Arxiu de la categoria: Monuments

Tortosa, catedral de

40 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre)

Temple principal de la diòcesi de Tortosa, que té com a titular santa Maria. Ocupa l’emplaçament de l’antiga catedral dels segles VI al VIII i el de la que fou edificada entre els anys 1158 i 1184, de les quals només romanen algunes restes de mur i finestres.

La primera catedral posterior a la conquesta cristiana començà a edificar-se després que el papa Adrià IV instés, amb una butlla del 1155, al comte de Barcelona que cedís al bisbe Gaufred terrenys per a edificar l’església i altres dependències, per a residència de la comunitat canonical recentment instaurada; també li manava de donar al bisbe i a l’església de Tortosa totes les mesquites i possessions religioses dels moros de la diòcesi.

La canònica, que se centrava i vivia entorn de la catedral, fou creada el 1158 segons el tipus canonical augustinià de Sant Ruf, amb un nombre inicial de 20 membres. Fou segon bisbe Ponç de Monells, canonge augustinià i abat de Sant Joan de les Abadesses, que fixà el 1166 i el 1167 la dotació dels canonges, atribucions del cambrer i vestimenta canonical i forní de llibres litúrgics i manuscrits la canònica, segons el model de Sant Ruf i de l’abadia espiritual.

La canònica, establerta amb un prior i la resta de càrrecs monàstics, com un monestir canonical, augmentà de nombre als segles XII i XIII, però fou restituïda a 20 membres el 1320. Fins el 1369 els bisbes només podien ésser triats entre els canonges augustinians.

Emparant-se en la secularització general dels canonges augustinians del 1592, els canonges de Tortosa instaren la seva secularització el 1599 i en altres ocasions, però no l’obtingueren fins el 1772. A desgrat d’això, fins a la fi del segle XVIII guardaren les velles pràctiques de noviciat i professió de tipus monàstic i celebraven sant Agustí com a llur patró.

tortosa_catedral2L’antiga catedral romànica fou reemplaçada per l’actual a partir del 1347, quan es posà la seva primera pedra. L’obra es féu molt lentament, i fins el 1441 no es pogué utilitzar el primer tram de la capçalera, fins als graons del presbiteri; entre el 1441 i el 1566 es feren les tramades corresponents fins a l’altar de Sant Josep, davant per davant de la capella de la Cinta, i entre el 1621 i el 1650 s’arribà a la façana, que es construí entre el 1728 i el 1757. Quan es consagrà, el 1597, li’n faltava molt, per tant, per a ésser acabada.

La planta general de la seu és del mestre Antoni Guasc (1345), i la traça exterior de l’absis de Benet Basques, de Montblanc. L’edifici, gòtic, començat en un concepte francès -tant als finestrals com al sistema d’arcbotants-, es reduí després a la planta de sala catalana. Té doble deambulatori, d’una gran bellesa, que, en lloc d’originar cinc naus, n’origina tres, restant les dels extrems dividides pels contraforts formant capelles. N’inicià i en dirigí les obres Benet d’Alguaire (1346-66).

La façana, traçada pel basc Martín d’Avaria (1625), s’aixeca com una muralla impressionant barroca sense altre buit que l’enorme porta. Dins la seu es destaca el retaule major, políptic de fusta policromada (1351) presidit per la Mare de Déu de les Estrelles, patrona primitiva de la seu antiga, i amb unes portes amb pintures atribuïdes a Francesco d’Orvieto, que són una de les primeres mostres de l’estil italogòtic a Catalunya.

El retaule de La Transfiguració és obra del taller de Jaume Huguet. Entre les capelles sobresurt la de la Mare de Déu de la Cinta (1672-1725), barroca, projectada per Dídac Martínez i decorada ricament amb marbres, materials nobles i murals de Dionís Vidal i Josep Medina. El cor (1587-93), obra de Cristóbal de Salamanca, fou afectat per un bombardeig el 1937, però ha estat recuperat gairebé tot i instal·lat a l’antic dormitori dels Canonges. Dels retaules pintats de l’absis -substituïts per altres de talla al segle XVI- mereix menció especial el de Pere Serra, conservat en part al Museu d’Art de Catalunya.

