Arxiu d'etiquetes: 1564

Villena i Vila, Melcior de

Deixa un comentari

(Carpesa, València, 11 febrer 1564 – València, 13 desembre 1655)

Metge i botànic. Es doctorà a la Universitat de València, on obtingué aviat la càtedra d’herbes. Fou metge dels virreis i de l’arquebisbat. Refusà de ser-ho del rei Felip IV. Herboritzà molt al Principat, País Valencià, Castella i Portugal. Fundà el col·legi dels Sants Reis d’Orient, de València, destinat a estudiants pobres (1643). Fou objecte d’un homenatge a l’Escola Mèdica de París.

Publicà Apologetici operis doctoris Michaelis Hieronymi Romà, edició crítica (1620) i Castigatio reclamationis, també sobre els treballs de Romà (1624). Ambdués obres aparegueren amb pseudònim. Obra seva és també la titulada Relación y discurso de la esencia, preservación y curación de las enfermedades pestilentes que hubo en la Muy Noble y Leal Ciudad de Valencia, año de 1647 (1648).

Restaren inèdits els seus treballs més importants: Libro de hierbas, Disputatio de plantis in undecim sectiones distributa, i De ustionibus et cauteriis.

Centelles i de Montcada, Gaspar de

1 Resposta

(Oliva, Safor, segle XVI – València, 17 setembre 1564)

Noble. Fill d’un Eimeric de Centelles, baró de Pedralba. El 1536 figurava entre els gentilhomes de la cort. Mantenia relació epistolar amb l’humanista italià Antonio Minturno.

El 1552, a València s’enfrontà amb el jove duc de Gandia, la violenta reacció del qual originà una commoció entre la noblesa valenciana. Retirat a Pedralba des del 1554, a casa del seu germà Miquel de Centelles i de Montcada, l’erasmista Jeroni Conques l’informava per carta, des de València, dels esdeveniments locals i de les novetats bibliogràfiques, i mantenia correspondència amb el teòleg sard Segimon Arquer, el qual el visità el 1559.

Acusat de luteranisme, fou arrestat per la inquisició el 1563, juntament amb els seus corresponsals, i fou cremat l’any següent. El seu germà Miquel, pres també per la inquisició, fou absolt el 1567.

Carrillo de Toledo y Chacón, Luis

1 Resposta

(Puebla de Montalbán, Castella, 1564 – Madrid, 2 febrer 1626)

Lloctinent de València (1605-15). Durant el seu govern tingué lloc l’expulsió dels moriscs del regne de València (decret del 22 setembre 1609); poc abans havia ordenat de fer un recompte detallat dels pobles del regne habitats per moriscs.

Dirigí les operacions d’embarcament (en tres mesos en sortiren més de 116.000); fins al començament del 1612 no aconseguí de resoldre del tot el problema plantejar pels petits nuclis, refugiats a la serra de Laguar i, sobretot, a la mola de Cortes.

Havia obtingut una excepció del sis per cent dels expulsats per tal de pal·liar el problema agrícola, però no fou mantinguda per la cort.

Borja i d’Armendia, Joan de

1 Resposta

(Gandia, Safor, 1564 – Bogotà, Colòmbia, 1628)

Funcionari reial. Fill natural de Francesc de Borja i de Castro; es casà, a València, amb Violant Miquel d’Herèdia (1597).

Fou governador i capità general del Nou Regne de Granada (1605), on lluità contra els indis pijaos, que amenaçaven la zona de Mariquita, Ibagué i Neiva. Més endavant deixà expedita la comunicació del riu Magdalena, autèntica artèria de la governació.

Entre els seus fills destacaren Francesc (Bogotà, 1609 – Trujillo, 1689) i Joan Pere de Borja i Miquel d’Heredia (València, 1602 – Ambato, Equador, 1657), governador de Popayán (1638-44).

Cruïlles -varis/es bio-

10 Respostes

Berenguer de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1332 constava la seva possessió de terres a Sardenya, dins el pla d’establiment de diverses famílies catalanes.

Bernat de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Havia viscut molt de temps a Itàlia. Fou un dels qui s’oferiren per a la campanya reial de Sardenya de 1354. Sembla que tanmateix no hi anà, per ser home d’edat. Aquest és probablement el que posseïa a l’illa els feus de Barrala i Semassi.

Blanca de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Pertanyent als Cruïlles de Llagostera. Fou la segona muller del vescomte Dalmau V de Rocabertí. Fill seus foren Jofre VI, vescomte, Martí Joan, futur senyor de Vinçà i de Verges, i Dalmau Climent, abat de Bellcaire. Morí abans que el seu marit, el qual es tornà a casar.

Dalmau de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1339 anà a servir a l’estret de Gibraltar amb les dotze galeres catalanes de l’almirall Jofre Gilabert de Cruïlles, que ajudaven l’esquadra castellana. Morí a la batalla que tingué lloc quan aquesta fou desfeta davant de Ceuta, per l’abril de 1340, i s’hi perderen tres de les quatre galeres catalanes.

