(Barcelona, 1854 – 4 desembre 1936)
Organista i compositor. Exercí el professorat en diversos centres d’ensenyament. Fou organista al convent dels jesuïtes.
Destacà entre els introductors de la música de Wagner a Catalunya i desplegà gran activitat com a propagandista. S’inscriví al Patronat de Bayreuth.
(Barcelona, 28 juliol 1854 – 11 juliol 1923)
Escultor. Autor de l’escultura amb que culmina el monument barceloní a Colom (1886) i del baix relleu del frontó en corba del pòrtic monumental de l’hospital Clínic (1908), al·lusiu a la història de la medicina.
La seva obra té dues etapes, justificades per la seva cronologia, i que comprenen un art sentimental, classicista i adotzenat com La caritat (1901), i un art de línia goticista i modelat fos dins la mentalitat del Modernisme, com és el cas de La llum del món (1905).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 4 abril 1812 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 19 setembre 1854)
Economista agrari. Noble terratinent del delta del Llobregat.
Després de viatjar per Anglaterra i els EUA (1833-39), formà part de la Societat Econòmica d’Amics del País, de Barcelona, i fou vicepresident de la Junta de Comerç (1841-43).
President de la Companyia Agrícola Catalana i membre fundador de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851), que li publicà (1852) un recull d’articles, molt difosos, contra la indivisibilitat de la propietat de la terra i a favor de l’emfiteusi enfront de la reforma del Codi Civil.
Dirigí la “Revista de Agricultura Práctica” (1853).
(Agullent, Vall d’Albaida, 16 setembre 1854 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 5 febrer 1925)
Compositor. Director del Conservatori de València (1910-25).
Escriví Elementos de solfeo, Teoría general del solfeo en forma de diálogo i Curso elemental de piano.
Compongué 2 misses, 3 sarsueles, una marxa religiosa, etc.
(Barcelona, 9 juliol 1854 – 29 abril 1931)
Industrial i polític. Germà de Esteve, Ramon i Trinitat. Era cotonaire i fabricant de teixits i filats. Millorà i fomentà el desenvolupament de la fàbrica de teixits que havia fundat el seu pare a l’Ametlla de Casserres i creà la Societat Anònima Tèxtil Monegal.
Fou vocal de la junta de la Cambra de Comerç de Barcelona de 1886 a 1890. Després en seria vocal secretari i més tard (1902) president. Fou alcalde de Barcelona en 1902-03. En 1905 era senador per la província de Barcelona. Fou nomenat senador vitalici en 1908.
Ocupà diversos càrrecs de representació econòmica. En 1928, tornant a ser president de la Cambra de Comerç, organitzà un gran banquet d’homenatge al general Primo de Rivera que fou comentat molt desfavorablement.
(Barcelona, 6 juny 1854 – Madrid, 3 agost 1936)
Militar. Nebot de Llorenç Milans del Bosch. Lluità en la Tercera Guerra Carlina, a Melilla (1893) i a les Filipines (1897-98). El 1907 ascendí a general de brigada i el 1913, mentre servia a l’Àfrica, a general de divisió.
Fou capità general de Catalunya (1918-20); en aquest període tingué lloc la vaga general de la Canadenca, empresa que ell mateix havia contribuït a crear.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou governador civil de Barcelona (1924-30), amb adhesió completa al programa polític del dictador: clausurà el camp del Futbol Club Barcelona i l’Orfeó Català (1925), suprimí entitats excursionistes i culturals, clausurà el Foment Català de Sallent (1925) i imposa reiterades suspensions i multes a diaris i revistes catalanes. Fou destituït en caure Primo de Rivera.
(Barcelona, 28 octubre 1854 – 19 juliol 1936)
Dibuixant, músic i escriptor. Germà d’Arístides. Des de jove es familiaritzà amb les obres d’art.
Començà a escriure per als jocs florals seguint la línia romàntica, però també triant nous interessos, entre escèptics i realistes, posteriorment desenvolupada en tota la seva obra. Representà una reacció contra el corrent floralista, mantingut en uns motlles massa arqueològics.
