(Xàtiva, Costera, 12 setembre 1765 – Londres, Anglaterra, 14 novembre 1824)
Historiador i dominic. Germà de Joaquim Llorenç. Va estudiar humanitats, paleografia i teologia.
Fou l’autor del Viaje Literario a las iglesias de España, els cinc primers volums de la qual van ésser publicats a nom del seu germà (22 volums, 1803-52). Obra fonamental per al coneixement de la història eclesiàstica espanyola, s’hi integren documents catalans d’importància, com un Leccionari de la seu barcelonina.
Antolí Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1762 – Madrid ?, segle XVIII) Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid. Treballà a les ambaixades de Lisboa, Viena i París i fou oficial de la secretaria d’estat.
Dídac Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1765 – Granada ?, Andalusia, segle XVIII) Advocat. Treballà a la chancillería de Granada.
Manuel Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1768 – València ?, segle XIX) Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid, oïdor i governador de la sala del crim de València i diputat a les corts de Cadis.
(València, 1765 – 25 gener 1825)
Polític i jurista. Estudià dret a València, on més tard fou professor de la universitat.
En iniciar-se la guerra del Francès (1808), fou membre de la junta de València i representant d’aquesta a les corts de Cadis, on féu publicar el seu Discurso sobre los tribunales protectores de la fe (1813).
Més tard abandonà la causa liberal; fou oïdor de l’audiència de València i publicà el Manifiesto que escribió en un calabozo el general don Francisco Xavier Elío… (1823).
(Ampiac, Llenguadoc, 13 gener 1765 – Perpinyà, 9 desembre 1853)
Primer bisbe de Perpinyà després de la restauració posterior a la Revolució Francesa. Era vicari general de Càors, quan fou designat bisbe de Perpinyà (1817). El seu nomenament es retardà encara per raons administratives fins el 1823.
Li calgué reorganitzar la diòcesi, que havia passat vint-i-cinc anys sense bisbe. Reagrupà les monges de Santa Clara que sobrevisqueren a la revolució (1825) i inicià la construcció del seminari (1826).
Obligat a deixar la diòcesi el 1830, hi retornà poc després i fundà l’asil d’orfes del Bon Pastor (1839) i afavorí la congregació diocesana de religioses Sagramentaries per a tenir cura de l’ensenyament i d’hospicis civils. Restaurà la catedral de Perpinyà i fundà vuit parròquies i 63 capellanies noves.
És autor de 107 pastorals i circulars, totes en francès.
(València, 12 setembre 1765 – 1 octubre 1808)
Militar. Era baró d’Albalat i Segart, fill i hereu de Sebastián de Saavedra i Squarzafigo, i germà d’Antoni. Com a coronel de milícies, reprimí un avalot a València, el 1800, motivat per l’establiment d’unes quintes. Això el féu impopular.
El 1808, en produir-se l’alçament contra Napoleó, formà part de la Junta Suprema, però preferí d’allunyar-se i retirar-se a Bunyol. La Junta l’obligà a tornar, però alguns revoltats, suposant la seva manca d’afecció a la revolta, l’assassinaren, malgrat els esforços del franciscà Joan Rico.
(València, 15 agost 1693 – 7 maig 1765)
Escultor, pintor i gravador. Deixeble d’Evarist Muñoz a València, l’any 1720 anà a Roma per completar la seva formació artística.
La seva obra més important, encara que hi intervingueren d’altres arquitectes, és el Palau del Marquès de Dosaigües, a València. La façana, realitzada el 1740, és d’una sumptuositat excepcional i constitueix una mostra importantíssima del barroc del país, per cert bastant tardana.
Li és atribuït el Sepulcre de Sant Vicent, esculpit per al gremi de sastres i exhibit avui al Museu de Belles Arts de València, també pintà al fresc el sostre del cambril de sant Lluís Bertran, a Sant Domènec de València.
És autor del gravat de la portada del primer volum del Museo Pictórico (1715) de Palomino i de nombrosos retrats i estampes de sants.
Morí foll.
(València, 8 juny 1765 – 11 gener 1826)
Erudit. Dominicà (1778), fou cronista de l’orde i de la ciutat i regne de València.
Publicà la primera part d’Observaciones histórico-críticas a las trovas intituladas de Mosén Jaime Febrer (1804), l’autenticitat de les quals discutí encertadament, Compendio histórico de todas las epidemias padecidas en Valencia antes del año 1647 (1804), Memorias histórico-críticas de las antiguas Cortes del reino de Valencia (1810), i deixà inèdites diverses obres d’història i de filologia, en gran part desaparegudes.
(Rosselló, 15 juliol 1765 – 20 desembre 1845)
Eclesiàstic i historiador. Fou beneficiat de Sant Jaume de Perpinyà (1785) i vicari de la catedral de Sant Joan.
Publicà una Notice ecclésiastique sur le Roussillon, suivie du catalogue des évêques d’Elne.
(Dénia, Marina Alta, segle XVIII – Medina Sidònia, Andalusia, 1765)
Franciscà. Fou orador remarcable. Acompanyà a Itàlia el seu mestre fra Josep Sirera, i pronuncià les conclusions del capítol general celebrat a Florència.
(Xàtiva, Costera, 4 febrer 1765 – 22 setembre 1809)
Matemàtic i astrònom d’origen francès. Germà d’Esteve. Estudià a París i col·laborà amb Pierre Méchain, Jean-Baptiste Biot i Francesc Aragó en la mesura d’angles de meridià.
Publicà treballs sobre astronomia, càlcul integral i diferencial i sobre funcions logarítmiques i exponencials.
Dades dels Països Catalans 