Del gran patrimoni i tresor de la catedral es conserven el tapís medieval de La Santa Cena, una tela atribuïda a Josep Ribera, una arqueta àrab de fusta i vori, l’argenteria de l’altar major i el petit dels dos reliquiaris de la Cinta. L’arxiu i la biblioteca capitulars, dins el recinte de la seu, guarden notables còdexs (115, catalogats per Chatelain-Deniflé), com l’anomenat Missal de Sant Ruf, amb cobertes d’esmalt de l’estil de Llemotges, un Horaci del segle XII -un dels pocs conservats íntegrament-, un Liber pontificalis -únic, el qual completa l’exemplar del Vaticà-, etc.

Torre Llauder

2 Respostes

(Mataró, Maresme)

Vil·la romana. Coneguda des del segle XVIII, el 1961 Marià Ribas hi dirigí la primera campanya d’excavacions.

Malgrat ésser monument històrico-artístic d’interès nacional, el 1965 el jaciment fou destruït per l’extracció comercial de sorres i pels anivellaments de terreny, a excepció del nucli central adquirit per l’ajuntament, i fet visitable.

El 1982 hom reprengué els treballs d’excavació i restauració sota la direcció de Marta Prevosti i Joan F. Clariana.

Han estat conservades la part noble de la vil·la, residència del propietari, i les termes adjacents. Hom hi coneix també l’existència d’un sector d’hàbitat secundari i recintes rústics, magatzems, pous, dipòsits, forns de vidre i un taller d’àmfores.

La construcció de la vil·la és datada en època d’August i presenta certa continuïtat d’activitat fins possiblement l’època alt-medieval.

Tintorer, can

1 Resposta

(Gavà, Baix Llobregat)

Mines d’època neolítica, les úniques en tot l’àmbit de la península Ibèrica. El jaciment fou descobert al principi dels anys 1970, però no fou fins el 1978 que s’iniciaren les excavacions sistemàtiques, a càrrec de l’equip d’arqueologia del Museu de Gavà.

El jaciment de Gavà és un dels complexos miners neolítics més destacats de tot Europa i la més antiga explotació en galeria del continent, l’objecte principal de la qual era la variscita, mineral utilitzat per a la fabricació de grans de collaret i que era comercialitzat en un àmbit geogràfic considerable, que abasta com a mínim el territori de l’actual Catalunya.

Entre els objectes que s’hi han trobat cal destacar l’instrumental de mineria i, molt especialment, l’anomenada Venus de Gavà, una figureta antropomorfa femenina de 16 cm d’alçada, feta de ceràmica, que segurament cal relacionar amb creences i ritus vinculats amb la fertilitat.

L’any 2007 s’inaugurà el centre museístic que l’inclou, el Parc Arqueològic de les Mines de Gavà.

Tinell, Saló del

4 Respostes

(Barcelona, Barcelonès, segle XIV)

Sala principal del Palau Reial Major, dita també Cambra de Parament.

Fou començat el 1359 per l’arquitecte Guillem Carbonell, per encàrrec de Pere el Cerimoniós; l’any 1368 fou pavimentat i es considerà definitivament acabat el 1370.

És una gran sala rectangular de 17 m per 33,50 m. L’embigat del sostre reposa sobre sis arcs de mig punt, amb capitells i pilars adossats, i a la part més pròxima als murs laterals són travats entre ells per voltes de canó secundàries, també de pedra.

No hi ha restes de la decoració pictòrica del sostre, que segons les cròniques era molt sumptuosa. L’ala meridional del saló del palau és la de l’antiga façana romànica que dóna a la plaça del Rei. Posteriorment sofrí nombroses reformes.

Descoberta el 1937, forma part del Museu d’Història de la Ciutat.

Tarragona, catedral de

108 Respostes

(Tarragona, Tarragonès, segle XII)

Temple principal de l’arxidiòcesi de Tarragona, que té com a titular Santa Maria.

Construït molt probablement sobre el Temple d’August de Tarragona (segle I dC), en època posterior el precediren possiblement una basílica romano-cristiana, transformada més tard en església visigòtica i potser en mesquita islàmica, edificada en un mateix lloc, a la part posterior de la catedral actual, i un petit temple romànic, del segle XII, construït durant el curs de la repoblació de la ciutat, que ha estat identificat amb la catedral primitiva. Per bé que la constitució d’una canonja catedralícia sota la regla augustiniana dati del 1154, l’obra de la gran catedral començà vers el 1171.

