Arxiu de la categoria: Monuments

Ullà, monestir d’

5 Respostes

(Ullà, Baix Empordà)

Antic priorat canonical augustinià (Santa Maria d’Ullà), i més tard col·legiata. El fundà el 1121 el prevere Pere Vidal amb el consentiment del bisbe de Girona, del comte Ponç II d’Empúries i del senyor del lloc Ponç Guillem de Torroella.

Les donacions dels nobles i fidels, situades sobretot a Bellcaire, Canet, Canavalls, Mata, Llabià i Fontanilles, li permeteren de tenir una comunitat de dotze membres, que més tard es reduí a cinc.

L’any 1178 una incursió de musulmans procedents de Mallorca, governada aleshores per Muhammad ibn Ishāq ibn Gāniya (potser ell mateix dirigí l’expedició), saquejà el monestir i fou causa de la mort o deportació a Mallorca de la majoria dels seus comunitaris. Poc després, una inundació del Ter obligà a aixecar un nou temple sobre l’anterior, mig soterrat per les arenes, que fou consagrat el 1182.

Sota la protecció dels Santaeugènia, senyors de Torroella, la comunitat es mantingué amb força vitalitat fins a l’entrada dels priors comendataris el 1452. Fou secularitzada el 1592 i es convertí en col·legiata, que, regida per un prior i amb quatre canonges, subsistí fins el 1835.

El 1804 la comunitat es traslladà a la nova església construïda per a parròquia del poble d’Ullà, sota el títol de sant Andreu, a la qual els canonges traslladaren la vella imatge romànica de Santa Maria de la Fossa i els retaules i algunes de les tombes dels antics senyors de Torroella, protectors de la canònica.

Resten molt pocs vestigis de l’antic monestir, situat a la plana del Ter.

Turers, els

2 Respostes

(Banyoles, Pla de l’Estany)

Nom tradicional de l’església parroquial de la ciutat (Santa Maria dels Turers). Sembla que la primitiva església fou edificada a l’actual emplaçament pels monjos del veí monestir de Sant Esteve de Banyoles, a la segona meitat del segle X, per servir de parroquial als fidels residents entorn del monestir. És documentada des del 1017.

L’actual edifici gòtic fou edificat entre el 1270 i el 1333; vers el 1290 dirigia les obres Pere Torroella de Fluvià. Entre el 1599 i el 1620 fou ampliada, a la part nord, amb una andana de capelles a manera de nau lateral; i amb una nova nau, al sud, el 1864.

Un incendi destruí el 1910 el retaule major, el cor del monestir, que hi havia estat traslladat, i l’orgue. Després del 1939 ha estat restaurada de la profanació del 1936, que destruí tot el que hi restava d’antic.

En tenien cura els jurats de la vila, segons reconegué l’abat el 1413, però aquest es reservà la provisió del capellà major, del domer i del sagristà fins el 1753, que aquest dret passà al bisbe de Girona i a la corona.

Ha donat nom a la plaça dels Turers i, abans, a un antic portal de la vila (1573).

Tura, el -Garrotxa-

1 Resposta

(Olot, Garrotxa)

Santuari marià (Santa Maria del Tura) situat dins la ciutat. Des del 872 existia ja al seu actual emplaçament una església de Santa Maria que es trobava sota el domini de Sant Aniol d’Aguges i que, tot i que no fou mai la parroquial del lloc (que era Sant Esteve, situada en un puig veí), aglutinà des de molt antic un nucli de poblament, que s’anomenà la vila vella i que des del 1221 fou voltada de muralles. El domini del lloc passà a Ripoll des del 1097.

L’església de Santa Maria fou reedificada al pas del segle XI al XII, sofrí molt en els terratrèmols del 1427 i fou reedificada poc abans del 1636. El temple actual fou construït entre el 1737 i el 1748.

El 1936 l’església fou profanada i es perderen el retaule de Joan Carles Panyó (1786) i una bona part de les escultures de Ramon Amadeu.

Una vella tradició vol que la imatge fos trobada per un bou del mas Caritat, que és representat als peus de la Mare de Déu; aquesta és una talla romànica dels segles XII o XIII, molt modificada i amb el Nen Jesús renovat per haver-se mutilat quan hom el vestia amb postissos. Ha estat coronada canònicament i la seva devoció és molt estesa a les contrades d’Olot.

