Arxiu d'etiquetes: 1311

Vida Coetània

2 Respostes

(Illes Balears 1311)

(llat: Vita)  Títol d’una biografia de Ramon Llull, en català modern. Escrita en llatí per un autor desconegut, probablement religiós de la cartoixa de Vauvert (París). El text llatí, conservat a la Bibliothèque Nationale, de París, fou publicat per B. de Gaiffier.

La versió catalana, de lletra del segle XV, es conserva al British Museum, i fou editada primer per Salvador Bové (1915) i reimpresa després a Mallorca (1933) i a Barcelona (1957).

L’obra té un gran valor autobiogràfic, perquè en gran part reprodueix la narració feta oralment pel mateix Llull, malgrat que aquest hi aparegui anomenat en tercera persona.

Boixadors, Berenguer de -varis-

10 Respostes

Berenguer de Boixadors  (Catalunya, segle XII)  Germà de Ramon de Boixadors. Un dels membres documentats més antics de la família. Participà en la conquesta de Lleida (1149) i fou jutge en un plet entre el rei Alfons I el Cast i Pere de Lluçà (1180).

Berenguer de Boixadors  (Catalunya, segle XIII – abans 1311)  Senyor de Boixadors i de Sant Mateu de Bages. El 1297 fou nomenat veguer de Cervera i Tàrrega, càrrec que ostentà també el seu fill i hereu Guillem.

Berenguer de Boixadors  (Catalunya, segle XIV)  Germà de l’almirall Bernat de Boixadors. Pare de Beatriu, iniciadora de la branca dels Boïl de Boixadors.

Berenguer de Boixadors  (Catalunya, segle XIV)  Fill de l’almirall Bernat de Boixadors. Iniciador de la branca dels senyors de Savallà. Es casà amb Francesca de Timor, senyora de Savallà, Guialmons, les Piles (Conca de Barberà), Rubió (Anoia) i Montlleó (Segarra), la qual s’uní en segones núpcies amb Gombau d’Anglesola. Fou el pare de Bernat.

Berenguer de Boixadors  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Germà de Ramon Berenguer de Boixadors. Comprà Solivella (Conca de Barberà) a Ramon d’Abella (1394), però hagué de revendre-la a la corona el 1424; participà en l’expedició a Sardenya del 1409. En morir ambdós germans sense successió, la senyoria de Boixadors passà a llur germana Beatriu.

Cefís, batalla del -1311-

6 Respostes

(plana de Beòcia, Grècia, 13 març 1311)

Combat lliurat entre els almogàvers de la Companyia Catalana i l’exèrcit de Gaulter I de Brienne, duc d’Atenes, a la vora del riu Cefís.

Els almogàvers, tot i que mancaven d’un comandament suprem, desviaren les aigües del riu i el convertiren, així, en aiguamoll. La cavalleria francesa restà encallada en el fang i fou totalment anihilada per la infanteria catalana, reforçada per 500 catalans mercenaris de Brienne que es negaren a lluitar a favor dels francesos.

Hi moriren Gualter de Brienne i la majoria dels seus cavallers; el botí aplegat pels almogàvers fou considerable, i l’endemà elegiren com a capità Roger Desllor.

La batalla representà la fi de la vida errant de la Companyia Catalana i el seu establiment al ducat d’Atenes.

Atenes, ducat d’

84 Respostes

(Grècia, 1311 – 1390)

Territori format per la Beòcia i l’Àtica. L’any 1308 passà a Gautier de Brienne, que, en guerra amb alguns senyors grecs i amb el mateix emperador Joan II Ducas, soldejà la Companyia Catalana (1310).

Un cop recuperats els castells i indrets que li havien estat arrabassats, Gautier concedí terres a una petita part dels catalans mentre ordenava als altres que sortissin del territori sense pagar-los la soldada.

Aquests, però, el derrotaren i trobà la mort a la batalla del Cefís (1311) i s’instal·laren a les ciutats, on introduïren el règim municipal català (Usatges de Barcelona). Posteriorment sol·licitaren el nomenament d’un duc al rei Frederic II de Sicília.

Primer ho fou el seu segon fill, Manfred I d’Atenes (1312-17), i després el tercer, Guillem de Sicília (1317-38), però qui de fet governava era el vicari Alfons Frederic (1317-30), que signà un tractat de pau amb Venècia (1319) i conquerí Siderocastrón, Ptiòtida i el sud de Tessàlia, amb la qual cosa quedà format el ducat de Neopàtria (1319), que en endavant aniria sempre unit al d’Atenes (ducats d’Atenes i Neopàtria).

La sobirania directa pertocava al regne català de Sicília i de manera indirecta a la corona catalano-aragonesa.

Renovada la treva amb Venècia (1331), fou vençut Gautier II de Brienne a Atenes (1335) i se succeïren en el ducat Joan de Sicília i de Caríntia, marquès de Randazzo (1338-48), i Frederic de Sicília (1348-55). Mort aquest últim, el títol ducal passà a Frederic III de Sicília, que el cedí a la seva germana Elionor, casada amb el rei Pere III el Cerimoniós. Pels Capítols d’Atenes (1380) els ducats grecs quedaven definitivament incorporats a la corona catalano-aragonesa.

Poc temps després, el florentí Nèrio Acciaiuoli començà (1385) la conquesta sistemàtica: Atenes es lliurà el 1388 i el castell de Neopàtria el 1390.

Durant aquesta època el català, fou, al costat del llatí, la llengua oficial dels ducats.