(Caldes d’Estrac, Maresme, 25 setembre 1891 – Colòmbia, 1960)
Militar d’aviació. Participà en el desembarcament d’Alhucemas el 1925 i conspirà contra la dictadura de Primo de Rivera, especialment entre els anys 1920-30. Durant la II República fou un dels organitzadors de la Unió Militar Republicana Antifeixista.
Pel juliol de 1936 comandava l’aeròdrom militar del Prat, i, al costat dels republicans, intervingué decisivament en l’assalt al quarter de les Drassanes de Barcelona. Ascendit a tinent coronel el 1936, fou nomenat conseller de Defensa de la Generalitat (juliol-desembre 1936) i comandant en cap de l’aviació a Catalunya.
El 1938 passà a dirigir aquest cos a tota la IV Regió Militar. En acabar la guerra s’exilià a França; posteriorment passà a Colòmbia.
(Gràcia, Barcelona, 13 agost 1891 – Barcelona, 22 juliol 1964)
Metge i veterinari. Col·laborador de la Mancomunitat de Catalunya i ponent del II Congrés de Metges de Llengua Catalana (1919). Director del Laboratori de Patologia dels Serveis Tècnics de Catalunya fins al 1924 i president de la Societat Catalana de Biologia fins al 1963.
Participà en diverses activitats polítiques, entre elles la fundació d’Acció Catalana Republicana el 1931, i en revistes (“Revista de Catalunya”, “La Medicina Catalana”, etc). Autor de Fisiologia i patologia de les glàndules endocrines (1925), traduí al català La disciplina mental del Dr. Ramon Turró, del qual escriví una biografia.
(Figueres, Alt Empordà, 11 setembre 1836 – Barcelona, 2 novembre 1891)
Poeta i dramaturg. Catedràtic de dibuix a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Prengué part de manera activa en el moviment renaixentista de Rubió i Ors. Va intervenir en la campanya de restauració dels Jocs Florals, i hi col·laborà el mateix any de la restauració (1850) amb Són ells!, poema dins el corrent romàntic, com Els aires de la pàtria (1863) i Embarcament de l’exèrcit català per la conquista de Mallorca (1878), premiats en els Jocs Florals.
L’any 1861 assistí a les de “Feligrige” a Tarascó, fet que permeté per primera vegada establir relacions entre els escriptors catalans de la Renaixença i els occitans. Posteriorment publicà el recull de les seves poesies esparses, amb el títol de Vidrims (1881), i el seu millor poema, Mallorca cristiana (1886), que narra la conquesta de Mallorca per Jaume I.
La seva obra dramàtica oscil·la entre el quadre de costums, com La romeria de Requesens (1864), i el drama de tipus històric, com La campana de la Unió (1866) i Sibil·la de Fortià (1900). Col·laborà sovint a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber”, “La Corona de Aragón” i “Diario de Barcelona”.
Dades dels Països Catalans 