Arxiu d'etiquetes: 1540

Yáñez de la Almedina, Fernando

Deixa un comentari

(Almedina, Castella, vers 1450 – ?, vers 1540)

Pintor. De probable ascendència morisca, de jove conegué Fernando de Llanos, potser mestre seu. És versemblant que tots dos s’establissin aviat a València i connectessin amb algun taller relacionat estèticament amb el de Paolo di San Leocadio, o fins i tot hi col·laboressin.

Vers el 1500 s’ha relacionat la seva presència a Itàlia amb el Ferrante Spagnuolo esmentat el 1505 com a col·laborador de Leonardo da Vinci en la decoració del Palazzo Vecchio de Florència, malgrat que la crítica sembla més inclinada a identificar-lo amb Llanos, amb el qual hom sap del cert que, el 1507, realitzà el retaule dels Sants metges de la seu de València (se’n conserva només el banc amb una Pietat) i les portes del retaule major a la mateixa seu. De les dotze taules que el formen, cal atribuir-li amb molta probabilitat l’Adoració dels pastors, el Trànsit de Maria, l’Abraçada davant la Porta Daurada, la Presentació de la Mare de Déu i la Visitació.

Fins el 1513, que és provada la seva estada a València, executà obres com Sant Dimes crucificat amb un orant (que hi havia a la catedral), encara amb Llanos, i, absent ja aquest, la Santa Caterina (Madrid, El Prado), Sant Damià (Madrid, El Prado), la Resurrecció (Museu de Belles Arts de València), el petit conjunt de taules conservat a la parròquia de Sant Nicolau de València, la sèrie de la col·lecció Montesinos de València i la Mare de Déu amb el Nen (col·lecció Brauner, València) i El Salvador amb sant Pere i sant Pau (Dortmund, col·lecció Cremer).

El 1515, pintor i ciutadà de València, era a Barcelona per dictaminar sobre un retaule del Pi fet per Joan de Borgonya. El seu rastre es perd fins el 1534, que començà a treballar a la seu de Conca. D’aquesta època tardana són possiblement el Judici Final de Xàtiva (destruït) i el de Palma (col·lecció March) i la Visita de Jesús ressuscitat amb Maria als pares dels llimbs (Madrid, col·lecció Adanero). Ch.R. Post situa en època anterior (1523) la Sagrada Família de la col·lecció Grether de Buenos Aires.

La influència que ell tingué en terres valencianes, Conca i Múrcia fou decisiva, i a ell és deguda la introducció del Renaixement ple a la península Ibèrica.

Vives i Marc, Joan Lluís -humanista-

8 Respostes

(València, 6 març 1492 – Bruges, Bèlgica, 6 maig 1540)

Humanista i filòsof, d’origen jueu. Estudià filosofia a París i fou professor a Lovaina i a Oxford. Un dels principals representants de l’humanisme renaixentista europeu. Criticà durament l’abús que l’escolasticisme feia de la dialèctica fins al punt de convertir les ciències naturals en metafísica.

Per resoldre aquest problema proposà un estudi crític de l’objecte i del camp d’investigació de cada ciència, deixant de banda el mètode deductiu i retornant al veritable mètode aristotèlic. Pot ésser considerat un precursor de la filosofia empírica i de la moderna psicologia de l’observació.

Obres principals: De disciplinis (1531), que inclou el De causis corruptarum artium i el De tradentis disciplinus; De anima et vita (vers 1538).

Forment -escultors-

1 Resposta

(País Valencià, 1440 – 1540)

Família d’escultors imatgers.

El primer fou Pau Forment (País Valencià, segle XV – segle XVI)  Escultor imatger. La seva obra més destacada és el magnífic ostensori del retaule de la Puritat, a València. Era pare de Damià Forment i de:

Onofre Forment  (País Valencià, segle XV – segle XVI)  Escultor imatger. Amb el seu germà Damià féu conjuntament el retaule de la capella dels Argenters de la catedral de València, d’estructura gòtica.

