(Illes Balears, segle XVII – 1703)
Jurista. És autor d’escrits jurídics remarcables.
Socias, Joan
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1703
Ros i Hebrera, Carles
(València, 4 novembre 1703 – 6 abril 1773)
Escriptor i notari. Defensor de la llengua, apareix al segle XVIII com a impulsor del conreu del català de València i un clar precedent del segle XIX, època de renaixement literari.
De la seva producció cal destacar un Diccionario valenciano-castellano (1739). Entre altres obres didàctiques o purament literàries i miscel·lànies, sobresurten Coloquio en elogio de la noble y preclara arte de notaria (1745), Cualidades y blasones de la lengua valenciana (1752), Rondalla de rondalles (1768), Tractat d’adagis i refranys i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana (1733) i Breve diccionario valenciano- castellano (1739).
Com a poeta deixà escrits tres volums de Poemes bilingües i una col·lecció de romanços.
Rodrigues, Josep
(València, 1630 – 1703)
Bibliògraf i frare trinitari. La seva fama com a erudit fou considerable.
És notable la seva Biblioteca valentina, publicada el 1714, ressenya bibliogràfica d’autors valencians. També publicà sermons.
Despuig i de Rocabertí, Ramon
(Illes Balears, 1633 – 1681)
Fill de Ramon Despuig i de Santmartí i d’Anna de Rocabertí i de Boixadors. Fou cavaller de Calatrava, creat comte de Montenegro (1658) per haver armat, a les seves expenses, diverses companyies i una esquadra per a la conquesta de Messina.
Es casà (1654) amb l’aragonesa Melchora Martínez de Marcilla y Ram de Montoro, tercera comtessa de Montoro, filla i néta de lloctinents de Mallorca, i procrearen, entre d’altres, tres fills: Ramon, Joan Despuig i Martínez de Marcilla, i:
Llorenç Despuig i Martínez de Marcilla (Illes Balears, 1667 – 1712) Fou el fundador de la branca del Rellotge. Fou el pare de Llorenç Despuig i Fortuny, i de:
Ramon Despuig i Fortuny (Illes Balears, 1703 – 1774) Es casà amb la seva cosina germana Magdalena Despuig i Cotoner (Illes Balears, segle XVIII). Un cop vidu, fou canonge de Mallorca. Llur nét fou:
Josep Despuig i Fortuny (Illes Balears, 1767 – 1835) Es casà amb la seva cosina Maria Lluïsa Despuig i Safortesa, i llurs descendents recolliren, per aquest enllaç, l’herència de tota la línia mallorquina dels Despuig, amb el comtats de Montenegro i Montoro.
Despuig i Cotoner -germans-
Eren fills de Joan Despuig i Martínez de Marcilla, i també germà de Llorenç Despuig i Cotoner.
Ramon Despuig i Cotoner (Palma de Mallorca, 1694 – 1772) Durant l’empresonament del seu pare fugí de Mallorca i es posà al servei del marquès d’Asfeld en el setge de Palma de Mallorca. Fou capità del nou Regiment de Dragons de Palma que el seu pare creà el 1719. Fou pare d’Antoni i de Joan Despuig i Dameto.
Francesc Despuig i Cotoner (Palma de Mallorca, 1696 – Piacenza, Itàlia, 1746) Mariscal de camp. Morí a la batalla de Piacenza, amb el seu germà Joan.
Nicolau Despuig i Cotoner (Palma de Mallorca, 1703 – 1775) Fou batlliu de Mallorca i comanador del Masdéu (1730-34), a l’orde de Sant Joan.
Joan Despuig i Cotoner (Palma de Mallorca, 1718 – Piacenza, Itàlia, 1746) Morí a la batalla de Piacenza, amb el seu germà Francesc.
Bru, Vicent
(Benigànim, Vall d’Albaida, 1682 – València, 22 febrer 1703)
Pintor i sacerdot. Decorà l’església dels Sants Joans.
Costa -varis bio-
Antoni Costa (Catalunya, segle XVII) Historiador. Era castlà de Corbins, Bellestar i Pallerols. Escriví Vida de Numa Pompilio, segundo rey de los romanos (1767), traducció de l’obra de Plutarc, amb anotacions, i Genealogía de la casa de Rocabertí, inèdita.
Guillem Costa (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Frare dominicà. Fou prior del convent de Barcelona. El 1328 fou ambaixador d’Alfons III el Benigne a Sicília, tractant de deturar l’acostament d’aquest reialme a Esteve de Baviera, el qual obtingué, tanmateix, la mà d’Isabel, filla del rei Frederic III de Sicília.
Marià Costa (Catalunya, segle XIX – 1857) Teòleg. Ensenyà al seminari de Barcelona. Publicà diverses obres de caràcter religiós i filosòfic.
Ramon Costa (Barcelona, 1640 – 1703) Teòleg i predicador. Frare dominicà. Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona, prior del convent de Santa Caterina, també a la capital, i finalment provincial de l’orde. És autor de diversos escrits i excel·lí com a orador sagrat.
Floresta, marquesat de la
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol, concedit per Felip V de Borbó el 1703 a Antoni de Potau-Moles i Ferreró, únic titular, sobre les seves possessions de vil·la Floresta i de l’hospital d’Ardèvol de Tàrrega, conegut modernament amb el nom de Casa dels Marquesos de la Floresta; el segle XIX era dels Subies, senyors de Puiggròs.
Cortès i Gelabert, Antoni de
(Barcelona, 21 novembre 1703 – Tortosa, Baix Ebre, 19 desembre 1757)
Erudit i eclesiàstic. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Nomenat canonge del capítol de Tortosa (1737), residí en aquesta ciutat i hi escriví una extensa Historia de la ciudad de Tortosa, enllestida abans del 1747, que llegà a l’acadèmia barcelonina.
Boixadors i Sureda de Sant Martí, Joan Tomàs de
(Barcelona, 2 abril 1703 – Roma, Itàlia, 16 desembre 1780)
Eclesiàstic i escriptor. General de l’orde dominicà (1756-77) i cardenal. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1729). Provenia de família aristocràtica lligada a la casa d’Àustria.
Després de servir un quant temps a l’armada austríaca, l’any 1734 entrà a l’orde dels predicadors, on fou provincial (1746) i mestre general (1756), i Pius VI l’elevà al cardenalat (1775).
Tomista convençut, la seva carta De renovanda et defendendadoctrina sancti Thomae (1757) tingué una gran repercussió en els estudis dominicans.
Com a poeta en català és autor d’un Soliloqui, de tècniques barroques i d’influència calderoniana.
Dades dels Països Catalans 