(Banyoles, Pla de l’Estany, 16 abril 1834 – Tarragona, 18 desembre 1899)
Eclesiàstic i escriptor. Fundador jesuïta (1854), ensenyà química (1859-63) a l’Havana.
Tornà a Catalunya, i fundà a Calella (1875) la congregació de les Serves de Sant Josep, conegudes popularment per butinyanes o josefines.
Escriví obres religioses –Les migdiades del mes de maig (1871) i el devocionari Joia del cristià (1882)- i un drama, La venjança del Martre (1871).
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 20 octubre 1834 – Barcelona, 31 octubre 1914)
Dramaturg.
Autor de nombroses peces teatrals dins la línia de Serafí Pitarra, entre les quals destaquen: La capital de l’imperi (1866), Un anglès a Mataró (1867), La mestressa (1869), Embolica que fa fort (1870), De dalt a baix (sarsuela) i, en col·laboració amb Narcís Campmany i Pahissa, La copa del dolor (1867).
Absent molts anys de Barcelona, en tornar estrenà Amor i fortuna (1910).
(Barcelona, 1834 – 6 novembre 1892)
Arquitecte i urbanista.
Autor del pla de reforma interior de Barcelona, que havia de comportar l’expropiació de prop de 2.000 cases particulars i l’obertura de la Via Laietana, via articuladora enmig de la ciutat antiga.
Si bé el seu pla fou aprovat el 1889, les obres no començaren fins al 1909.
(Barcelona, 1754 – 1834)
Científic. Era de família noble. Després de professar a l’escola d’enginyers de Barcelona, fou el primer membre elegit numerari de l’Acadèmia de Ciències i Arts de la mateixa ciutat (1772), institució en la qual ocupà els càrrecs de tresorer i de secretari interí, així com de cursor i director de la secció d’àlgebra i geometria.
Contribuí a les tasques de l’acadèmia, especialment amb una memòria sobre les qualitats i la resistència de les fustes del país.
Ocupà també càrrecs polítics i administratius, així a Barcelona, on fou regidor i síndic general, com a Madrid, a la secretaria d’estat, i fou enviat en missió a l’estranger.
(Barcelona, 5 novembre 1834 – 27 octubre 1908)
Eclesiàstic. Rector del seminari de Barcelona (1876), fou administrador apostòlic d’Urgell. En morir el bisbe Josep Caixal, el substituí en aquesta seu (1879). Com a copríncep d’Andorra, en defensà la catalanitat davant les pretensions franceses.
Nomenat cardenal el 1895, succeí Josep Morgades a la seu de Barcelona (1901). Manifestà una clara oposició als sectors més integristes del catolicisme i, el Nadal del 1905, sofrí un atemptat d’inspiració anarquista del qual sortí il·lès. El succeí el bisbe Joan Josep Laguarda.
Publicà Una constitución pontificia y el “Diario de Barcelona” (1875), contra el reconeixement del regne d’Itàlia per part del govern espanyol. A part les pastorals, es destacaren els sermons, amb projecció patriòtica, del mil·lenari de Montserrat (1880) i de la restauració del monestir de Ripoll (1893). Ajudà de fet Solidaritat Catalana (1906).
(Gràcia, Barcelona, 12 setembre 1834 – Barcelona, 10 febrer 1924)
Escriptor. Pertanyent al moviment de la Renaixença, col·laborà a “La Bandera Catalana”, “L’Escut de Catalunya”, “La Renaixensa” i “L’Ilustració Catalana”. Fou director de “Lo Gai Saber” (1878-80). La seva obra descriu el quadre de costums, centrant-se principalment en l’ambient menestral de la Barcelona de mitjan segle XIX.
Les seves novel·les més conegudes són: Les conseqüències (1888), L’ull acusador (editada el 1935) i les publicades a la “Lectura Popular” i aplegades en un volum (Els tres tombs, L’ambaixada de la mort i El noi gran). De les seves narracions, cal remarcar Brosta (1878), Dibuixos a la ploma (1885), Rajolins (1893) i Narracions estranyes (1905).
Atret pel teatre, posà en escena unes quantes peces curtes que són descripcions de quadres de costums. És autor també de Barbarismes i vulgarismes que malmeten la llengua catalana (1886) i Diccionari de barbarismes (1901).
Dades dels Països Catalans 