(València, 30 maig 1891 – Madrid, 22 novembre 1981)
Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles. Treballà al taller d’Alfred Badenes. Es traslladà a Madrid, on fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis. Ha obtingut bon nombre de premis.
És autor de diversos monuments, alguns d’ells a Cuba, així com el dedicat a Lluís Vives a Bruges (Bèlgica) en 1957. És també seu el relleu en marbre Cor de Jesús a l’ajuntament de València.
(País Valencià, segle XIX)
Polític i impressor. Capità de la milícia nacional durant el Trienni Liberal (1820-23), el 1839 fundà una impremta.
A més de l’edició de diverses obres, publicà periòdics com “El Cisne”, “El Mole”, “La Tribuna” i “La Perla”, tasca que continuà el seu fill Josep. Les seves filles editaren “El Avisador Valenciano”.
Fou el pare de Josep Mateu i Garín (València, segle XIX – Madrid, 1891) Impressor. Continua l’empresa familiar editant “La Esmeralda”, “La Ilustración Valenciana” i “El Rubí”, així com diversos llibres.
(València, 17 gener 1891 – 24 setembre 1965)
Historiador i literat. Germà de Daniel i d’Eduard. Pertanyia al Cos d’Arxius, Biblioteques i Museus i fou director emèrit de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on excel·lí com a arxiver.
La seva primera publicació fou el conte Les llunyanies suggestives i altres proses (1918), seguit d’El farsant i l’enamorada (1919), Vida d’infant (1921), Històries i fantasies (1924) i la novel·la, l’obra més madura com a fabulador, Primavera inquieta (1926), la qual fou la més ambiciosa de totes.
Hi creà una narració íntima, de to líric, influïda per la prosa de Gabriel Miró. La claredat d’estil i l’ús acurat del llenguatge donen valor antològic a la seva obra. En prosa escriví també Tres històries cruels (1930), la novel·la Una dona s’atura en el camí (1935, Premi Crexells), i L’altre geperut i altres contes (1963).
Com a historiador es dedicà principalment al període de Jaume II el Just. En La tràgica història dels reis de Mallorca (1960) tendeix a l’estudi psicològic dels personatges. També publicà, entre altres obres, Don Pere Conestable de Portugal (1938), Els fills de Jaume II (1950) i Jaume II o el Seny català (1956), l’obra de síntesi més important de la seva producció històrica, i intervingué en la redacció de la Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila.
Col·laborà a la premsa valenciana i catalana.
(Palma de Mallorca, 1891 – 1973)
Escriptor, conegut com Es Mascle Ros. Sabater i fonedor d’ofici, col·laborà a “El Obrero Balear”, “Pu-put” i “Sa Llonja” i fundà i dirigí el setmanari “Foch y Fum” (1918-36). La seva animadversió a Joan March el portà a enfrontar-s’hi en un plet que, en perdre’l, l’obligà a marxar a Barcelona (1919).
Escriví una gran quantitat de monòlegs anticlericals i de to esquerrà i de llenguatge gruixut i còmic, de gran èxit entre les classes populars: Huelga de bugaderes, Mestre Tià Trobiguera, Un botifarra, Tenorio mallorquí, Es picarol de na Joanaina (1928, basada en La campana de l’Almudaina, de Palou i Coll), etc.
(Estella, Navarra, 1891 – 1981)
Polític basc. Durant la guerra civil fou ministre sense cartera del govern de Negrín (maig 1937-agost 1938), càrrec del qual dimití com a protesta per la persecució de què foren objecte els militants del POUM.
(Vall-de-roures, Matarranya, 28 desembre 1891 – Milà, Itàlia, 21 gener 1980)
(Elvira Joana Rodríguez i Roglán) Soprano. Estudià a Barcelona i a Itàlia. Debutà a Nàpols (1908) amb Il barbiere di Siviglia de Rossini.
S’especialitzà en Mozart, Cimarosa, Rosinni i Donizzeti i enregistrà alguns discs. Actuà sovint al Liceu de Barcelona entre el 1911 i el 1923.
Es retirà el 1936. Establerta a Atenes, fou professora de Maria Callas. En 1949-59 fou catedràtica de cant del conservatori d’Ankara (Turquia).
(València, 1808/12 – 1891)
Polític progressista. Membre de la milícia urbana (1832), prengué part en la primera guerra carlina. Membre de l’ajuntament esparterista de València (1840), fou desterrat a Maó (1843).
Prengué part en el moviment del 1854 com a membre de la Junta Revolucionària de València i fou, des d’aleshores, un dels caps destacats del republicanisme valencià.
El 1868 fou governador provincial i passà al federalisme. Fou diputat a les corts (1869-70), alcalde de València i cap d’un batalló de milícies (1870).
(Montfort, Vinalopó Mitjà, 1820 – València, 1891)
Advocat i polític republicà. Comandà la milícia a València en la Revolució del 1854 i participà en les conspiracions del 1868.
Alcalde de València durant la I República (1872-74), fou el creador de la Guàrdia Municipal.
(València, 3 octubre 1891 – Alpedrete, Madrid, 29 juny 1979)
Geòleg. Estudià a la universitat de Madrid, on es doctorà en ciències naturals. A més a més d’ésser catedràtic a l’Institut Jovellanos de Gijón, va tenir càrrecs a la Societat Española de Historia Natural i al Museo de Ciencias Naturales.
Col·laborà a revistes científiques espanyoles i també alemanyes. En nombroses comunicacions i publicacions –Excursión por el miocénico de la cuenca del Tajo (1913), La estratigrafía del Moncayo (1917)-, va estudiar el cambrià, el quaternari i el glacialisme, així com la magnesita i els carbonats sedimentaris.
No es coneixen les circumstàncies de la seva mort.
(València, 25 novembre 1862 – 15 març 1891)
Escriptora. Fou poetessa bilingüe. Obtingué un premi de Lo Rat Penat el 1882.
Dades dels Països Catalans 