(Barcelona, 1848 – 1885)
Jurista. Col·laborà amb l’il·lustre jurisconsult Guillem Maria de Brocà a l’obra Instituciones de derecho civil catalán.
Amell i Llopis, Joan
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: 1848
Alorda i Pérez, Ramon
(València, 1848 – Barcelona, 1899)
Pintor i aquarel·lista. Amplià els seus estudis artístics a Roma.
La seva obra més important és la col·lecció de costums populars i tipus de Catalunya i d’Aragó. El 1878 presentà amb gran èxit, a París, algunes obres, com Parc de Barcelona.
És representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.
Abella i Alonso, Maria de la Mercè
(Barcelona, 14 maig 1848 – 13 desembre 1924)
Actriu, coneguda com a Mercè Abella.
Treballà assíduament al Teatre Romea de Barcelona i estrenà i interpretà les peces més notables de Frederic Soler, Feliu i Codina, Àngel Guimerà, etc.
Vayreda i Vila, Estanislau
(Olot, Garrotxa, 11 novembre 1848 – 20 setembre 1901)
Botànic. Germà de Joaquim i de Marià. Llicenciat en farmàcia, aviat va encaminar-se cap a la seva gran vocació. Classificà algunes espècies i formes noves de la flora catalana i en té dedicades algunes.
Féu estudis florístics, molt especialment de les comarques del nord-est de Catalunya, i va confeccionar un herbari molt complet. Col·laborà a la revista “Crónica Científica”.
Va ser autor, així mateix, d’una quantitat considerable d’articles i de llibres, entre els quals es destaquen Estudio de las plantas notables por su utilidad o rareza, que crecen especialmente en Cataluña, Nuevos apuntes para la flora catalana, Excursión botánica al Baix Empordà, Plantas de Cataluña, Catàleg de la flora de la vall de Núria (1882) i Fauna ornitològica de la província de Girona (1883), entre molts més.
Fou el pare de l’historiador Pere Vayreda i Olivas.
Gener i Babot, Pompeu
(Barcelona, 23 juny 1848 – 14 novembre 1920)
“Peius” Escriptor i pensador. Es doctorà en farmàcia a Madrid (1875) i en medicina a París (1878). Viatjà per Europa, Àsia i Àfrica. El 1880 va publicar a París La Mort i el Diable, amb pròleg del positivista Émile Littré.
Bohemi i extravertit, va assolir una gran popularitat a la Barcelona de la fi del segle XIX i començament del XX i va protagonitzar un copiós anecdotari. Concorregué assíduament a les tertúlies d’Els Quatre Gats. D’idees republicanes i catalanistes, va escriure a “L’Avenç”, “Joventut” (1900-06), etc.
Publicà obres de rigor i qualitat desigual, com: Coses d’en Peius (1890), Los cent consells del Consell de Cent (1891, assaig humorístic), Literaturas malsanas (1894), El Caso Clarín (1894), Dones de cor (1907, novel·la), L’agència d’informes comercials (1905, peça còmica), Doctor Stumper (1909, comèdia), Pensant i rient (1911, assaig). Divulgà el pensament de Nietzsche i Renan.
Balmes i Urpià, Jaume Llucià
(Vic, Osona, 28 agost 1810 – 9 juliol 1848)
Eclesiàstic, pensador i polític. Estudià teologia a Cervera i fou ordenat sacerdot a Vic (1834). Tot i la seva delicada salut, va desplegar una ingent tasca apologètica i social. Com a apologista, molt influït per l’escola francesa, de la seva producció es destaca l’obra El protestanismo comparado con el catolicismo (1842-44).
Les seves preocupacions socials, marcades per una certa expectació davant el socialisme naixent, les plasmà en una sèrie de revistes com “La Religión”, “La Civilización”, “La Sociedad”, que redactà personalment i sense col·laboracions, i també en el periòdic que publicà a Madrid, “El Pensamiento de la Nación”. En aquest diari exposà les seves idees sobre política, especialment l’espanyola, i tractà d’influir en la reconciliació dels borbons i els carlins per aconseguir la pacificació del país.
Com a filòsof es mantingué dins un neoscolasticisme eclèctic, propi del segle XVIII, influït per la filosofia escocesa del sentit comú i el realisme, i s’oposà a la filosofia crítica i a l’idealisme alemany. De les seves obres filosòfiques es destaquen especialment la Filosofía fundamental i, sobretot, El criterio (1845), màxim exponent del seu pensament. També escriví l’opuscle Pío IX en defensa de les reformes liberals d’aquest papa.
Dades dels Països Catalans 