Dalmau de Cruïlles  (País Valencià, segle XIV)  Noble. Durant el període d’actuació de la Unió valenciana contra Pere III el Cerimoniós (1347-48) fou l’enllaç d’aquella coalició amb els ordes de caràcter militar. Pertanyia, doncs, a la branca dels Cruïlles establerta a terres valencianes.

Gastó de Cruïlles  (Catalunya, segle XII – 1229)  Fill de Gilabert (II) de Cruïlles i germà de Galceran, junt amb el qual serviren els reis Alfons I el Cast i Pere I el Catòlic i lluitaren a Las Navas de Tolosa (1212). Fou el pare de Gilabert (III) de Cruïlles.

Guerau de Cruïlles  (Catalunya, segle XII)  Noble. Potser pare d’Humbert de Cruïlles.

Gueraua de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Muller del comte Hug Roger I de Pallars. De l’enllaç nasqué, devers el 1351, el futur comte Arnau Roger III. Un altre fill seu fou Hug Roger II, que també seria comte després de l’anterior. Restà vídua el 1366.

Humbert de Cruïlles  (Catalunya, segle XII)  Senyor de Cruïlles (1136). Potser fou fill de Guerau (1125). Fou el primer individu amb aquest nom de la línia troncal del llinatge. Fou fill seu Gilabert (II) de Cruïlles.

Humbert de Cruïlles  (País Valencià, segle XIV)  Noble. Participà a la lluita de la Unió de València contra Pere III el Cerimoniós, en companyia d’altres parents seus (1347-48).

Joan Bernat de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV – vers 1437)  Oncle de Martí Guerau de Cruïlles i de Blanes. Senyor de la baronia de Llagostera, que obtingué en morir el seu sogre Roger de Montcada.

Martí Guerau de Cruïlles  (Catalunya, segle XVI – 1564)  Baró de Llagostera. Darrer membre de la línia secundària de Calonge i Bestracà. Mort sense fills, la baronia passà successivament, enmig d’una sèrie de plets, als Rocabertí-Tagamanent, als Vilarig i, finalment (1595), als Cruïlles de Castellfollit.

Miquel de Cruïlles  (Rosselló, segle XVI – segle XVII)  Noble. El 1597-98 es destacà a la defensa del Rosselló contra la invasió francesa.

Pere de Cruïlles  (Rosselló, segle XVI)  Noble. Destacà a la defensa del Rosselló durant la invasió francesa del 1543.

Violant de Cruïlles  (Catalunya, segle XVI – vers 1580)  Filla de Blanca de Cruïlles i Bret, i de Bernat de Vilarig (òlim de Vilarig i de Cruïlles). Heretà de la seva mare la baronia de Cruïlles. A la seva mort els seus béns passaren al seu fill (i del seu marit, Joan de Rajadell) Francesc de Cruïlles de Peratallada (òlim de Rajadell i de Cruïlles).

Cardona i Manrique de Lara, Joana I de

11 Respostes

(Sogorb, Alt Palància, 1499 – 30 agost 1564)

Duquessa de Cardona (1543-64). Filla de Ferran I de Cardona i Enríquez, de qui heretà el ducat.

Muller d’Alfons d’Aragó i de Portugal, comte d’Empúries i duc de Sogorb, reunint així les dues grans cases nobiliàries, els hereus de les quals s’anomenaren d’Aragó i Folc de Cardona o Folc de Cardona i d’Aragó.

Ferrer, Antoni -canceller Milà, 1619/34-

Deixa un comentari

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1564 – Milà, Itàlia, març 1634)

Gran canceller de Milà (1619-34). El 1628, absent el governador de Milà, Gonçal de Cardona-Fernández de Córdoba, que dirigia el setge de Casale Montferrato, hagué de fer cara al tumult ciutadà dit de Sant Martí (11 i 12/novembre).

Aquests fets foren recollits a Historiarum patriae… (1641-43), de Ripamonti, i Manzoni el féu un dels personatges d’I promessi sposi.

El 1632 fou nomenat ciutadà de Milà, cosa que palesa, juntament amb altres documents, l’estima en què fou tingut.

Bouqués, Pere

1 Resposta

(Catalunya, 1504 – Poblet, Conca de Barberà, 1564)

X Abat perpetu de Poblet (1546-64). En 1531, essent monjo, intervingué bastant a la famosa deposició de l’abat Queixal.

En unió del seu company Pere Rausich anà amb lletres prop de l’emperador Carles V per tal de justificar la insòlita actitud adoptada aleshores per la comunitat. Fou elegit abat a la mort del seu antecessor Gabriel Forés.

En 1558, Felip II li confià la inspecció de diversos monestirs on els costums s’havien relaxat. Per aquesta qüestió entrà en conflicte amb l’arquebisbe de Saragossa, per bé que finalment prevalgué el seu punt de vista i foren processats els religioses que ell havia acusat (1560).

En 1564 rebé al seu monestir la visita de l’esmentat rei Felip, el qual tingué per a ell mostres molt especials de respecte.

Morí el mateix any, quan en tenia seixanta i en duia quaranta-dos de vida religiosa. Fou enterrat a la sala capitular. El succeí a l’abadiat Joan de Guimerà.