Arxiu d'etiquetes: 1786

Baldrich i de Veciana, Albert Felip de

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 18 setembre 1786 – Madrid, 26 setembre 1864)

Polític i general. Segon marquès de Vallgornera i marquès vidu de Torremejía.

Intervingué en la Guerra del Francès amb el grau de sots-tinent i fou fet presoner a l’acció de Margalef (1810) i tramés a França. El 1814 es reincorporà a la península i fou assignat a la secció d’història militar de l’estat major. Exercí de professor de fortificacions i artilleria.

Intervingué en la Primera Guerra Carlina i, després, fou agregat en diverses ambaixades, fet que li permeté d’estar al dia en tàctica militar i estratègia. Esdevingut expert en enginyeria militar, fou nomenat director del col·legi general militar d’Alcalá de Henares.

Fou elegit diputat per Barcelona (1837 i 1839) i senador per Tarragona i per Girona (1833, 1843) i després ininterrompudament ministre de la governació, del govern del duc de Frías el 1838, en plena guerra civil. Fou conservador de la biblioteca del senat i membre d’algunes acadèmies madrilenyes.

Publicà el volum primer d’una Historia de la guerra de España contra Napoleón (1818), la qual havia d’ésser continuada per d’altres autors, un Pequeño manual para el servicio y fortificación en campaña (1823), un Reglamento y Catálogo de la Biblioteca del Senado (1851), i deixà inèdita una Descripción de la villa y término de Valls, a l’Academia de Ciencias, de Madrid.

Andreví i Castellar, Francesc

3 Respostes

(Sanaüja, Segarra, 7 novembre 1786 – Barcelona, 23 novembre 1853)

Compositor. Mestre de capella a la catedral de Sogorb, a Santa Maria del Mar (Barcelona), a la catedral de València, a la de Sevilla, a la capella reial de Madrid, a la catedral de Bordeus (1836), a París (1845) i a la basílica de la Mercè (1849-53).

Compongué dos oratoris: La dulzura en la virtud i El juicio final, misses, misereres, etc., i publicà un Recueil de Cantiques i un Traité d’harmonie (París, 1848) que fou també editat a Barcelona (1848) amb el títol Tratado teórico práctico de armonía y composición.

Amat i Bonifaz, Bartomeu

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 agost 1786 – Madrid, 28 setembre 1850)

Militar i escriptor. Participà en la guerra contra Napoleó. El 1810 es retirà a Cadis.

Fou professor a les acadèmies militars de Cadis (1811-14) i Alcalà (1814-22) i més tard director del Colegio General Militar projectat per ell el 1841.

És autor de diversos tractats sobre formació militar i sobre sistemes de fortificació, entre els quals Rápida ojeada sobre las fortificaciones de Barcelona desde Felipe V hasta nuestros días (1827), d’una Memoria sobre el canal de Amposta i d’unes apuntacions d’un diari dels setges de Girona dels anys 1808 i 1809.

Bonifaç i Massó, Lluís

13 Respostes

(Valls, Alt Camp, 5 maig 1730 – 6 novembre 1786)

Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui vivia i estudià, fill de Baltasar Bonifaç i Anglès, i germà de Francesc.

Figura cabdal de l’escultura barroca catalana. Començà a actuar a 22 anys; a 33 obtingué el títol d’acadèmic de mèrit a l’Academia de San Fernando, de Madrid, i, fins als 58 anys que morí, treballà per a més de 50 pobles de Catalunya, així com per a Madrid i Puerto Rico.

Executà 48 retaules amb llurs imatges, unes altres 31 imatges soltes, 12 traces de retaule, 5 misteris de processó, 8 models de sants en fusta d’alzina per a executar amb plata, 2 lliteres, un cor de catedral i altres objectes.

Mereixen ésser citats la imatge de Sant Miquel, a la Barceloneta (1755); el cambril de la Misericòrdia de Reus (1756); el retaule de Sant Ignasi, a la Granadella (1762); els de la Victòria (1762), i dels Dolors (1779), a Valls; el retaule major de Cubells (1764), i el cor de la seu de Lleida, l’obra més important del barroc a Catalunya, amb més de cent imatges en alt relleu (1775-79).

Totes aquestes obres, desaparegudes durant la guerra de 1936-39, eren també una prova de la perícia de Bonifaç en les composicions arquitectòniques influïdes de l’estil Lluís XV francès, amb elegant i sòbria ornamentació rococó, i de la seva escultura àgil i expressiva.

D’entre les seves obres conservades, sobresurten la figura jacent de Sant Aleix i algun relleu de la capella del mateix sant, a Valls (1769), el relleu de Sant Sebastià, a l’Academia de San Fernando, de Madrid (1763), els passos de la Solitud (1755) i del Devallament (1766), ambdós de Valls, i la grandiosa llitera de l’Assumpta de la seu de Girona (1773).

Continuà i augmentà el crèdit de l’escola fundada pel seu avi, concorreguda per deixebles de tot Catalunya, entre els quals el seu fill i successor Simforià Bonifaç i Miracle, i el cèlebre Ramon Amadeu (1761-63).