Com a poeta es decantà per un romanticisme delicat i sentimental, alhora influït per l’actitud vital de Clavé, amb autèntics moments realistes. En la lírica es percep la influència de les tradicions de Heine i dels lírics xinesos. Els seus poemes, en un to col·loquial i sense arcaismes, canten el passat i la jovenesa.
Els llibres Balades (1889), Idil·lis (1889), Liliana (1907) i Rondalla d’amor (1910) són cants a l’amor. L’aspecte perdurable de la seva producció són les cançons recollides de la tradició popular, totes aptes per a ésser musicades.
Tot i pertànyer a la generació floralesca -fou proclamat mestre en gai saber l’any 1908-, s’inserí en el corrent modernista i formà part del grup de “L’Avenç”. Redactor de “Catalunya Artística” (1899-1902), també fou col·laborador de “L’Esquella de la Torratxa” i de “La Campana de Gràcia”, on escriví i dibuixà molt.
En el seu teatre poètic, característic per la fantasia i la preferència atorgada a temes i tipus de marina, sobresurten Nit de Reis (1905), L’avi (1909), La Rosons (1915), La barca dels afligits (1916) i La barca vella (1927).
Magnífic il·lustrador de textos, conreà diversos gèneres amb copiosa producció. Cal esmentar el llibre folklòric Tradicions (1895) i els de memòries Records i fantasies (1906) i Història viscuda (1929). Escriví gairebé un centenar d’obres i fou un dibuixant hàbil i popular.
(Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 15 juliol 1854 – Barcelona, 5 gener 1934)
Advocat, taquígraf i escriptor. Dins el corrent de la Renaixença fundà “L’Arc de Sant Martí” (1884-91), setmanari catalanista publicat al poble de Sant Martí de Provençals, del qual fou redactor, i col·laborà al “Diari Català”, “La Renaixença”, “La Veu de Catalunya” i “Lo Pensament Català”, entre altres.
Com a folklorista, publicà només una part del seu material: Narracions populars catalanes i Paremiologia comparada (1913). Com a bibliotecari del Foment del Treball Nacional, fou el qui primer aplicà a Espanya el sistema decimal de Brussel·les. Fou taquígraf oficial a l’Exposició Universal del 1888. Cal remarcar la seva ponència Reivindicació del llenguatge a les escoles primàries, un dels primers documents sobre la totalització del llenguatge català a les escoles.
Deixeble de Josep Balari i Jovany, fundador i animador de l’Institut Taquigràfic, fou autor del Diccionario según el método Garriga, Taquigrafía castellana i Taquigrafia catalana. De la seva obra literària cal tenir en compte Rondalles i La borda (novel·la de tema social). Formà part de l’equip dels fundadors de l’Orfeó Català, la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista.
(Gràcia, Barcelona, 27 juny 1854 – Roma, Itàlia, 23 gener 1938)
Pintor i escultor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, fou pensionat a Roma el 1878, aviat excel·lí en la pintura a l’oli i en l’aquarel·la. Treballà per a la casa Goupil, de París, i per a la Toot, de Londres. Col·laborà en la revista barcelonina “Arte y Letras”.
Després de residir un temps a Barcelona (1886-94), s’establí a París, i més tard, cridat per Porfirio Díaz, anà a Mèxic (1903), on reorganitzà l’ensenyament de la pintura. El 1926 tornà a Barcelona. Posteriorment s’establí a Tànger i, finalment, a Roma.
Fou un dels artistes més premiats oficialment. La seva obra fou adquirida per importants museus d’Europa i d’Amèrica. Malgrat la seva inicial preferència per l’escultura, fou eminentment un pintor, anecdotista i de tècnica minuciosa i perfecta, seguint la influència de Fortuny (Una almoina, per caritat) o Romà Ribera. Donà bona part de la seva obra als museus d’art de Barcelona el 1926.
Dades dels Països Catalans 