(Palma de Mallorca, 1699 – 1767)
Numismàtic. Reuní una important col·lecció de monedes.
Escriví en castellà poesies originals i traduccions per al teatre.
Focos, Lluís
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1699
Esquerdo i Sapena, Onofre
(València, 1635 – 17 agost 1699)
Erudit, genealogista i heraldista. Germanastre de Vicent Esquerdo i Pastor. Ciutadà de València. Ocupà, entre altres càrrecs, el de jutge de contrafurs, síndic i jurat en cap.
Deixà manuscrites diverses memòries, cròniques i catàlegs bibliogràfics, perduts, llevat d’una relació dels justícies i els jurats de València i d’un nobiliari valencià (publicat el 1963).
Se li atribueix el poema heràldic Trobes de mossèn Jaume Febrer en què tracta dels llinatges de la conquista de la ciutat de València (publicat el 1796), que fingí traduir i posar en prosa castellana a partir d’un manuscrit català d’un seu avantpassat.
Dosaigües, marquesat de
(País Valencià, segle XVII – )
Títol senyorial, concedit el 1699 a Giner Manuel Rabassa de Perellós i Pardo de la Casta, baró de Dosaigües, senyor de Madrona i de Benetússer i cavaller de Calatrava.
Passà als Marimon, marquesos de Cerdanyola, als Casanova, marquesos de Galtero, als Dasí, i als Rojas,
Despuig i Caselles, Jaume
(Illes Balears, 1629 – 1699)
Capità de cavalls. Quinquenèt de Miquel Despuig i de Santacília.
Es casà amb la pubilla Caterina Gual-Eixaló i Burguet, la qual heretà béns dels Eixaló, els d’Antoni Gual de la Portella i els de Gabriel Gual de Canet, i per aquesta raó els seus descendents és cognomenaren Gual-Despuig.
Descallar -varis bio-
Guerau Descallar (Palma de Mallorca, 1731 – segle XVIII) Escriptor i militar. Fou tresorer del reial patrimoni a Mallorca. Escriví poesies en castellà. Li ha estat atribuït un memorial al rei protestant de les constitucions sinodals imposades pel bisbe de Mallorca.
Jordi Descallar (Illes Balears, segle XVI) Poeta. Escriví en català.
Mateu Descallar (Illes Balears, segle XVII) Poeta. És autor d’unes Cobles a la Verge Maria, publicades el 1626.
Miquel Joan Descallar (Palma de Mallorca, segle XVII – 1699) Teòleg. Fou professor de l’Estudi General. Gaudí d’un gran prestigi.
Croix, Charles-François de
(Lille, França, 1699 – València, 28 octubre 1786)
Noble i militar. Marquès de Croix. L’any 1771 sol·licità el rellevament com a virrei de Mèxic, on havia organitzat les expedicions de Gaspar de Portolà i d’altres a Califòrnia.
Carles III de Borbó el recompensà nomenant-lo capità general de València i Múrcia (1777-85); com a tal creà el consolat de mar i terra d’Alacant (1785).
Cardona i Fajardo, Alfons de
(País Valencià, segle XVI – 1543)
Noble. Nét de Joan Ramon Folc I de Cardona. Baró de Guadalest. Restà vinculat perpètuament i hereditària a l’almirallat de la corona de Catalunya-Aragó.
La seva muller, Isabel Roís de Liori, li aportà les senyories de Betxí, Riba-roja i Gorga.
Foren fills seus Sanç de Cardona i Roís de Liori, i:
Joan de Cardona i Roís de Liori (País Valencià, segle XVI) Noble. Fou hereu de les senyories de la mare, comanador de l’orde de Sant Jaume i, pel seu casament amb Lluïsa de Borja-Llançol de Romaní i Sorell, molts dels seus descendents es cognomenaren de Cardona i Borja o de Borja i de Cardona. Fou el pare d’Antoni de Cardona i de Borja i de:
Felip de Cardona i de Borja (País Valencià, segle XVI) Noble. Heretà el marquesat de Guadalest el 1591 a la mort, sense fills, de la seva cosina germana Maria de Cardona i Colón, i fou ambaixador a Flandes. El seu fill i successor fou:
Francesc de Cardona-Borja i de Ligne (País Valencià, segle XVII – 1664) Noble. Heretà l’almirallat de Catalunya-Aragó, fou marquès de Guadalest, comanador d’Alcàntara i batlle general del Regne de València. Fou l’avi d’:
Isidre-Tomàs de Cardona-Borja i de Sotomayor (País Valencià, segle XVII – 1699) Noble. Darrer membre de la línia del marquesat de Guadalest, la qual passà als Palafox, marquesos d’Ariza. Fou comanador de Montesa i virrei de Galícia.
Belando, Nicolau de Jesús
(Alacant, Alacantí, 1699 – 1747)
Escriptor i historiador. Religiós franciscà descalç (1719).
És autor d’una Historia civil de España… desde el año 1700 hasta el de 1733 (Madrid, 1740-44), on ataca persones molt pròximes a Felip V de Borbó.
Fluvià -varis bio-
Francesc Xavier Fluvià (Olot, Garrotxa, 1699 – Ferrara, Itàlia, 1783) Jesuïta. Fou catedràtic de filosofia i teologia a Barcelona. Escriví Vida de san Ignacio de Loyola… (1753) i Afanes apostólicos de la Compañía de Jesús en las Indias (1753).
Hug de Fluvià (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Anà a combatre a Sardenya el 1323, a l’expedició per sotmetre l’illa que dirigia l’infant Alfons, el futur rei Alfons III de Catalunya.
Joan de Fluvià (Catalunya, segle XIV – segle XV) Cavaller. El 1413 col·laborà amb Jaume II d’Urgell a la revolta d’aquest contra Ferran I d’Antequera.
Jordi de Fluvià (Barcelona, segle XVII) Cavaller. Fou conseller tercer el 1620 i primer o en cap el 1630. El 1636 era nomenat administrador de places de Barcelona. L’any següent fou designat capità de les forces de la ciutat, però renuncià al càrrec per raons de salut i d’edat.
Ramon Fluvià (Catalunya, segle XV) Marí. Possiblement parent del gran mestre de l’orde de l’Hospital Antoni de Fluvià. En diverses ocasions navegà per la Mediterrània per compte de l’orde esmentat.
Figuerola, Ramon de
(Catalunya, 1626 – Trinitat, Amèrica, 1699)
Missioner caputxí. Ingressà a l’orde el 1653.
El 1680 es traslladà a les missions de Cumanà i Veneçuela. Enviat a Santa Fe de Bogotà per resoldre greus diferències entre les autoritats civils i les eclesiàstiques, les seves gestions reeixiren plenament.
Féu un gran viatge d’anada i tornada seguint el curs de l’Orinoco. Tingué un gran prestigi.
Fou assassinat en una revolta dels indis, a l’illa de Trinitat, amb altres dos companys.
Dades dels Països Catalans 