(Cubel, Aragó, 9 gener 1764 – Burjassot, Horta, 24 agost 1835)
Eclesiàstic. Estudià filosofia, teologia i cànons a la Universitat de València. Guanyà per oposició un curat i posteriorment la canongia magistral a la catedral de Terol.
El 1832 s’encarregà de l’arquebisbat de València.
(València, 1803 – 23 setembre 1896)
Metge. Es destacà a València durant l’epidèmia de còlera de 1834. Distingit per la seva abnegació, refusà honors i condecoracions pel dolor que li produí la tràgica mort del seu germà Felip.
Fou un dels fundadors a València de l’Institut Mèdic i de l’Acadèmia de Medicina, on hi presentà diversos treballs remarcables. Pertanyia a d’altres corporacions doctes.
El seu germà fou Felip López i Català (València, 1781 – 1835) Religiós de l’orde dels mínims. Participà a la defensa de València contra els napoleònics, i s’hi distingí. Fou afusellat per elements populars, amb altres religiosos, durant els disturbis anti-eclesiàstics de l’any 1835.
(Alacant, 29 agost 1835 – Osca, Aragó, 16 febrer 1880)
Escriptor. Doctor en lleis. En una línia fulletonesca, escriví obres costumistes i històriques.
Publicà les narracions La hija del mar (1858) i Azucena (1858), les peces dramàtiques Aquí fue Troya (1858) i El Mesías prometido (1858?), les novel·les La estrella de Villalar (1861) i El castigo del cielo (1871) i els assaigs Historia de la insurrección y guerra… de Cuba (1870) i Insurrección federal en 1873 (1873).
(Palma de Mallorca, 14 juny 1760 – 23 abril 1835)
Eclesiàstic i polític. Rector de Sant Nicolau de Palma de Mallorca (1798) i canonge de la seu de Mallorca (1815). Va ésser elegit diputat per Mallorca a les corts de Cadis (1810), on va sostenir la immunitat eclesiàstica, es mostrà partidari de la Inquisició i atacà la llibertat d’impremta.
És autor de diversos escrits referents a aquestes corts. Intervingué en la redacció del Llibre verd, llista secreta de liberals i exaltats de Mallorca.
Per una moció seva fou restablerta la inquisició a Mallorca (1814).
(Xàtiva, Costera, 1752 – Cadis ?, Andalusia, 1835)
Militar. Actuà de corsari per la Mediterrània durant els anys 1771-81, i participà en el blocatge de Gibraltar (1779). Amb Antoni Barceló participà en l’expedició contra Alger (1783-84).
Lluità contra els francesos (1795) a Sant Feliu de Guíxols, i contra els anglesos a les Antilles. Degradat (1797), fou rehabilitat (1805) i participà en campanyes contra vaixells anglesos a Algesires.
El 1809 fou nomenat brigadier i el 1825, cap d’esquadra de l’Armada.
(Palma de Mallorca, 25 octubre 1835 – 1900)
Institució d’ensenyament mitjà. La Junta Revolucionària de Mallorca convertí l’Institut en Universitat Literària de Mallorca (23 octubre 1840).
Espartero (10 agost 1842), al mateix temps que suprimí la Universitat de Cervera, convertí novament aquest centre en Institut.
Per aquest institut han passat una bona part dels intel·lectuals mallorquins.
(Gandia, Safor, 14 setembre 1835 – Alacant, 31 maig 1908)
Escriptor. Era magistrat, i estigué destinat a les audiències de Sevilla i de Saragossa. Fou escriptor bilingüe.
Els seus treballs en vers i en prosa foren aplegats al volum antològic titulat Historias del alma.
(Sogorb, Alt Palància, 1835 – Madrid, 1901)
(o Jimeno) Economista i escriptor. Advocat, es dedicà a estudis estadístics. Fou un dels fundadors d'”El Imparcial”, redactor de “La Revista de España” i col·laborador gairebé únic de “La Revista General de Estadística”.
Diputat a les corts constituents del 1869, fou interventor general a les Filipines (1870-73 i 1891-95).
Publicà Usos y abusos de la estadística i Reformas de la ortografía castellana.
(València, 8 agost 1761 – 31 gener 1835)
Bibliògraf i erudit. Fill de Manuel Fuster i Membrado. Estudià filosofia a la Universitat de València i, posteriorment, regentà la llibreria fundada pel seu pare.
Voluntari de les forces locals durant la guerra del Francès, i batlle de barri el 1813, la seva llibreria esdevingué lloc de tertúlia de diversos intel·lectuals il·lustrats valencians, alguns dels quals l’ajudaren a la col·lecció de dades per a redactar la famosa Biblioteca Valenciana (1827-30).
Deixà manuscrites dues obres, que es conserven a la Biblioteca Municipal de València: Noticia de los poetas de los que se hallan poesías en varios libros de fiestas que se han hecho en Valencia y Reino i Disertación sobre la antigüedad de la tipografía, origen y progresos y su establecimiento en Valencia con antelación a todas las demás ciudades de España.
Hom li atribueix una Noticia de una colección de libros de caballerías (Biblioteca de la Universitat de València).
(el Canyamelar, València, 21 juliol 1835 – Màlaga, Andalusia, 3 maig 1885)
(o Ferrandis) Pintor. Deixeble de Francesc Martínez. El 1861 exposà el Viàtic a un captaire moribund. Es formà a Madrid amb Madrazo i a París amb Duret. Fou el primer artista pensionat per la diputació de València, el 1863, quan era a París pintant el famós Tribunal de les Aigües (Museu de Bordeus). Des del 1868 fou catedràtic de colorit a l’Escola de Belles Arts de Màlaga.
Les seves obres, la majoria de temàtica popular local, es mouen dins la línia realista de la moderna escola valenciana, com: Proves de convicció, La visita a la dida, El “baratero”, El memoralista, El rosari de les solteres a València, El Mes de Maria, La llotja de la seda, La pescadora valenciana, etc. El seu amic Emili Sala deixà un bellíssim retrat d’ell (1876).
Republicà, participà, a València, en els moviments revolucionaris del 1868 i del 1873; després del primer estigué a Itàlia, on conegué Marià Fortuny.
Dades dels Països Catalans 