Arxiu d'etiquetes: 1419

Consell General de les Valls d’Andorra

8 Respostes

(Andorra, 11 febrer 1419 – )

Cambra parlamentària. Successora de l’antic Consell de la Terra aprovat pel bisbe Francesc de Tovià (1419) i, des del 1993, òrgan legislatiu de l’estat andorrà.

Després de la reforma del 1978, el componien 28 consellers, quatre per cada parròquia, elegits per sufragi universal, i llur mandat durava 4 anys. Davant seu prestaven jurament els coprínceps, els veguers, els batlles i el jutge d’apel·lacions, que tenien cura de fer observar els privilegis, els usos i els costums de les Valls.

Li pertocava de nomenar els càrrecs oficials dels mateix consell, sancionar les infraccions dels reglaments i arbitrar els recursos presentats pels particulars. També pertanyia al Consell de declarar l’obertura i la clausura del Tribunal de Corts i de convocar, en casos excepcionals, l’assemblea magna.

El decret dels coprínceps del 1981 inicià un procés de reformes encaminades a convertir el Consell en una assemblea parlamentària amb competències legislatives i de control, que culminà el 1993 amb l’aprovació de la Constitució.

La seu és -com ho fou tradicionalment en l’antic sistema- a la Casa de la Vall, a Andorra la Vella.

Ferrer, Vicent -sant, 1350/1419-

60 Respostes

(València, 23 gener 1350 – Gwened, Bretanya, França, 5 abril 1419)

Eclesiàstic, escriptor i sant. El 1367 va ingressar a l’orde dels dominics, de la qual va ésser nomenat predicador general el 1389. Va escriure el 1380 el seu tractat De moderno Ecclesiae schismate, en defensa del papa d’Avinyó Climent VII. Benet XIII el va cridar a la cort papal i el va nomenar capellà domèstic.

Influït pel papa i la cort de Castella, va contribuir com a compromissari de Casp a imposar el candidat Ferran I d’Antequera.

Les seves predicacions, d’una gran habilitat, van obtenir conversions multitudinàries impressionants. Del 1412 al 1416 es va dedicar a la conversió dels jueus i va recòrrer la península ibèrica.

Feu, Romeu

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIV – 1419)

(o Desfeu) Mestre argenter. Cisellador dels segells del rei Martí I l’Humà.

Autor d’una veracreu per a l’església de la Selva del Camp (1401), d’un retaule d’argent per a la Seu d’Urgell, amb la col·laboració de Guillem Ballell (1410), i d’una llàntia per a la parròquia barcelonina de Sant Jaume (1419).

Estruc, Bernat -humanista-

Deixa un comentari

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XIV – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, després 1419)

(o Astruc)  Humanista benedictí i doctor en dret.

Abat de Santa Maria de Roses (1396-1401), de Sant Esteve de Banyoles (1401-08), de Rodes (1410-13) i de Sant Cugat (1416-19).

Estigué al servei de Joan d’Aragó, comte d’Empúries. Partidari del papa Benet XIII, fou durant deu anys capità del palau apostòlic d’Avinyó.

Es conserva d’ell un Tractatus contra alchimistas, escrit el 1404.

Antoni Canals

Canals, Antoni

6 Respostes

(València ?, 1352 – 1419)

Escriptor, traductor i humanista. De jove ingressà a l’orde dominicà i estudià gramàtica a València i a Girona, lògica a Mallorca, Manresa i Lleida, i filosofia a Barcelona, sota el mestratge de Vicent Ferrer. Continuà els estudis de teologia a València, a Tolosa i a París. El 1387 era professor a Lleida, on assolí un gran prestigi.

Amb la seva obra representa la figura més important del pre-Renaixement a Catalunya, i supedita a la seva tasca apologètica els dots d’orador i de literat.

De la seva obra conservada, tota en català, cal esmentar dues obres originals, l’Scala de contemplació (1399-1400) i el Tractat de confessió (1413).

D’entre les seves traduccions de clàssics sobresurten el Llibre anomenat Valeri Màxim, versió dels Dictorum factorumque memorabilium (1396), la traducció de De arra animae d’Hug de Sant Víctor, i De providentia de Sèneca (1396-1404).

És posterior la versió en prosa i comentari del setè llibre de l’Àfrica de Petrarca, que titulà Raonament fet entre Scipió e Aníbal.

Cabrera, Joana de

4 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 7 octubre 1419)

Filla de Bernat III de Cabrera i de Margarida de Foix. Es casà, devers el 1385, amb Pere de Prades. N’hagué almenys cinc filles: Joana, Margarida, Timbor, Elionor i Isabel. Restà vídua devers el 1395.

El rei Martí I l’Humà la protegí i la instal·là a la Cort, amb les dues filles grans, donant-los plaça de dama d’honor de la reina Maria de Luna, a la mort de la qual (darreria de 1408) s’instal·laren a les seves possessions de Falset.

Prosseguí en tot cas el tracte amistós amb el monarca, el qual elegí per segona muller a Margarida de Prades, filla segona de Joana. El casament fou el 17 setembre 1409. El 31 maig 1410 moria el rei Martí i el 1414 moria també el sogre de Joana, i n’heretà el comtat de Prades la seva filla gran, Joana de Prades.