(Cocentaina, Comtat, 1850 – València, segle XIX)
Músic i compositor. Actuà com a director d’orquestra a Madrid, i a partir del 1880, de tornada a València, ingressà com a professor del Conservatori i fou un dels promotors de la societat de concerts Artístico Musical.
És autor d’obres per a piano i de les sarsueles El favorito i Entre bobos anda el juego, i de l’obra escènica El pacto con Satanás.
(Illes Balears, 1793 – 17 juny 1850)
Escriptor. Professà al convent dominicà de Palma de Mallorca, on passà tota la seva vida.
És autor d’una Oración fúnebre por las víctimas de Felanitz (1844) i de diverses obres piadoses i novenes impreses a Mallorca entre els anys 1845 i 1849.
Morí en el vaixell de guerra “Lepant”.
(Alcoi, Alcoià, 20 gener 1850 – Madrid, 14 abril 1910)
Pintor. D’infant passà, amb la seva família, a València, on ja era empadronat el 1853. Molt jove, ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on fou tutelat i iniciat en el dibuix pel catedràtic Plàcid Francès, cosí germà seu. Acabà la carrera, amb un excel·lent expedient, el 1871.
Després d’alguns premis locals, el mateix any obtingué segona medalla a l’Exposición Nacional amb Presó del Príncep de Viana. És l’època de triomf de la pintura d’història i, malgrat que ell aviat desembocà en conceptes molt més amplis de l’art, també s’adscriví a la moda: Guillem de Vinatea exigint d’Alfons III la revocació del contrafur (medalla d’or a la Nacional del 1878) o Expulsió dels jueus (Granada, Museo de Bellas Artes), començat a Roma, acabat a París i premiat a Berlín el 1890.
Novus ortus, ambiciosa creació del 1881, també fou premiat amb medalla d’or a Madrid, i a partir d’aleshores inicià una etapa de pintor de composicions decoratives per a cases, palaus i fins i tot cafès madrilenys, mentre creixia el seu renom de retratista. Pintor d’escenes amables i cultivador de la pintura de gènere, fou il·lustrador de “Blanco y Negro”.
Són excepcionals els retrats que hi ha al Museu de Belles Arts de València (Donya Anna Colin i Perinat, Donya Conxa Francès i Sempere -la seva mare-, El pintor Jiménez Aranda), al Museo de Bellas Artes de Màlaga (Jacinto Octavio Picón, El pintor Antoni Muñoz i Degrain) i a la Hispanic Society de Nova York (Ramón de Campoamor). El Museo de Arte Moderno de Madrid conserva un retrat de María Guerrero, nena, i el Círculo de Bellas Artes de la mateixa ciutat el retrat del pintor Vicente Palmaroli.
Fou autor d’una Gramática del color (1906), obra d’interès excepcional, on l’autor es mostra com un gran tècnic i científic i un autèntic investigador. Arran de la publicació d’aquesta obra -abans havia publicat uns articles sobre La desecación en la pintura, fou creada per a ell la càtedra de tècnica i teoria del color a l’Escuela de Bellas Artes.
(Alacant, 25 octubre 1850 – 12 juny 1908)
Polític. Fou marquès del Bosc d’Ares (1883), gran d’Espanya (1897), cinquè comte de Casas Rojas i setè comte de Torrellano.
Advocat, milità a la dreta del partit conservador, que presidí a la província d’Alacant. Fou diputat i senador.
Creà el sanatori de Busot i reuní una notable col·lecció bibliogràfica i artística.
(Alacant, 7 agost 1850 – 22 agost 1913)
Erudit. En col·laboració amb Adalmir Montero i Pérez publicà part d’un ambiciós Ensayo biográfico y bibliográfico de escritores de Alicante y de su provincia (1888).
Escriví també Memoria relativa a los nuevos descubrimientos de la antigua Lucentum (1958), Bosquejo histórico de la imprenta en Alicante en el siglo XIX (1961), Boceto del excmo. sr. d. Eleuterio Maisonnave Cutayar (1890) i diversos opuscles biogràfics.
(Reus, Baix Camp, 15 setembre 1850 – París, França, 3 desembre 1923)
Ballarina clàssica, coneguda per Rosita Mauri. Formada inicialment sota la direcció del seu pare, coreògraf, completà els estudis a París amb Mme. Dominique. Va debutar a Barcelona el 1868, passà després a la Scala de Milà i el 1878 ballava ja a París.
Gounod l’havia vista actuar a Itàlia i li facilità la carrera artística en recomanar-la per ballar en el Divertissement de Polyeucte, a l’Òpera parisenca, de la qual aviat esdevingué primeríssima ballarina (1878-1907). Posteriorment actuà a Berlín i altres capitals europees.
El pintor Manet li va fer un retrat, inacabat, conegut amb el nom de Femme en Rose.
Acabada la carrera artística es dedicà a l’ensenyament, que exercí al conservatori de l’Òpera de París.
(València, 10 setembre 1777 – Madrid, 13 febrer 1850)
Polític liberal moderat. Fou ministre de Gràcia i Justicia en 1822 i 1834. Ocupà d’altres càrrecs polítics. Formà part de la comissió revisora de la Novísima recopilación.
Fou diputat a corts en la segona època constitucional de Ferran VII de Borbó, el qual el nomenà membre del Consell de Regència que havia d’assessorar la reina governadora Maria Cristina.
(el Pertús, Vallespir, 1850 – 1915)
Historiador i escriptor. Fou un dels fundadors de la revista perpinyanesa “Ruscino”.
Publicà en francès diversos llibres sobre la història rossellonesa.
(València, vers 1850 – 8 setembre 1926)
Arquitecte. L’any 1872 rebé el títol professional a l’escola de San Fernando de Madrid. Va ésser arquitecte de la diòcesi de València i, més tard, arquitecte major de la ciutat.
El conjunt de la seva obra (església de Moixent, torre d’Ontinyent, cúpula de la col·legiata de Xàtiva, etc) se situa dins el corrent romàntic propi de l’època.
(València, 1850 – 1899)
Compositor. És autor de bon nombre de sarsueles, com El mesón del sevillano i La marcha de Cádiz.
Dades dels Països Catalans 