Tremp, col·legiata de

Deixa un comentari

(Tremp, Pallars Jussà)

Comunitat presbiteral (Santa Maria de Tremp), fundada a l’església parroquial de la vila sota el títol de Santa Maria de Valldeflors. El 839 ja hi havia vida comunitària. Tradicionalment hom ha cregut que s’hi instal·là la seu de l’antic bisbat de Pallars, creat a la fi del segle IX.

Després d’unes escomeses islàmiques durant el segle XI fou necessari refer l’organització religiosa, i el 1087 ja hi consta de nou una canònica, que rebé dels comtes de Pallars, Ramon i València, el domini de la vila de Tremp, amb el beneplàcit del bisbe d’Urgell; aleshores fou bastit el temple primitiu, romànic, de tres naus. El 1097 rebé dels comtes una nova dotació. La comunitat es trobava sota la direcció d’un ardiaca i es componia de vuit membres.

El 1257 el bisbe d’Urgell aconseguí la supressió de l’ardiaconat de Tremp i la incorporació de les seves rendes a la mesa episcopal. Els canonges passaren a ésser proveïts pel bisbe i reberen notables compensacions econòmiques per la seva renúncia. Una nova concòrdia entre el bisbe d’Urgell i el capítol de Tremp del 1312 fixava el nombre de 8 canonges i establia les porcions i rèdits. El 1391 entraren a formar part de la comunitat quatre beneficiats, i arribaren a ésser-ne 24 a la fi del segle XVIII.

Entre el 1638 i el 1642 fou construïda l’església actual (el campanar actual, del 1909, substituí l’antic d’espadanya). Conserva la imatge de la Mare de Déu de Valldeflors, patrona de la ciutat, talla de fusta gòtica de 2 m d’alçada (primera meitat del segle XV). La comunitat era considerada secular i col·legiata des del segle XV; per això no l’afectà la secularització canonical del 1592.

Fins al concordat del 1852 un canonge tenia la cura d’ànimes, i la resta participava del cor i de les porcions canonicals. Després hom suprimí la col·legiata, que passà a cura d’un arxipreste.

Tous, castell de

4 Respostes

(Sant Martí de Tous, Anoia)

Castell termenat, molt renovat en temps moderns, dalt d’un turó (455 m alt), sota el qual s’ha format la població de Sant Martí de Tous.

Existia el 960, i el comte Borrell I el cedí als bisbes de Vic el 970, juntament amb el castell de Montbui. La repoblació del lloc no es féu fins després del 1023, per encàrrec del bisbe Oliba al noble Guillem d’Oló o de Mediona.

Els bisbes l’infeudaren a molts senyors, fins que el 1318 el cediren al rei Jaume II. A partir d’aquests moments els antics castlans, els cavallers cognomenats Tous, foren els senyors pràctics del terme.

El 1505 el castell fou cedit al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, que hi establí una petita comunitat entre el 1539 i el 1835.

Tortosa, catedral de

33 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre)

Temple principal de la diòcesi de Tortosa, que té com a titular santa Maria. Ocupa l’emplaçament de l’antiga catedral dels segles VI al VIII i el de la que fou edificada entre els anys 1158 i 1184, de les quals només romanen algunes restes de mur i finestres.

La primera catedral posterior a la conquesta cristiana començà a edificar-se després que el papa Adrià IV instés, amb una butlla del 1155, al comte de Barcelona que cedís al bisbe Gaufred terrenys per a edificar l’església i altres dependències, per a residència de la comunitat canonical recentment instaurada; també li manava de donar al bisbe i a l’església de Tortosa totes les mesquites i possessions religioses dels moros de la diòcesi.

La canònica, que se centrava i vivia entorn de la catedral, fou creada el 1158 segons el tipus canonical augustinià de Sant Ruf, amb un nombre inicial de 20 membres. Fou segon bisbe Ponç de Monells, canonge augustinià i abat de Sant Joan de les Abadesses, que fixà el 1166 i el 1167 la dotació dels canonges, atribucions del cambrer i vestimenta canonical i forní de llibres litúrgics i manuscrits la canònica, segons el model de Sant Ruf i de l’abadia espiritual.

La canònica, establerta amb un prior i la resta de càrrecs monàstics, com un monestir canonical, augmentà de nombre als segles XII i XIII, però fou restituïda a 20 membres el 1320. Fins el 1369 els bisbes només podien ésser triats entre els canonges augustinians.

