(Alcoi, Alcoià, 14 maig 1641 – València, 26 juliol 1704)
Eclesiàstic. Féu els estudis religiosos a València, on obtingué un benefici de la catedral (1669). Es remarcà com a director de consciències i per la seva ascesi personal. No deixà cap obra, però els seus biògrafs recolliren màximes seves d’espiritualitat.
El 1741 les seves restes foren traslladades a la catedral de València. És tingut com a venerable.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 1704 – Madrid, 1770)
Escripturista i poliglot. Estudià primeres lletres a França i després filosofia, dret i cànons. El 1732 professà a Madrid al convent dels agustins, on residí quasi sempre, llevat d’un curt temps que fou prior a Ciudad Rodrigo.
Pel seu coneixement del grec i d’altres idiomes, col·laborà activament, per bé que anònimament, amb l’historiador Enrique Flórez. El 1762 se li concedí el títol de mestre supernumerari.
L’any anterior edità una obra en llatí sobre la interpretació de la Sagrada Escriptura i és autor també d’altres obres escripturístiques que restaren manuscrites.
(Palma de Mallorca, 1704 – 1767)
Prior dels convents augustinians de Palma de Mallorca i de Felanitx, i vicari general i visitador de l’orde, i catedràtic de teologia a la Universitat de Mallorca.
Publicà, en castellà, ampul·loses oracions fúnebres de Caterina Tomàs (1737) i del bisbe Panyelles (1744), i una glossa d’uns versicles del Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull: Las nobles condiciones del divino amado en el Augusto Sacramento, predicat a la seu de Mallorca el 1750.
(la Serra d’En Galceran, Plana Alta, 20 octubre 1704 – Madrid, 1 desembre 1783)
Inquisidor general (1774-83). Format a València dins el corrent escolàstic, el protegí el marquès de Dosaigües. Doctor en dret, fou catedràtic de filosofia a València. Rector de Bétera i de Massamagrell i, posteriorment, canonge lectoral de València.
Nomenat bisbe de Salamanca (1763), fou favorable a l’expulsió dels jesuïtes, i a partir del 1770 dirigí la reforma dels col·legis majors universitaris. El 1774 fou nomenat inquisidor general, càrrec en el qual portà a terme una política de relativa tolerància.
És autor, entre d’altres escrits, de les Constitucions del Reial Seminari de Sant Carles de Salamanca. Fou un orador de fama.
(Catalunya, segle XVIII – )
(o de Conquistas) Títol concedit per Felip V de Borbó el 1704 a Miquel de Cervelló i de Castellví, procurador reial de Sardenya.
Ha passat als Jordan de Urríes.
(Peralada, Alt Empordà, segle XVII – Portugal, 1704)
Jurista. El 1702 fou enviat a Itàlia pel Consell de Cent per tal de presentar a Felip V de Borbó les queixes catalanes pels abusos comesos pels funcionaris reials.
Suspecte d’austriacisme, fou perseguit pel lloctinent filipista Francisco Fernández de Velasco i es refugià a Lisboa, on es posà a les ordres del rei-arxiduc Carles III, i morí lluitant a la frontera portuguesa.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1704 ?)
Militar. El 1704 era capità a la frontera de Portugal.
Simpatitzant de la causa austriacista, tractà com altres companys de reunir-se amb els aliats, però caigué en mans de la policia de Velasco, i fou empresonat amb altres personalitats detingudes per austròfiles.
Sens dubte per la seva condició de militar, fou l’únic dels presos que rebé condemna a mort. Fou escapçat a Barcelona, no gaire abans que la capital fos alliberada pels aliats.
El seu cas impressionà molt l’opinió.
(Catalunya, segle XVII – Gibraltar, 11 octubre 1704)
Capità de voluntaris. Comandà la primera unitat combatent específicament catalana que lluità a favor de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió.
Aquesta unitat era a bord de la flota de l’almirall Rooke que atacà i prengué Gibraltar, a la primeria d’agost de 1704. Més tard, la companyia es distingí a la defensa de la plaça durant el llarg setge que patí.
A la matinada de l’11 d’octubre s’adonaren de que els atacants havien situat 500 homes dalt del penyal de Gibraltar, i els miquelets de Borguny foren els encarregats de desallotjar-los en una operació difícil i cruenta, que tanmateix reeixí i en la qual Borguny morí, al lloc dit el Salto del Lobo.
(Barcelona, segle XVII – Ceuta, 1704)
Cavaller i militar. Fou un dels homes més destacats a les guerres contra França. El 1674, a la mort del marquès d’Aitona, ja fou elegit per la Generalitat com a mestre de camp de la guarnició de Girona.
El 1684 era sargent major de batalla i comandava un cos important a la Cerdanya, que es mostrà molt combatiu. El dugué a marxes forçades a Girona, poc abans que l’exèrcit francès tanqués el cercle sobre la ciutat, i d’aquesta manera el setge fou rebutjat. Després operà als sectors de Roses i de Cadaqués.
El 1689 tornava a ser a la Cerdanya, on ocupà Camprodon. Uns mesos després ajudà a mantenir l’ordre durant els incidents que es produïren a Barcelona.
El 1691 fou l’encarregat de guarnir la plaça de la Seu d’Urgell davant l’entrada de 10.000 francesos per Andorra, però després de vuit dies de lluita ben desigual, hagué de capitular. Un cop recuperada la llibertat ascendí en poc temps al grau de general d’artilleria.
El 1697 organitzà guerrilles prop de Barcelona per dificultar l’aproximació de les tropes del mariscal Vendôme. Tornat a la ciutat, destacà durant el setge. Després de la capitulació, combaté al pla de Bages.
Com a membre del Braç Militar tingué un paper destacat a les Corts de l’any 1700. El 1701 fou ambaixador de Barcelona a Madrid, per a entrevistar-se amb el rei Felip V de Borbó, arribat de poc. El monarca ordenà la seva detenció a Saragossa, durant uns dies.
El 1702 fou nomenat governador de la plaça de Ceuta, on no trigà a obtenir-hi un bon triomf militar que n’alleugerí el bloqueig.
(Vacarisses, Vallès Occidental, 1704 – Barcelona, 14 febrer 1782)
Militar i administrador. Fill de Josep d’Amat i de Planella. Membre de l’orde de Sant Joan de Jerusalem (1721), visqué a Malta (1721-28) i a Madrid i participà a les campanyes d’Àfrica i d’Itàlia. Visqué també uns anys a Mallorca. Exercí, durant sis anys, la Capitania General de Xile (1755-61).
El 1761 fou nomenat virrei del Perú, càrrec que exercí fins al 1776. S’esforçà a restablir l’autoritat en el virregnat i reprimí diversos sollevaments. Davant el perill d’una guerra amb Anglaterra, bastí notables fortificacions, creà un cos de milícies cíviques i reorganitzà l’exèrcit. També finançà expedicions a Tahití i a l’illa de Pasqua.
Fou representant del despotisme il·lustrat i es preocupà de fomentar la cultura i de fer progressar l’economia. El 1767 expulsà els jesuïtes del virregnat.
Els seus amors amb l’actriu peruana anomenada La Perricholi, de qui tingué un fill, Manuel d’Amat i Villega, que juntament amb San Martín firmà l’acta d’emancipació d’Espanya, inspiraren una narració de Merimée i una opereta d’Offenbach.
De tornada a Barcelona es casà amb Maria Francesca de Fivaller, coneguda popularment per la Virreina.
Dades dels Països Catalans 