(Catalunya, segle XI – Girona, 1111)
Bisbe de Girona (1094-1111). Era fill d’Umbert de Sesagudes.
Al concili de Nimes (1096) fou mitjancer entre l’abat de Ripoll i Berenguer Sunifred, bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona. Celebrà diversos concilis a Girona (1097-1101).
(Catalunya, 988 – 1111)
Demarcació senyorial format sobre l’antic pagus de Besalú. Centrat en la vila i castell de Besalú, que comprenia inicialment la Garrotxa i alguns territoris del Ripollès, l’Alt Empordà i el Gironès.
Unit al comtat de Girona el 844 en època de Sunifred I, pare de Guifré I el Pelós, se’n separà en cedir-lo aquest al seu germà Ranulf.
Amb Miró II el Jove (913-927) passà als comtes de Cerdanya i no va ser fins a la divisió dels territoris d’Oliba Cabreta que s’inicià una dinastia pròpia amb el seu fill Bernat I Tallaferro (988-1020).
El comtat mantingué la independència fins al 1111, en que passà a mans del comte Ramon Berenguer III de Barcelona en morir sense descendència Bernat III, gendre seu.
(Catalunya, vers 1065 – 1111)
Darrer comte de Besalú (1085-1111). Fill de Guillem II Trunnus i d’Estefania. Fins el 1085 restà sota la tutela del seu oncle Bernat II. Del 1085 al 1097 compartí el govern amb aquest, i des del 1097 fins al 1111 regnà sol.
El 1108 es casà amb Ximena, filla de Ramon Berenguer III i néta del Cid, molt més jove que ell, i signà amb el seu sogre un conveni d’heretatge mutu en el cas de no tenir fills.
En morir sense hereu, els comtats de Besalú i de Vallespir, amb el d’Osona, que li havia portat Ximena en dot, passaren a Ramon Berenguer III.
(Catalunya, segle XII – segle XIV)
Jurisdicció feudal que comprenia principalment la vall alta del Fluvià i alguns territoris veïns de la Garrotxa. Era el patrimoni dels antics vescomtes de Besalú, que prengueren aquest títol després de l’extinció del comtat de Besalú (1111).
El primer vescomte fou Pere Udalard de Bas. Pere de Bas reconegué, o vengué, el vescomtat a Simó de Palau, i el 1280, la seva filla Sibil·la el vengué al rei Pere II el Gran, però el 1285 aquest en féu donació a Ponç V d’Empúries.
El 1300 el rei Jaume II el Just la confiscà a Huguet IV, comte de Squillace, per la seva adhesió a Frederic II de Sicília, el 1315 el sobirà donà el vescomtat a Malgaulí d’Empúries, i quan aquest morí (1322), retornà a la corona.
Jaume II el lliurà a Ramon d’Empúries, en penyora d’una hipoteca, la qual fou liquidada el 1331, llavors Alfons III el Benigne el vengué a Huguet d’Empúries, el seu antic propietari que el canvià per altres feus al seu parent Bernat II de Cabrera (1335), el qual el lliurà tot seguit al rei Pere III el Cerimoniós, el qual el retornà el 1352 al mateix Bernat de Cabrera, que li fou confiscat el 1364.
El 1381 el rei retornà el vescomtat a Bernat IV de Cabrera, i des d’aquesta data el títol restà vinculat a la casa de Cabrera i a la descendència posterior.
Dades dels Països Catalans 