Emparant-se en la secularització general dels canonges augustinians del 1592, els canonges de Tortosa instaren la seva secularització el 1599 i en altres ocasions, però no l’obtingueren fins el 1772. A desgrat d’això, fins a la fi del segle XVIII guardaren les velles pràctiques de noviciat i professió de tipus monàstic i celebraven sant Agustí com a llur patró.

tortosa_catedral2L’antiga catedral romànica fou reemplaçada per l’actual a partir del 1347, quan es posà la seva primera pedra. L’obra es féu molt lentament, i fins el 1441 no es pogué utilitzar el primer tram de la capçalera, fins als graons del presbiteri; entre el 1441 i el 1566 es feren les tramades corresponents fins a l’altar de Sant Josep, davant per davant de la capella de la Cinta, i entre el 1621 i el 1650 s’arribà a la façana, que es construí entre el 1728 i el 1757. Quan es consagrà, el 1597, li’n faltava molt, per tant, per a ésser acabada.

La planta general de la seu és del mestre Antoni Guasc (1345), i la traça exterior de l’absis de Benet Basques, de Montblanc. L’edifici, gòtic, començat en un concepte francès -tant als finestrals com al sistema d’arcbotants-, es reduí després a la planta de sala catalana. Té doble deambulatori, d’una gran bellesa, que, en lloc d’originar cinc naus, n’origina tres, restant les dels extrems dividides pels contraforts formant capelles. N’inicià i en dirigí les obres Benet d’Alguaire (1346-66).

La façana, traçada pel basc Martín d’Avaria (1625), s’aixeca com una muralla impressionant barroca sense altre buit que l’enorme porta. Dins la seu es destaca el retaule major, políptic de fusta policromada (1351) presidit per la Mare de Déu de les Estrelles, patrona primitiva de la seu antiga, i amb unes portes amb pintures atribuïdes a Francesco d’Orvieto, que són una de les primeres mostres de l’estil italogòtic a Catalunya.

El retaule de La Transfiguració és obra del taller de Jaume Huguet. Entre les capelles sobresurt la de la Mare de Déu de la Cinta (1672-1725), barroca, projectada per Dídac Martínez i decorada ricament amb marbres, materials nobles i murals de Dionís Vidal i Josep Medina. El cor (1587-93), obra de Cristóbal de Salamanca, fou afectat per un bombardeig el 1937, però ha estat recuperat gairebé tot i instal·lat a l’antic dormitori dels Canonges. Dels retaules pintats de l’absis -substituïts per altres de talla al segle XVI- mereix menció especial el de Pere Serra, conservat en part al Museu d’Art de Catalunya.

Del gran patrimoni i tresor de la catedral es conserven el tapís medieval de La Santa Cena, una tela atribuïda a Josep Ribera, una arqueta àrab de fusta i vori, l’argenteria de l’altar major i el petit dels dos reliquiaris de la Cinta. L’arxiu i la biblioteca capitulars, dins el recinte de la seu, guarden notables còdexs (115, catalogats per Chatelain-Deniflé), com l’anomenat Missal de Sant Ruf, amb cobertes d’esmalt de l’estil de Llemotges, un Horaci del segle XII -un dels pocs conservats íntegrament-, un Liber pontificalis -únic, el qual completa l’exemplar del Vaticà-, etc.

Torre Llauder

1 Resposta

(Mataró, Maresme)

Vil·la romana. Coneguda des del segle XVIII, el 1961 Marià Ribas hi dirigí la primera campanya d’excavacions.

Malgrat ésser monument històrico-artístic d’interès nacional, el 1965 el jaciment fou destruït per l’extracció comercial de sorres i pels anivellaments de terreny, a excepció del nucli central adquirit per l’ajuntament, i fet visitable.

El 1982 hom reprengué els treballs d’excavació i restauració sota la direcció de Marta Prevosti i Joan F. Clariana.

Han estat conservades la part noble de la vil·la, residència del propietari, i les termes adjacents. Hom hi coneix també l’existència d’un sector d’hàbitat secundari i recintes rústics, magatzems, pous, dipòsits, forns de vidre i un taller d’àmfores.

La construcció de la vil·la és datada en època d’August i presenta certa continuïtat d’activitat fins possiblement l’època alt-medieval.

