(Sevilla, Andalusia, 1285 – Jaén, Andalusia, 1312)
Rei de Castella-Lleó (1295-1312). Es va aliar amb Jaume II de Catalunya per repartir-se el regne de Granada, empresa que fou abandonada i hom només pogué conquerir Gibraltar (1309).
(Fraga, Baix Cinca, segle XIII – Tarragona, 13 novembre 1312)
Eclesiàstic. Era bisbe de València. el 1294 fou un dels nuncis del papa Celestí V als territoris de la corona catalano-aragonesa. Jaume II el Just el nomenà canceller seu.
Amb Guillem de Na Montaguda anà d’ambaixador a Sicília a la primeria del 1297. L’ambaixada arribà a Messina, amb escorta de quatre galeres, l’11 de febrer. No fou possible d’evitar el penós trencament entre el rei Jaume i el germà d’aquest, Frederic II de Sicília.
El 1303 fou nunci apostòlic a Sardenya i Còrsega, per tal que aquestes illes acceptessin Jaume II com a rei, en virtut de la investidura papal que li havia estat atorgada. L’any següent fou un dels jutges de les sentències de concòrdia pronunciades a Torrelles per resoldre els conflictes amb Castella, endegats pacíficament a les vistes de Campillo d’aquest any.
Acompanyà el monarca a l’expedició de croada a Almeria del 1309.
(Grècia, 1303 – 1312)
Exèrcit professional de la corona catalano-aragonesa. Estava format, principalment, pels almogàvers, forces d’infanteria que havien lluitat en la conquesta de Sicília i que, un cop firmada la pau de Caltabellotta (1302), van restar sense ocupació.
Comandada per Roger de Flor, oferí els seus serveis a l’emperador Andrònic II de Constantinoble per defensar-lo del perill turc. Dugué a terme dues campanyes militars victorioses per la regió d’Anatòlia (1303 i 1304), on derrotà els turcs i així alliberà Constantinoble del perill que representaven.
Assassinat Roger de Flor i molts altres caps de la Companyia, per ordre de Miquel IX, fill d’Andrònic, la Companyia inicià la famosa venjança catalana. Assetjada la ciutat de Gal·lípoli, aconseguí de derrotar els exèrcits bizantins. Finalment, va iniciar la marxa cap a unes altres terres (1307).
Passada al servei del seu antic enemic, Carles II de Nàpols (1307-09), fracassà com a exèrcit disciplinat i no pogué dur a terme cap més operació de setge. Convertida en una república militar errant, passà al servei del ducat d’Atenes (1310), el qual arribà a conquerir.
L’arribada de Manfred de Sicília, el 1312, marca la fi de la Companyia, bé que els territoris conquerits a Grècia (Atenes i Neopàtria) restaren en mans dels catalans fins al 1391.
(Catalunya, segle XIII – Poblet, Conca de Barberà, 1312)
XXX Abat perpetu de Poblet (1302-12), successor d’Egidi Rosselló. Intervingué a les corts de Montblanc (1307) i de Barcelona (1311) i als concilis de Tarragona del 1305 i del 1309.
Rebé de Sibi·la de Saga el mas d’en Moneder, als afores de Barcelona, on fundà el priorat de Santa Maria de Natzaret (1311). Tractà, en va, d’obtenir per al monestir alguns béns procedents de la dissolució de l’orde del Temple, que ell havia defensat durant un temps.
Fou el primer abat que tingué un sepulcre amb efígie esculpida, el qual figura a la Sala Capitular.
Fou succeït per l’abat Andreu de Timor.
Dades dels Països Catalans 