Borja i d’Aragó, Enric de

2 Respostes

(Gandia, Safor, 19 desembre 1518 – Viterbo, Laci, Itàlia, 16 setembre 1540)

Cardenal (1539). Fill del primer matrimoni de Joan de Borja i Enríquez, duc de Gandia.

Fou comanador major de l’orde de Montesa (1537-40) i bisbe de Squillace.

Bailón Yubero, Pascual

1 Resposta

(Torrehermosa, Aragó, 16 maig 1540 – Vila-real, Plana Baixa, 17 maig 1592)

Religiós franciscà llec i sant. El 1564 entrà al convent reformat de la Mare de Déu de Loreto a València, on romangué fins al 1573. Després d’estar a diversos convents del País Valencià, el 1589 fixà la seva residència a Vila-real.

Dedicat sempre al servei de la comunitat i dels pobres, excel·lí també en la devoció a l’eucaristia. Canonitzat per l’Església Catòlica el 1690 i proclamat patró de les obres eucarístiques el 1897, hom en celebra la festa el 17 de maig. El seu culte és molt estès al País Valencià.

Al convent del Roser de Vila-real, convertit en Santuari de Sant Pasqual, es conserva la cel·la mortuòria; la capella de Sant Pasqual d’aquest santuari, que conté el sepulcre, construïda el 1676-80, és una de les obres barroques més importants del País Valencià.

Forment, Damià

6 Respostes

(València, 1480 – Santo Domingo de la Calzada, la Rioja, 22 desembre 1540)

Escultor. Fill i deixeble de Pau Forment. Possiblement anà a Itàlia, on rebé la influència de l’escola de Donatello que s’observa en la seva obra. És l’introductor de l’escultura renaixentista, de la qual esdevingué el màxim representant, en l’àmbit de la corona catalano-aragonesa, durant la primera meitat del segle XVI.

L’any 1509 contractà, juntament amb el seu germà Onofre, un retaule per a la confraria d’argenters de València i, aquest mateix any, es traslladà a Saragossa, on realitzà el retaule major del Pilar (1509-15), el de l’església de San Pablo (1511), ambdós amb caràcters renaixentistes en l’estil de les figures i de la decoració, però d’estructura encara gòtica, el de San Miguel de los Navarros (1518), ja clarament renaixentista, i el de la seu d’Osca (1520-34), novament amb estructura gòtica (probablement per imposició dels contractants).

El model renaixentista triomfà plenament en el retaule major del monestir de Poblet (1527-29), que no fou, però, ben acceptat pel monestir i donà lloc a un llarg plet.

Va morir quan treballava en el retaule major de la catedral de Santa Domingo de la Calzada, que havia iniciat l’any 1537.

La fecunditat de la seva producció és deguda al gran nombre dels seus col·laboradors, que, d’altra banda, en traslladar-se a diferents ciutats, influïren en l’evolució de l’escultura a tota la península.

Bulló i Roca, Joan

1 Resposta

(Sanaüja, Segarra, 1540 – Barcelona, 1614)

Religiós carmelità descalç (1573). El seu nom a l’orde era Joan de Jesús. Graduat en arts a Barcelona (1566), exercí el seu ministeri sacerdotal a la Roca del Vallès.

Traslladat a Alcalá de Henares, fou prior a Castella de diversos convents i el primer procurador general davant la Santa Seu. Obtingué de Roma el breu d’erecció de la reforma, en província a part (1580). A partir del 1585 treballà en l’establiment de la reforma carmelitana al Principat (vint convents) i en fou provincial (1588-91 i 1600-03).

Fou bandejat a Castella pel govern central de l’orde (1603), en part per les seves normes pastorals, entre les quals destaca el manament que els religiosos catalans parlessin habitualment català i que prediquessin sempre en aquesta llengua fora ciutat (1601).

És autor de diverses obres religioses, que romangueren inèdites. Tornà al Principat (1613) i predicà a les festes de la beatificació de Teresa de Jesús (1614), amb la qual havia mantingut correspondència (1576, 1581).