Arxiu d'etiquetes: 1526

Espadà, rebel·lió de la serra d’ -1526-

13 Respostes

(País Valencià, 1526)

Revolta morisca, desencadenada quan l’emperador Carles I admeté les conversions forçoses de musulmans que havien efectuat els agermanats i ordenà l’expulsió d’aquells que no es convertissin (1525).

Molts es negaren a acceptar-ho i, refugiats a la serra d’Espadà, iniciaren un perillós alçament dirigit pel veí d’Algar Selim Almansor. El duc de Sogorb, amb 2.000 homes, fou totalment derrotat pels revoltats (abril 1526), però pel setembre del mateix any atacà de nou amb un exèrcit de 10.000 homes.

Malgrat la victòria assolida en aquesta ocasió, Carles I llevà l’obligatorietat dels edictes de conversió gràcies a la gravetat de la rebel·lió i, sobretot, a les grans sumes ofertes pels moriscos granadins.

Crespí de Valldaura, Lluís

1 Resposta

(País Valencià, segle XV)

Cavaller. Senyor de Sumacàrcer. Es barrejà a les rivalitats del seu temps.

El 1463 sostingué bàndols aferrissats amb Francesc Berenguer de Blanes.

Fou el pare de Lluís Crespí de Valldaura i Bou (València, segle XV – després 1526)  Poeta. Es doctorà en lleis a la Universitat de València, d’on fou catedràtic de cànons (1500-03) i rector (1506). Poesies seves, en català i castellà, figuren al Cancionero general (1511). Durant les Germanies (1520-22) lloà en una dècima, en català, la fidelitat de Morella, en contra dels agermanats.

Cardona i Roís de Liori, Sanç de

2 Respostes

(País Valencià, vers 1526 – València, després 1571)

Primer marquès de Guadalest (1542). Almirall d’Aragó i senyor de Betxí, Riba-roja i Gorga. Es casà el 1543 amb María Colón y Toledo, néta de Cristòfor Colom.

Tercer senyor de moriscs en importància, després dels ducs de Sogorb i de Gandia, es mostrà contrari a la política del papa i del rei envers els moriscs, mantingué respecte als seus vassals una actitud de tolerància religiosa i àdhuc permeté la construcció d’una mesquita a Albaida, que esdevingué un centre religiós important.

Davant la política de reconciliacions en massa duta a terme per l’inquisidor Miranda, intentà de convèncer el papa d’un canvi d’actuació i cercà igualment la pressió indirecta dels turcs; recomanà, a més, l’aixecament armat dels moriscs.

Processat per la inquisició de València el 1569 (la instrucció havia estat iniciada ja el 1540), fou forçat a abjurar de levi i a pagar 2.000 ducats, i confinat al monestir de Sant Pau de Conca (Castella) (1570). Traslladat el mateix any a un monestir de València, el 1571 li fou commutada la pena per la de reclusió dins el terme de la ciutat.

Bertran i Eixarch, Lluís -sant dominic-

24 Respostes

(València, 1 gener 1526 – 9 octubre 1581)

Religiós dominicà i sant. Era fill d’un notari. Ingressà a l’orde dominicà (1544), i fou mestre de novicis al convent de Llombai. Es relacionà amb diverses personalitats de la reforma posttridentina.

El 1562 se n’anà de missioner a Amèrica, al regne de Nova Granada, on durant més de set anys acomplí una intensa labor evangelitzadora. S’oposà al tracte inhumà que els encomendados donaven als indis i, en relació amb una seriosa advertència de fra Bartolomé de Las Casas, tornà a València el 1569, on des d’aleshores fou amic i conseller de l’arquebisbe Juan de Ribera.

Se’n conserva un informe al lloctinent de València sobre el problema de l’evangelització dels moriscs (1579) i una carta -en català- a la seva mare. Teresa d’Àvila el consultà en els projectes de reforma carmelitans.

Beatificat per Pau V (1608), fou canonitzat per Climent X el 1671. Alexandre VIII el proposà com a patró del regne de Nova Granada (1609). La seva festa és celebrada, el 9 d’octubre; a València és commemorat, però, el 20 d’octubre.

Almonesir, vall d’

6 Respostes

(Algímia d’Almonesir / la Vall d’Almonesir, Alt Palància)

(cast: de Monesil o de Almonacid)  Vall. A la zona de llengua castellana del País Valencià, situada al vessant occidental de la serra d’Espadà. És drenada pel barranc del Baladrar, que aflueix al Palància per l’esquerra.

Els costers de la vall són aprofitats per al conreu de secà mitjançant bancals esglaonats (oliveres, vinyes, blat, moresc, cireres, pomeres). En el terme de la Vall d’Almonesir es troben, a més, els despoblats de Torre-somera i de Sant Joan d’Almonesir.

