Arxiu d'etiquetes: 1504

Tomàs de Taixequet i Frígola, Francesc

Deixa un comentari

(Llucmajor, Mallorca, 1504 – Empúries, Sardenya, 1572)

Eclesiàstic. Era fill de Bartomeu Tomàs, que havia ocupat diversos càrrecs municipals de Llucmajor i havia acompanyat els dirigents agermanats mallorquins a la cort de Valladolid. Almenys des del 1529 habitava a Palma de Mallorca, on fou beneficiat de la seu i mestre en teologia. Bisbe d’Empúries a Sardenya per nomenament el 1556.

Tingué cura de l’educació del seu nebot Miquel Tomàs de Taixequet i Fluixà (fill del seu germà notari, Damià), que féu hereu. Aquest el representà al Concili de Trento.

Desprats, Francesc

Deixa un comentari

(Oriola, Baix Segura, vers 1454 – Roma, Itàlia, 9 setembre 1504)

Cardenal. Doctorat en dret (civil i canònic) a Lleida, i canonge d’Oriola, el 1483 era ja a Roma, amb Roderic de Borja, futur Alexandre VI.

Gaudí de molts beneficis eclesiàstics en diferents diòcesi d’Aragó, Castella i Portugal. Fou el primer nunci permanent de la Santa Seu, enviat el 1492 prop de Ferran II el Catòlic i d’Isabel en anys crucials de llurs afers diplomàtics amb França i de llur política italiana i americana.

Nomenat bisbe de Catània, d’Astorga (1500) i de Lleó, fou creat cardenal el 1503.

Casanova, Jaume

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, vers 1435 – Roma, Itàlia, 1504)

Cardenal (1503), amb el títol de Sant Esteve in Monte Celio. Protonotari apostòlic i cambrer secret d’Alexandre VI (1498).

Assistí com a testimoni al casament de Lucrècia Borja amb Giovanni Sforza (1493).

Àustria, Jordi d’

Deixa un comentari

(Gant, Bèlgica, 1504 – Lieja, Bèlgica, 4 maig 1557)

Arquebisbe de València (1538-44) i bisbe de Lieja (1544-57). Fill natural de Maximilià I, emperador romano-germànic. Presentat per Carles I, el papa Pau III el nomenà arquebisbe de València, on fou ordenat prevere i consagrat bisbe el 1539.

La seva entrada a l’arxidiòcesi fou memorable a causa de l’absència dels bisbes predecessors. Passà la major part del temps al Villar de Benaduf (Serrans), que canvià el nom pel de Villar de l’Arquebisbe.

Escriví Les instructions e ordinacions per als novament convertits del regne de València (1566 i 1594).

Renuncià a l’arxidiòcesi el 1544, en ésser nomenat bisbe i príncep de Lieja.

Albanell, Jeroni

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XV – 1504)

Advocat i funcionari reial. Cap del monopoli d’abastament de la carn de Barcelona i advocat de la Generalitat.

Col·laborador de Ferran II el Catòlic, fou nomenat lloctinent de Mallorca (1491), regent de la conselleria de Catalunya (1491-94), i del consell suprem d’Aragó (1494-1504).

Per la seva condició de ciutadà honrat barceloní i funcionari reial, Ferran II li encomanà, juntament amb Jaume Destorrent, la redacció del privilegi d’insaculació del Consell de Cent de Barcelona.

Garriga, Bartomeu

Deixa un comentari

(Pinós, Solsonès, 1504 – Montserrat, Bages, 16 agost 1578)

Monjo benedictí (1520). Fou elegit abat del monestir de Montserrat el 1559, i reelegit el 1566. No va acabar el segon trienni abacial, ja que l’any 1568 es va retirar a l’ermita de Sant Dimas, on morí.

Entre les seves actuacions abacials cal remarcar la construcció de l’actual basílica del santuari.

Deixà manuscrits un tractat sobre la retribució de la vida eterna i diverses biografies de monjos, entre les quals la de Joan Chanon, confés i primer director espiritual d’Ignasi de Loiola.

Ferrer i Destorrent, Pere Joan

4 Respostes

(Catalunya, 1431 – castell de Burriac, Maresme, 1502/04)

Escriptor i polític. Nét, de part de mare, de Pere Destorrent i nebot d’Antoni Pere Ferrer.

Després d’una primera joventut turbulenta, començà a intervenir en les lluites polítiques del seu temps. S’uní a la Biga contra el lloctinent Galceran de Requesens (1455). Es distingí en diversos fets militars en la guerra contra Joan II.

El 20 d’octubre de 1462 fou nomenat governador del Rosselló i la Cerdanya, el 6 de juliol de 1466 capità de l’Empordà (en indivís amb Bertran d’Armendaris) i diputat de la Generalitat (1465).

L’any 1466 fou enviat amb un gran estol i dos mil homes a socórrer Tortosa, Amposta i Maó, el 21 de novembre de 1467 contribuí a la gran victòria de Viladomat, i el 29 de desembre de 1470 participà en la presa de Cadaqués.

Quan es va adonar que no podien guanyar la guerra es passà a Joan II (11 octubre 1471) i li lliurà Girona a canvi de diverses senyories al Maresme i el castell de Burriac, per la qual cosa, el 23 de novembre de 1471 fou declarat traïdor, a Barcelona, juntament amb Bertran d’Armendaris i Joan Sarriera, i tots tres foren executats en efígie.

Acabada la guerra civil lluità contra França per recuperar el Rosselló i la Cerdanya (1474). Vengué als seus vassalls per 8.000 florins els drets de senyoratge de les seves possessions.

Retirat al castell de Burriac, es dedicà al conreu de les lletres. Escriví Sumari de batalla a ultrança i un elogi al·legòric intitulat Pensament, una mena de debat entre Amor i Cavalleria, inclòs al Jardinet d’orats.

Calàbria, Joan de

Deixa un comentari

(Itàlia, segle XV – 1504)

Fill de Joan d’Anjou. Després de morir el seu pare, fou enviat a Catalunya pel seu avi Renat d’Anjou, rei dels catalans revoltats contra Joan II, per fer-se càrrec de la direcció de la guerra com a lloctinent general seu (1471).

Però les nombroses defeccions del seu bàndol i la manca de l’ajut francès que esperaven no li permeteren de contenir l’ofensiva desencadenada per Joan II el Sense Fe.

La capitulació de Barcelona del 1472 li assegurà un salconduit.

Bouqués, Pere

1 Resposta

(Catalunya, 1504 – Poblet, Conca de Barberà, 1564)

X Abat perpetu de Poblet (1546-64). En 1531, essent monjo, intervingué bastant a la famosa deposició de l’abat Queixal.

En unió del seu company Pere Rausich anà amb lletres prop de l’emperador Carles V per tal de justificar la insòlita actitud adoptada aleshores per la comunitat. Fou elegit abat a la mort del seu antecessor Gabriel Forés.

En 1558, Felip II li confià la inspecció de diversos monestirs on els costums s’havien relaxat. Per aquesta qüestió entrà en conflicte amb l’arquebisbe de Saragossa, per bé que finalment prevalgué el seu punt de vista i foren processats els religioses que ell havia acusat (1560).

En 1564 rebé al seu monestir la visita de l’esmentat rei Felip, el qual tingué per a ell mostres molt especials de respecte.

Morí el mateix any, quan en tenia seixanta i en duia quaranta-dos de vida religiosa. Fou enterrat a la sala capitular. El succeí a l’abadiat Joan de Guimerà.