(València, 15 desembre 1884 – 15 abril 1885)
Revista literària publicada per Constantí Llombart, amb un total de vuit números. Fou l’òrgan oficial de la societat Lo Rat Penat.
Hi van col·laborar escriptors de tots els Països Catalans.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 1812 – Palma de Mallorca, 1885)
Polític. Cap dels progressistes illencs a partir del 1856, fou regidor des del 1858 i després alcalde de Palma en 1861-62.
Participà en la fracassada conspiració progressista del juny de 1866 i per l’octubre de 1868 encapçalà la Junta Provisional de Govern de les Balears, fou governador civil interí i president de la diputació.
Diputat a corts el 1869, seguí Ruiz Zorrilla el 1871, fou de nou diputat en 1872-73 i l’11 de febrer de 1873 votà la proclamació de la Primera República. Fou governador civil de Balears del juny de 1872 al febrer de 1873.
(el Canyamelar, València, 21 juliol 1835 – Màlaga, Andalusia, 3 maig 1885)
(o Ferrandis) Pintor. Deixeble de Francesc Martínez. El 1861 exposà el Viàtic a un captaire moribund. Es formà a Madrid amb Madrazo i a París amb Duret. Fou el primer artista pensionat per la diputació de València, el 1863, quan era a París pintant el famós Tribunal de les Aigües (Museu de Bordeus). Des del 1868 fou catedràtic de colorit a l’Escola de Belles Arts de Màlaga.
Les seves obres, la majoria de temàtica popular local, es mouen dins la línia realista de la moderna escola valenciana, com: Proves de convicció, La visita a la dida, El “baratero”, El memoralista, El rosari de les solteres a València, El Mes de Maria, La llotja de la seda, La pescadora valenciana, etc. El seu amic Emili Sala deixà un bellíssim retrat d’ell (1876).
Republicà, participà, a València, en els moviments revolucionaris del 1868 i del 1873; després del primer estigué a Itàlia, on conegué Marià Fortuny.
(Perpinyà, 10 abril 1885 – París, França, 14 agost 1955)
Alpinista i jurista. Fou un dels principals impulsors del ressorgiment del muntanyisme pirinenc. Efectuà nombroses ascensions, especialment al Canigó, que escalà per les seves vies més difícils.
Fou president del Club Alpin Français i organitzador de l’expedició francesa de 1936-37 a l’Himàlaia.
Era professor de dret especialitzat en les institucions de la Xina.
(València, 8 gener 1885 – 18 setembre 1941)
Escriptor i erudit. Fill de Lluís Cebrian i Mezquita, i germà de Santiago.
Participà activament en els jocs florals de Lo Rat Penat, de València, i fou arxiver de la diputació provincial.
Entre les obres que publicà es destaquen El gremio valenciano, su pasado, su presente y su porvenir i Mujeres célebres valencianas.
(València, 1885 – 1936)
Polític. Milità al partit republicà de Vicent Blasco i Ibáñez i era membre de la diputació de València en ésser implantada la Dictadura de Primo de Rivera (1923).
Fou diputat per València a les corts del 1931 i del 1933.
(Palma de Mallorca, 1885 – )
(BSAL) Revista bilingüe. Editat per la Societat Arqueològica Lul·liana, el seu primer director fou Gabriel Llabrés i Quintana. Dedicada fonamentalment als estudis històrics, conté també altres treballs.
Ha publicat diverses sèries de documents molt importants per a la història de les Balears i, en plecs separats, alguns texts notables, com ara Vida del Beato Raimundo Lulio, d’Antoni R. Pasqual, i Informacions judicials sobre els addictes a la Germania, de Josep Maria Quadrado.
(Berga, Berguedà, 1815 – Barcelona, 1885)
Escriptor i polític. Publicà en castellà un drama i un recull poètic.
Fou alcalde de Berga, secretari de la universitat barcelonina i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1856) i de la Societat Arqueològica Tarraconense (1878).
(València, 3 setembre 1885 – Madrid, 8 setembre 1963)
Compositor i director. Germà de Lluís i de Manuel. El 1916 fundà a Madrid la orquestra que portava el seu nom, i al cap de dos anys el primer gran cor mixt de Madrid. Fou un gran pedagog musical.
Publicà La música en la escuela, Cómo se enseña el canto y la música, i nombroses col·leccions de cants folklòrics.
(País Valencià, segle XIX – )
Títol concedit el 1885 a Lluís Escrivà de Romaní i de Dusai, diputat a corts per Olot, descendent dels Sabata que compraren la baronia d’Argeleta el 1519 a Ximèn Peres d’Arenós.
Continua dins la mateixa família.
Dades dels Països Catalans 