Arxiu d'etiquetes: 1399

Valldemossa, cartoixa de

13 Respostes

(Valldemossa, Mallorca Tramuntana)

Antiga cartoixa (Jesús Natzarè), fundada l’any 1399 per Martí I l’Humà, que cedí als cartoixans el palau reial que segons tradició havia fet construir el rei Sanç I de Mallorca vers el 1321. El seu primer prior fou Pere Pujol, cartoixà de Portaceli, i els primers monjos, cartoixans mallorquins de Valldecrist (Sogorb), que instaren la fundació.

El prior Miquel Oliver (1505-25) féu construir el claustre, i entre els anys 1717 i 1812 fou bastida l’església actual, que reemplaçà la primitiva erigida el 1446. Prop de la cartoixa i abans de la seva fundació hi hagué al lloc un nucli d’eremites que revitalitzà el cartoixà Miquel Montserrat Geli (mort el 1678).

De fet, la popularitat de la cartoixa, àdhuc arreu del món, començà després de l’exclaustració del 1835, gràcies a les estades més o menys llargues de diverses personalitats. Abans, però, cal esmentar ja el confinament per causes polítiques de G.M.M. de Jovellanos (abril 1801-maig 1802), que hi redactà la Memoria sobre la educación política…; del 15 de desembre de 1838 al febrer de 1839 hi visqueren George Sand, els seus fills i Chopin, sens dubte els seus estadants més famosos i polèmics.

Després, pràcticament tots els visitants il·lustres foren hostes de Joan Sureda i Bímet, propietari de l’antic palau del rei Sanç, decorat amb pintures de R. Ankermann. Entre molts altres, cal destacar la presència d’Azorín, M. de Unamuno, Santiago Rusiñol i especialment la del seu amic, Rubén Darío, que, malalt, s’hi retirà uns quants mesos el 1913; fruit d’aquesta estada fou el seu llibre Mallorca de oro i els poemes La Cartuja, Valldemosa i Danzas gimnesias.

Actualment, la cartoixa és una fita important dins l’engranatge turístic de l’illa; dues cel·les conserven records de George Sand i Chopin -hom no ha pogut establir d’una manera definitiva la que habitaren- i hi ha un Patronat Chopin-George Sand, que ha organitzat nombrosos actes culturals. En altres cel·les hom ha instal·lat una col·lecció de pintura mallorquina del segle XIX. Hom visita també l’antiga farmàcia dels monjos, que continuà oberta i al servei del poble després de l’exclaustració. Ha contribuït també a la divulgació de la cartoixa el pintor Coll i Bardolet.

Centelles i de Riu-sec, Gilabert de

4 Respostes

(País Valencià, segle XIV – 1409)

Baró de Nules i d’Oliva, conegut també per Ramon de Riu-sec. Fou conseller i camarlenc del rei Martí I l’Humà. Fill de Pere de Centelles i de Vilanova.

Amb les tropes valencianes participà en la defensa de Catalunya contra les companyies dels Armanyac, dels qual caigué presoner a Ceret (1390). Amb les tropes de reforç enviades per rei Joan I el Caçador al seu germà Martí, anà a Sicília, el 1394, on aquest premià els seus serveis militars amb la donació de terres i rendes a l’illa.

Retornat a València, prengué part en les bandositats, i des del 1398 capitanejà la dels Centelles, oposada a la dels Soler. Les principals incidències de la lluita foren la mort de Pere de Centelles, germà de Gilabert, i de Lluís de Soler (1398), l’assassinat per ordre de Gilabert del cap del bàndol contrari, Jaume de Soler (1403), i la batalla de Llombai, on els Centelles foren derrotats (1404).

Fou un dels cinc marmessors nomenats per la reina Maria de Luna en el seu testament, la qual llegà a Gilabert diversos béns (1406).

Foren germans seus:

Joan de Centelles i de Riu-sec  (País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1398/99)  Morí jove.

