(Requena, Plana d’Utiel, 1859 – Madrid, 20 juny 1944)
Escriptor. Visqué a Madrid des de la seva joventut, on col·laborà en diverses publicacions periòdiques.
Fou diputat a corts pel districte de Vilademuls (1898) i senador per la Universitat de València.
Publicà els reculls poètics Estrofas i Leyendas y fantasías i diverses traduccions.
(Illes Balears, 1778 – Valldemossa, Mallorca, 1859)
Caputxí. Conegut com a fra Antoni de Mallorca. Publicà una adaptació mallorquina de l’obra de Jaume Pontí Conversa de Isidro amb lo seu sr. Rector, sobre s’origen de reconfesió (1844).
(Oriola, Baix Segura, 1859 – 1920)
Historiador i escriptor. Fou cronista de la seva ciutat natal.
És autor de les obres Páginas de la historia de Orihuela i El pleito del Obispado (1383-1564).
(Banyuls dels Aspres, Rosselló, 27 novembre 1802 – Constantina, Algèria, 17 octubre 1859)
Militar. Participà en la campanya dels Cent Mil Fills de Sant Lluís a Espanya (1823).
Destacat a Algèria (1831), on es destacà repetidament i fou ascendit a general de brigada per Napoleó III (1852), assolí el grau de comanador de la Légion d’Honneur i fou governador militar de Constantina (1858-59).
Fou l’oncle de Francesc Josep Gastú.
(Valldemossa, Mallorca, 16 gener 1806 – Palma de Mallorca, 2 febrer 1859)
Llatinista i religiós. Versificà en llatí.
Fou prior del convent de Sant Felip Neri, de Palma.
(València, 22 febrer 1741 – 17 agost 1802)
Escultor. Deixeble i col·laborador d’Ignasi Vergara i del seu pare Francesc Esteve. Fou acadèmic de Sant Carles (1772), hi fou director d’escultura i director general (1781). El 1790 esdevingué escultor de cambra honorari de Carles IV de Borbó.
La seva evident facilitat tècnica el situaren en primer rengle dels artistes del seu temps. Féu escultura religiosa, abarrocada i elegant (pessebre d’unes cent trenta figures per a Carles IV, Puríssima Concepció de la seu de València). Una bona part de la seva obra fou destruïda el 1936.
Foren fills seus Rafael Esteve i Vilella, i:
(Alcoi, Alcoià, 1859 – Madrid, 1931)
Escriptor. Des de ben jove residí a Madrid. Hi treballà a la premsa local i hi estrenà la comèdia El fuego de San Telmo (1889). Col·laborà amb Carles Arniches a diverses obres teatrals.
És autor de més de setanta peces, la majoria sainets i sarsueles: Las mamás, La verdad desnuda, Éxito editorial, etc, i d’una òpera: Marcia.
(Palma de Mallorca, 14 gener 1859 – 24 febrer 1915)
Bisbe de Mallorca (1898-1915). Ordenat el 1882, estudià després a Toledo, on es llicencià en teologia i en dret canònic (1885-86), i tornà a Mallorca. Essent rector de Porreres dugué a terme la restauració del santuari de Monti-sion. Fou canonge magistral de la seu de Mallorca (1893-98), catedràtic al seminari i vicari capitular a la mort del bisbe Jacint Maria Cervera (1897).
Nomenat bisbe (1898) a instàncies del clergat de la diòcesi, promogué una gran activitat (erecció de noves parròquies, reforma dels corrents litúrgics i del pla d’estudis, creació de l’arxiu històric (1899) i el museu arqueològic diocesà i reforma del presbiteri de la seu (1904), que encarregà a Antoni Gaudí).
Amb Antoni M. Alcover com a vicari general, fomentà l’obra del seu Diccionari, defensà la llengua en la línia dels bisbes de la Renaixença i creà al seminari una càtedra de llengua i literatura mallorquines (1898). Publicà un catecisme en català, de gran difusió així com diverses pastorals.
(Sant Andreu de Sureda, Rosselló, 12 desembre 1859 – Perpinyà, 4 agost 1909)
Polític. Membre del partit radical socialista francès.
Elegit diputat el 1906, en unes disputades eleccions enfront d’Eugeni Sauvy, alcalde de Perpinyà. Impulsà la política de transports.
Francmaçó, arribà a gran mestre adjunt de la gran lògia de França.
(Benicarló, Baix Maestrat, 1803 – Madrid, 26 juny 1859)
Polític. Fou diputat a corts per Castelló i secretari del congrés (1854), ministre de marina al gabinet del general O’Donnell (1856) i president del consell suprem de guerra i marina (1857).
Dades dels Països Catalans 