(València, 1 gener 1860 – 7 abril 1944)
Pintor i acadèmic. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, a València, i fou deixeble d’Antoni Cortina.
Excel·lí sobretot com a pintor de marines, flors i retrats, i sentí predilecció pels tons blaus.
Condecorat amb la creu d’Isabel la Catòlica (1897). Des del 1919 dirigí l’Acadèmia de Belles Arts de València. Obtingué premis en nombroses exposicions nacionals i internacionals.
Entre les seves obres cal citar Salvament d’un nàufrag, Xoc a alta mar, Platja de cabanyal i Sense rumb (Museu de Belles Arts de València).
(Ciutadella, Menorca, 1860 – Buenos Aires, Argentina, 1953)
Periodista. Fundà i dirigí la revista “Mestre Libori” a Ciutadella (1886-87) i escriví la novel·la Catalina: novela histórica (1886).
El 1888 va emigrar a Amèrica i el 1892 s’establí a Buenos Aires, on fundà i dirigí la revista en castellà i en català “El Menorquín” (1919-21), interessant per a la història de les relacions entre Menorca i Amèrica.
(Palma de Mallorca, 18 gener 1825 – Madrid, 13 abril 1860)
Dirigent obrer i periodista. S’establí a Madrid el 1846 i després d’unir-se a Francesc Pi i Margall, dirigí el 1848 “El Taller” i “El Amigo del Pueblo”.
Fundà el 1849 la Escuela del Trabajador, que durà uns quants anys i arribà a tenir uns 1.500 alumnes. Al costat de l’escola muntà una impremta i el periòdic quinzenal “El Trabajador” (1851-52), dins l’orientació del sector socialista del partit demòcrata al qual pertanyia.
Entre els subscriptors, que arribaren a uns 14.000 en tota la Península, sortiren nombroses associacions mútues obreres que s’estengueren principalment pel Principat, País Valencià i diversos punts d’Andalusia.
Com a editor, només es reservava el 10% dels beneficis; la resta es distribuïa entre les societats obreres. Tingué una actuació destacada en la revolució del 1854, i publicà “La Hoja de las Barricadas”, amb F. Garrido i Carbonari.
Al final del 1857 col·laborà en la fundació de la societat secreta El Falansterio, que es ramificà especialment per Catalunya i Andalusia.
(València, 1787 – 1860)
Pintor. Deixeble de Vicent López, el qual va presentar-lo a Carles IV de Borbó per la precocitat artística de què havia donat mostra des de noi.
Fou acadèmic de mèrit i mestre de dibuix a l’escola de l’Acadèmia de Sant Carles, en el museu de la qual se’n guarden obres, d’altres figuren també a les esglésies de València i a col·leccions particulars.
Fou el pare de:
Antoni Castelló i Gonzalez (València, segle XIX) Pintor.
Vicent Castelló i González (València, 1812 – 1872) Pintor.
(Biar, Alt Vinalopó, 25 juliol 1860 – Madrid, 6 gener 1921)
Eclesiàstic i predicador. Ensenyà ciències naturals al seminari d’Oriola i, posteriorment, fundà un centre d’ensenyament a Novelda.
El 1894 es traslladà a Madrid, on fou canonge de San Francisco el Grande. El 1896 la regent Maria Cristina el nomenà capellà de la Reial Capella, i el 1899, magistral.
(València, 22 octubre 1860 – Madrid, 28 juny 1930)
Pintor. Germà de Marià i de Josep, i deixeble d’aquest darrer. D’una tècnica precisa, s’especialitzà en temes històrics (Mort d’Alfons XII, 1887, Museu d’Art Modern de Barcelona; Sense absolució, 1893).
Com a retratista gaudí d’un gran prestigi a Madrid (Autoretrat, Museu de Belles Arts de València), on reeixiren els seus elegants retrats femenins.
(Calamocha, Aragó, 1860 – València, 1929)
Comerciant i polític. Pertanyia a una família de vinaters acomodats, radicada a València. Milità inicialment en el grup de Fusión Republicana, i després seguí Blasco i Ibáñez, quan aquest fundà el seu partit.
Fou diputat blasquista a corts pels districtes de Sueca i de València. Ocupà també la presidència de l’Ateneu Mercantil de València.
(Castelló de la Plana, 11 febrer 1795 – 30 agost 1860)
Militar. Combaté contra les tropes napoleòniques a la Península (1811-12) i al centre d’Europa.
Serví a Ultramar i es distingí en la guerra dels Set Anys.
(Orient, Mallorca, 6 gener 1860 – es Pont d’Inca, Mallorca, 7 desembre 1945)
(o Bal·le) Escriptor. Prevere i llicenciat en teologia a la Universitat de València.
Publicà Agranadures, espigolaies i axarmins (1899), Taula de ditxos, frases i refrans mallorquins (1899), Diccionari de sinònims mallorquins (1899), Sopes escaldades i pancuit (1899), En Pepito Carabassa (1900) i Nociones de Historia Sagrada (1916).
És autor d’una antologia de prosistes mallorquins, Brots i fuies (1903). Fou col·laborador de l’almanac “El Felanigense”.
Dades dels Països Catalans 