Pere de Centelles i de Riu-sec  (País Valencià, segle XIV – València, 1398)  Havia lluitat a Sicília i morí en una brega amb el bàndol dels Soler.

Calze, Sant

Deixa un comentari

(València, Horta)

Copa de cornalina translúcida i de forma semiesfèrica, amb anses i peu d’orfebreria, que es conserva en una capella (antiga sala capitular) de la catedral de València. Peça de probable origen bizantí, ha estat tradicionalment considerada el mateix calze amb que Jesucrist instituí l’Eucaristia.

Pertanyia inicialment al monestir de Sant Joan de la Penya (Aragó), els monjos del qual la cediren a Martí I l’Humà el 1399, i el 1437 fou donada per Alfons IV el Magnànim a la seu de València, on des d’aleshores ha rebut culte de latria, amb ofici i festivitat propis.

En temps moderns, alguns autors han volgut identificar-la també amb el Sant Graal de les llegendes èpiques medievals.

Sota la seva advocació fou creada la Germandat del Sant Calze del Cos de la Noblesa de València.

Baró -artistes-

1 Resposta

(Perpinyà, segle XIV – segle XV)

Família d’artistes. Els més coneguts són:

Pere Baró  (Perpinyà, segle XIV – 1399)  (el Vell) Pintor i escultor. Seguidor dels Serra. Pintà per a les esglésies de Santa Eugènia d’Ortafà (1371), per a la Procuradoria reial de Perpinyà (1379), per a l’església de Sant Esteve de Salses (1383) i per a la de Sant Cebrià (1388). Fou el pare de:

  • Pere Baró  (Perpinyà, segle XIV – 1400)  (el Jove) Artista. Autor del retaule de Santa Maria de la Mar.
  • Joan Baró  (Perpinyà, segle XV – 1458)  Artista. Es dedicà a la pintura de vidrieres. Pintà les vidrieres de la capella del Palau Reial de Perpinyà (1402) i les de la seu d’Elna (1448).

Eimeric, Nicolau

7 Respostes

(Girona, 1320 – 4 gener 1399)

Escripturista, biògraf i canonista. Teòleg dominicà, fou vicari general de l’orde (1382), inquisidor general de la Corona Catalano-aragonesa (1356), nomenat per Innocent VI i jutge de causes herètiques per Gregori XI.

Home enèrgic i intransigent, la seva oposició als lul·listes li portà l’enemistat de Pere III el Cerimoniós. Després d’escriure un diàleg contra els lul·listes (1390) fou desterrat tres anys per Joan I el Caçador.

Durant el cisma d’Occident, fou partidari dels papes d’Avinyó i teòleg oficial de Climent VII i Benet XIII.

Escriví el Directorium inquisitorum (1376), en què denunciava les obres de Ramon Llull per herètiques.

Anglesola, Hug II d’

6 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1399)

Senyor de Miralcamp. Succeí el seu pare Bernat d’Anglesola vers el 1379.

Fou majordom i conseller de Pere III el Cerimoniós des del 1381; gran privat de Joan I el Caçador i Violant de Bar. Fou un dels processats pel nou rei Martí I (1396), però, reivindicat ben tost, fou conseller de la reina Maria de Luna i un dels caps de la defensa del país contra la invasió de Mateu de Foix.

Governador de Mallorca (1398), hi dictà una notable pragmàtica per a la reforma del consell.

Darrer titular de la branca de Miralcamp, ja que morí sense descendència masculina, heretà la senyoria la seva filla Magdalena, muller de Felip Galceran de Castre i de Pinós i filla de la seva segona esposa Elieta de Rocabertí.

De la seva primera muller, Sibil·la, pubilla de la branca principal dels Anglesola, tingué una altra filla, Constança, casada amb Guillem Ramon III de Montcada, que heretà els drets a la baronia d’Anglesola, detinguts per Pere de Benviure.