Tintorer, can

1 Resposta

(Gavà, Baix Llobregat)

Mines d’època neolítica, les úniques en tot l’àmbit de la península Ibèrica. El jaciment fou descobert al principi dels anys 1970, però no fou fins el 1978 que s’iniciaren les excavacions sistemàtiques, a càrrec de l’equip d’arqueologia del Museu de Gavà.

El jaciment de Gavà és un dels complexos miners neolítics més destacats de tot Europa i la més antiga explotació en galeria del continent, l’objecte principal de la qual era la variscita, mineral utilitzat per a la fabricació de grans de collaret i que era comercialitzat en un àmbit geogràfic considerable, que abasta com a mínim el territori de l’actual Catalunya.

Entre els objectes que s’hi han trobat cal destacar l’instrumental de mineria i, molt especialment, l’anomenada Venus de Gavà, una figureta antropomorfa femenina de 16 cm d’alçada, feta de ceràmica, que segurament cal relacionar amb creences i ritus vinculats amb la fertilitat.

L’any 2007 s’inaugurà el centre museístic que l’inclou, el Parc Arqueològic de les Mines de Gavà.

Tinell, Saló del

4 Respostes

(Barcelona, Barcelonès, segle XIV)

Sala principal del Palau Reial Major, dita també Cambra de Parament.

Fou començat el 1359 per l’arquitecte Guillem Carbonell, per encàrrec de Pere el Cerimoniós; l’any 1368 fou pavimentat i es considerà definitivament acabat el 1370.

És una gran sala rectangular de 17 m per 33,50 m. L’embigat del sostre reposa sobre sis arcs de mig punt, amb capitells i pilars adossats, i a la part més pròxima als murs laterals són travats entre ells per voltes de canó secundàries, també de pedra.

No hi ha restes de la decoració pictòrica del sostre, que segons les cròniques era molt sumptuosa. L’ala meridional del saló del palau és la de l’antiga façana romànica que dóna a la plaça del Rei. Posteriorment sofrí nombroses reformes.

Descoberta el 1937, forma part del Museu d’Història de la Ciutat.

Tarragona, catedral de

93 Respostes

(Tarragona, Tarragonès, segle XII)

Temple principal de l’arxidiòcesi de Tarragona, que té com a titular Santa Maria.

Construït molt probablement sobre el Temple d’August de Tarragona (segle I dC), en època posterior el precediren possiblement una basílica romano-cristiana, transformada més tard en església visigòtica i potser en mesquita islàmica, edificada en un mateix lloc, a la part posterior de la catedral actual, i un petit temple romànic, del segle XII, construït durant el curs de la repoblació de la ciutat, que ha estat identificat amb la catedral primitiva. Per bé que la constitució d’una canonja catedralícia sota la regla augustiniana dati del 1154, l’obra de la gran catedral començà vers el 1171.

En principi fou projectat un temple romànic de cinc naus, que, posteriorment, amb la introducció del nou estil gòtic, foren reduïdes a tres, a la vegada que fou augmentat el volum del monument en donar-li més alçada. La cronologia de la construcció és insegura i, posada en dubte la intervenció del mestre Bartomeu en la construcció del frontispici, no resta ni un sol nom a qui es pugui atribuir amb seguretat cap element arquitectònic o ornamental del monument fins a la segona meitat del segle XIV.

A una primera etapa constructiva, que arribà fins el 1250, correspon l’obra totalment romànica: absis i part inferior del creuer. El claustre (aproximadament 46 X 46 m) és d’estructura romànica fins als arcs dels pòrtics, i gòtic des d’aquest nivell; cada galeria consta de cinc voltes; podria haver estat començat a la fi del segle XII i acabat a la primera meitat del XIII. Hi donaven les dependències de la canonja.

Ja dins la nova concepció gòtica, continuà fins el 1260 la construcció de les dues tramades de volta de la nau major més properes al creuer, i de les dues corresponents a cadascuna de les naus laterals del cimbori. Del 1260 al 1289 data la construcció de la tercera tramada de la volta de la nau major i de la resta de tramades de les naus laterals i del portal lateral de la façana (costat de l’Epístola).

Del 1289 al 1308 fou construïda la part superior del creuer del costat de l’Epístola i les dues roses, així com les dues tramades de volta de la nau major més pròximes a la façana i el basament de la part central del frontispici. El 1317 fou iniciada la part escultòrica i la construcció de la porta lateral de l’Evangeli, així com l’edificació del segon cos del campanar i la construcció del rerecor.