L’antic castell d’Almonesir, d’origen islàmic, que ha donat nom a la vall, fou adjudicat el 1238, després de la conquesta cristiana, al bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou. El poble de Matet, tot i trobar-se a la vall de la rambla de Gaibiel, forma part, igualment, de la jurisdicció d’Almonesir. La població musulmana, tanmateix, hi perdurà fins a l’expulsió del 1609.

El 1526 hi tingué lloc un important combat (anomenat batalla d’Almonesir) entre els moriscs avalotats de la serra d’Espadà i les tropes del duc de Sogorb, a les quals aquells infringiren una gran derrota.

Almedíxer, batalla d’ -1526-

Deixa un comentari

(Almedíxer, Alt Palància, finals setembre 1526)

Enfrontament que tingué lloc entre les tropes del duc de Sogorb, Alfons d’Aragó, i els moriscs revoltats de la serra d’Espadà, comandats per Selim Almansor.

L’acció acabà definitivament amb la revolta morisca.

Ferrer, Miquel -jurista-

1 Resposta

(Saragossa, Aragó, 1526 – Barcelona, segle XVI)

Jurista. Cursà els estudis de lleis a Lleida, on exercí l’advocacia i la judicatura.

Establert a Barcelona, fou membre del consell reial.

És autor del tractat Observationes sacri regii Senatus Cataloniae, editada el 1602 per Segimon Despujol.

Cabrera, Anna I de

7 Respostes

(Mòdica, Itàlia, 1459 – 1526)

Dama. Filla de Joan I de Cabrera i de Joana de Foix. En morir el seu germà Joan II, encara impúber (1477), n’heretà el comtat sicilià de Mòdica i els drets sobre el bloquejat patrimoni català dels Cabrera.

Fou objecte de moltes proposicions matrimonials, entre elles les del propi rei Joan II el Sense Fe, que gairebé tenia vuitanta anys però volia evitar la reclamació per Anna i els seus parents. Anna es casà tanmateix, després de ràpida negociació i abans de finir l’any 1477, amb Fadrique Enríquez, almirall de Castella. i recuperà els seus dominis a Catalunya (1481-86).

No en tingué fills i disposà (1515), per pressió del rei Ferran II el Catòlic, que la seva herència passes al nebot del seu marit, Luis Enríquez, el qual es casà amb Anna II de Cabrera.

Anna I nomenà hereu (1518) al seu marit.

Joan de Borgonya

Borgonya, Joan de

5 Respostes

(Estrasburg, França, segle XV – Barcelona, 1526)

Pintor. Identificat abans amb el pintor gironí Porta i anomenat posteriorment Mestre de Sant Feliu.

Possiblement visqué en terres valencianes fins al 1510; d’aquest període daten probablement les taules de Sant Andreu (capella del Miracle, València).

Establert a Barcelona a partir del 1510, on pintà el retaule, desaparegut, de l’església del Pi i els escuts del cadirat del cor de la catedral (1519) amb motiu de la reunió del Toisó d’Or presidida per Carles V. A Girona pintà el retaule de l’església de Sant Feliu i el de Santa Úrsula per a la catedral.

És autor també de les taules de la Magdalena (Museu Provincial de Tarragona), el Calvari (Museu Provincial de Girona), dues taules de la Vida de sant Bartolomeu (Barcelona, col·lecció particular) i el Retrat de dona (Esztergom, Hongria), signat, gràcies al qual fou confirmada la identitat del pintor el 1965.

La influència de Leonardo i de Dürer, la subversió de l’harmonia i la bellesa clàssiques i el seu gust per pintar argenteries, així com l’expressionisme provinent del seu origen germànic, en fan un manierista anterior a la gran època d’aquest corrent internacional.

Segurament fou el pare de Joan de Borgonya  (Barcelona, segle XVI) Pintor. És documentat a Barcelona de 1556 a 1573.

Bonllavi, Joan

2 Respostes

(Rocafort de Queralt, Conca de Barberà, segle XV – Barcelona, 1526)

Lul·lista. El seu nom veritable era Joan Malbec. Format a València a l’escola d’Alfons de Proaza -el qual li dedicà l’edició de la Nova logica de Ramon Llull-, ell mateix hi professà retòrica i poètica.

Com posa en evidència la seva notable biblioteca, era posseïdor d’una extensa formació filosòfica, especialment remarcable en la lògica nominalista.

Documentat a Barcelona des del 1521, hi ensenyà lògica, probablement als Estudis Generals, i doctrina lul·liana.

És autor d’una primera obra de Ramon Llull en català Blanquerna, precedida d’un pròleg, única obra original seva coneguda.

Llegà a l’escola lul·liana de Barcelona els seus manuscrits lul·lians.