(Xàtiva, Costera, 1885 – 1950)
Pintor. Era advocat. Fou amic de Santiago Rusiñol, que l’encoratjà a continuar pintant.
Destacà com a paisatgista. Al Museu de València hi ha el seu quadre La font monumental.
(Barcelona, 1855 – 1885)
Periodista i hebraista. Mort encara jove.
(Oriola, Baix Segura, 1815 – 1885)
Escriptor. Entre altres obres, publicà un Episcopologio orcelitano.
Deixà inèdita una història de la seva ciutat, titulada Historia de Orihuela, que el seu fill Ernest Gisbert i Ballesteros acabaria.
(el Canyamelar, València, 21 juliol 1835 – Màlaga, Andalusia, 3 maig 1885)
(o Ferrandis) Pintor. Deixeble de Francesc Martínez. El 1861 exposà el Viàtic a un captaire moribund. Es formà a Madrid amb Madrazo i a París amb Duret. Fou el primer artista pensionat per la diputació de València, el 1863, quan era a París pintant el famós Tribunal de les Aigües (Museu de Bordeus). Des del 1868 fou catedràtic de colorit a l’Escola de Belles Arts de Màlaga.
Les seves obres, la majoria de temàtica popular local, es mouen dins la línia realista de la moderna escola valenciana, com: Proves de convicció, La visita a la dida, El “baratero”, El memoralista, El rosari de les solteres a València, El Mes de Maria, La llotja de la seda, La pescadora valenciana, etc. El seu amic Emili Sala deixà un bellíssim retrat d’ell (1876).
Republicà, participà, a València, en els moviments revolucionaris del 1868 i del 1873; després del primer estigué a Itàlia, on conegué Marià Fortuny.
(Perpinyà, 10 abril 1885 – París, França, 14 agost 1955)
Alpinista i jurista. Fou un dels principals impulsors del ressorgiment del muntanyisme pirinenc. Efectuà nombroses ascensions, especialment al Canigó, que escalà per les seves vies més difícils.
Fou president del Club Alpin Français i organitzador de l’expedició francesa de 1936-37 a l’Himàlaia.
Era professor de dret especialitzat en les institucions de la Xina.
(València, 8 gener 1885 – 18 setembre 1941)
Escriptor i erudit. Fill de Lluís Cebrian i Mezquita, i germà de Santiago.
Participà activament en els jocs florals de Lo Rat Penat, de València, i fou arxiver de la diputació provincial.
Entre les obres que publicà es destaquen El gremio valenciano, su pasado, su presente y su porvenir i Mujeres célebres valencianas.
(València, 1885 – 1936)
Polític. Milità al partit republicà de Vicent Blasco i Ibáñez i era membre de la diputació de València en ésser implantada la Dictadura de Primo de Rivera (1923).
Fou diputat per València a les corts del 1931 i del 1933.
(Palma de Mallorca, 1885 – )
(BSAL) Revista bilingüe. Editat per la Societat Arqueològica Lul·liana, el seu primer director fou Gabriel Llabrés i Quintana. Dedicada fonamentalment als estudis històrics, conté també altres treballs.
Ha publicat diverses sèries de documents molt importants per a la història de les Balears i, en plecs separats, alguns texts notables, com ara Vida del Beato Raimundo Lulio, d’Antoni R. Pasqual, i Informacions judicials sobre els addictes a la Germania, de Josep Maria Quadrado.
(Berga, Berguedà, 1815 – Barcelona, 1885)
Escriptor i polític. Publicà en castellà un drama i un recull poètic.
Fou alcalde de Berga, secretari de la universitat barcelonina i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1856) i de la Societat Arqueològica Tarraconense (1878).
(València, 3 setembre 1885 – Madrid, 8 setembre 1963)
Compositor i director. Germà de Lluís i de Manuel. El 1916 fundà a Madrid la orquestra que portava el seu nom, i al cap de dos anys el primer gran cor mixt de Madrid. Fou un gran pedagog musical.
Publicà La música en la escuela, Cómo se enseña el canto y la música, i nombroses col·leccions de cants folklòrics.
Dades dels Països Catalans 