La part escultòrica més important del frontispici (8 apòstols, la rosassa i possiblement la Mare de Déu del pilar central) data del 1327 o el 1334, continuant fins el 1346. El braç major de la creu que forma la planta fa 95 m i el menor 53. La nau major fa 17 m d’amplada per 26 d’alçada. El frontispici resta inacabat: hi manquen els pinacles que coronen els contraforts laterals i el pinyó que havia de coronar l’obra.

La disposició arquitectònica de la gran portalada constitueix un model força repetit als temples catalans de la baixa edat mitjana (el Mirador de Palma, la porta inacabada de la catedral de Girona, la façana de l’arxiprestal de Morella). El campanar, del segon quart del segle XIV, té gairebé 66 m d’alçada i una excessiva robustesa.

En el terreny de les hipòtesis se suposa que podien haver treballat a la catedral l’imaginaire Pere de Guines (domiciliat a Tarragona el 1336) i el lapidari anglès Reinard Fonoll; sembla confirmar la presència d’algun artífex britànic la construcció -abans del 1350- d’una capella flamígera amb detalls ornamentals típicament anglesos, com la de Santa Maria dels Sastres.

A partir de la segona meitat del segle XIV són documentats alguns artistes que intervingueren en la decoració i l’acabament d’alguna obra. Aloi de Montbrai fou l’autor del retaule de pedra de la capella de Santa Maria dels Sastres (acabat el 1368); el taller de Jaume Cascalls realitzà (des del 1375) les estàtues dels profetes del frontispici, de qualitat inferior a la sèrie d’apòstols més antiga, d’autor anònim. Per damunt de tots, Pere Joan contractà el 1426 el retaule major, que representa la història de la vida de Tecla, obra mestra de l’art medieval català. Al presbiteri hi ha també el sepulcre de l’arquebisbe Joan d’Aragó, obra mestra de l’escultura catalana del segle XIV. El cor, a la nau central, té un notable cadirat de roure de l’aragonès Francesc Gomar (1479-89).

Entre les nombroses pintures que conté la catedral cal destacar els retaules quatrecentistes de Sant Miquel, de Bernat Martorell, i el procedent de Santes Creus, obra de Lluís Borrassà.

De les modificacions i els afegits arquitectònics d’èpoques posteriors a l’original són remarcables la capella del Sagrament, obra notable del renaixentisme purista efectuada per Pere Blai i altres (1580-92, restaurada en 2007-2009), el sepulcre de l’arquebisbe Joan Terès i Borrull (acabat el 1610), projectat també per Blai, i la capella de Santa Tecla (1760-75), sumptuosa peça del barroc acadèmic, feta per l’arquitecte Josep Prat i l’escultor Carles Sales i Vilaseca.

La canonja era regida per un prior i des del 1169 per un paborde administrador, ofici que adquirí una gran importància per les rendes que li són atribuïdes; rivalitzà sovint amb els prelats fins que fou suprimit el 1410 per Benet XIII. Altres oficis i dignitats importants foren el de cambrer -suprimit el 1529 per Pau III-, el d’ardiaca, que seguia els anteriors en dignitat i esdevingué la primera en ésser suprimits aquells. Rebé el nom d’ardiaca major en ésser creat l’ardiaconat de Fructuós -que administrava les rendes d’Eivissa- i perdurà fins a la creació del bisbat d’Eivissa el 1782, i l’ardiaconat de Vila-seca, que perdurà fins al concordat del 1851.

Els oficis de sagristà major, cabiscol i l’ardiaconat de Sant Llorenç -creat el 1359 per substituir el canonge obrer quan l’obra de la seu fou acabada- foren tots tres suprimits en una reforma del capítol del 1767. El 1173 apareix ja el títol de degà, dignitat que decaigué a la fi del mateix segle XII, però que fou creada de nou el 1274 i perdurà fins al segle XIX.

La canonja, que tenia el 1248 25 canonges que vivien comunitàriament, fou secularitzada el 1530 i els canonges anaren a residir a diferents indrets de la ciutat. Abans de la reforma del 1767 el capítol tenia 11 dignitats, 24 canonges, 24 comensals i 74 beneficiats; un any després fou reduït a 8 dignitats, 20 canonges, 20 comensals i 40 beneficiats, i el 1851 a 6 dignitats, 20 canonges i 20 beneficiats.