(Oriola, Baix Segura, 16 maig 1599 – Onda, Plana Baixa, 20 maig 1674)
Prelat i frare carmelità. Fill de Francesc Vives i de Rocamora. Era doctor en teologia.
El 1661 fou nomenat bisbe de Sogorb. Un any abans de la seva mort renuncià a la mitra i es retirà al convent d’Onda per raons de salut.
És autor de diversos treballs sobre temes històrics.
(País Valencià, segle XVI – )
Títol concedit el 1599 a Lluís Peres Sabata de Calataiud i de Pallars (confirmat el 1604) (abans dit Pere Sanxis de Calataiud), senyor de Real de Montroi, Pedralba, Beniatjar i Montserrat.
Passà per matrimoni (1729) als Azlor de Aragón, comtes de Guara i després ducs de Vilafermosa. La grandesa d’Espanya fou annexada el 1857 a l’onzè titular José Antonio Zapata de Calatayud (òlim Azlor de Aragón y Fernández de Córdoba), mort el 1893.
(Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 18 desembre 1599 – Madrid, 22 febrer 1671)
Jurisconsult. Fill de Francesc Crespí de Valldaura i de Borja, i germà de Francesc i de Lluís.
Fou oficial de l’Audiència de València, i l’any 1642 passà a la cort com a regent del Consell d’Aragó. L’any 1652 en fou nomenat president i, com a tal, vice-canceller d’Aragó.
Formà part de la Junta de Govern que assessorava la regent Marianna d’Àustria en la minoritat de Carles II (des del 1665).
(València, segle XVI – 1599)
Metge. Estudià a la Universitat de València. Catedràtic de botànica i de cirurgia a Montpeller, vers el 1568 tornà a València com a catedràtic de cirurgia.
Autor d’obres didàctiques sobre cirurgia, com Cirugía universal y particular del cuerpo humano (1580), on proposà noves tècniques operatòries, que fou reeditada diverses vegades; i de l’edició corregida de la Chirurgia de Guiu de Caulhac, glosada per Jaume Falcó (1596).
(València, vers 1565 – 18 octubre 1599)
Escriptor en castellà. Fou poeta de l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom de Sosiego. De família noble, ocupà càrrecs importants en el govern de la ciutat.
L’única obra seva coneguda, El hijo obediente, de mòduls arcaics i poc afortunada, fou publicada a València dins Doce comedias famosas (1608).
(València, 3 setembre 1543 – 12 març 1599)
Teòleg i hagiògraf. El 1560 professà al convent de predicadors de València, del qual fou elegit prior.
Publicà en castellà i en llatí, entre altres obres, Dialectarum Institutionum (1572), reimprés a Venècia (1582) i a Colònia (1617); Vida y historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer (1575); Verdadera relación de la vida y muerte del P. Fr. Luis Bertrán (1582), totes dues obres traduïdes i impreses a Itàlia.
Mantingué correspondència amb Luis de Granada i deixà inèdita una Historia de la Inquisición.
(València, 1599 – segle XVII)
Institució. Creada per Carles Boïl, que en fou el president, amb el nom d’Adorador.
Els seus membres, anomenats adorants, havien de justificar la condició de nobles per tal d’ésser-hi admesos.
(Ribagorça, segle XVI – )
Títol senyorial, concedit el 1599 a Felip I d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Erill, baró d’Erill i d’Orcau.
La grandesa d’Espanya li fou annexada pel rei-arxiduc Carles III (1708) al seu besnét i quart titular, Antoni Vicentelo de Lecca i d’Erill.
Passà als Melzi, comtes de Melzi, als Palafox, marquesos de Lazán, als Mencos, comtes de Guendulain, i als Álvarez de Toledo, comtes de Vila Paterna.
Al segle XVI el comtat comprenia les valls de Boí, de Viu, de Manyanet i Fosca i la ribera oriental de la Noguera Ribagorçana, entre el Pont de Suert i Espills.
(Catalunya, 1599 – 1716)
Denominació que rebé la tercera sala de l’audiència reial de Catalunya amb l’addició, als quatre doctors, de tres jutges de cort o ministres criminals i un oficial de capa i espasa o regent de la tresoreria, sota la presidència directa del lloctinent de Catalunya o, ell absent, del regent de la cancelleria.
Entenia en afers criminals i administratius, i, després, del 1640, en l’allotjament de tropes, en la disposició de llurs quarters i trànsits i en l’administració dels béns confiscats. En allunyar-se el lloctinent de Barcelona cessava la seva actuació i només subsistia en els magistrats que acompanyaven el lloctinent.
Fou abolit pel decret de Nova Planta.
Dades dels Països Catalans 