En principi fou projectat un temple romànic de cinc naus, que, posteriorment, amb la introducció del nou estil gòtic, foren reduïdes a tres, a la vegada que fou augmentat el volum del monument en donar-li més alçada. La cronologia de la construcció és insegura i, posada en dubte la intervenció del mestre Bartomeu en la construcció del frontispici, no resta ni un sol nom a qui es pugui atribuir amb seguretat cap element arquitectònic o ornamental del monument fins a la segona meitat del segle XIV.

A una primera etapa constructiva, que arribà fins el 1250, correspon l’obra totalment romànica: absis i part inferior del creuer. El claustre (aproximadament 46 X 46 m) és d’estructura romànica fins als arcs dels pòrtics, i gòtic des d’aquest nivell; cada galeria consta de cinc voltes; podria haver estat començat a la fi del segle XII i acabat a la primera meitat del XIII. Hi donaven les dependències de la canonja.

Ja dins la nova concepció gòtica, continuà fins el 1260 la construcció de les dues tramades de volta de la nau major més properes al creuer, i de les dues corresponents a cadascuna de les naus laterals del cimbori. Del 1260 al 1289 data la construcció de la tercera tramada de la volta de la nau major i de la resta de tramades de les naus laterals i del portal lateral de la façana (costat de l’Epístola).

Del 1289 al 1308 fou construïda la part superior del creuer del costat de l’Epístola i les dues roses, així com les dues tramades de volta de la nau major més pròximes a la façana i el basament de la part central del frontispici. El 1317 fou iniciada la part escultòrica i la construcció de la porta lateral de l’Evangeli, així com l’edificació del segon cos del campanar i la construcció del rerecor.

La part escultòrica més important del frontispici (8 apòstols, la rosassa i possiblement la Mare de Déu del pilar central) data del 1327 o el 1334, continuant fins el 1346. El braç major de la creu que forma la planta fa 95 m i el menor 53. La nau major fa 17 m d’amplada per 26 d’alçada. El frontispici resta inacabat: hi manquen els pinacles que coronen els contraforts laterals i el pinyó que havia de coronar l’obra.

La disposició arquitectònica de la gran portalada constitueix un model força repetit als temples catalans de la baixa edat mitjana (el Mirador de Palma, la porta inacabada de la catedral de Girona, la façana de l’arxiprestal de Morella). El campanar, del segon quart del segle XIV, té gairebé 66 m d’alçada i una excessiva robustesa.

En el terreny de les hipòtesis se suposa que podien haver treballat a la catedral l’imaginaire Pere de Guines (domiciliat a Tarragona el 1336) i el lapidari anglès Reinard Fonoll; sembla confirmar la presència d’algun artífex britànic la construcció -abans del 1350- d’una capella flamígera amb detalls ornamentals típicament anglesos, com la de Santa Maria dels Sastres.

A partir de la segona meitat del segle XIV són documentats alguns artistes que intervingueren en la decoració i l’acabament d’alguna obra. Aloi de Montbrai fou l’autor del retaule de pedra de la capella de Santa Maria dels Sastres (acabat el 1368); el taller de Jaume Cascalls realitzà (des del 1375) les estàtues dels profetes del frontispici, de qualitat inferior a la sèrie d’apòstols més antiga, d’autor anònim. Per damunt de tots, Pere Joan contractà el 1426 el retaule major, que representa la història de la vida de Tecla, obra mestra de l’art medieval català. Al presbiteri hi ha també el sepulcre de l’arquebisbe Joan d’Aragó, obra mestra de l’escultura catalana del segle XIV. El cor, a la nau central, té un notable cadirat de roure de l’aragonès Francesc Gomar (1479-89).

Entre les nombroses pintures que conté la catedral cal destacar els retaules quatrecentistes de Sant Miquel, de Bernat Martorell, i el procedent de Santes Creus, obra de Lluís Borrassà.

De les modificacions i els afegits arquitectònics d’èpoques posteriors a l’original són remarcables la capella del Sagrament, obra notable del renaixentisme purista efectuada per Pere Blai i altres (1580-92, restaurada en 2007-2009), el sepulcre de l’arquebisbe Joan Terès i Borrull (acabat el 1610), projectat també per Blai, i la capella de Santa Tecla (1760-75), sumptuosa peça del barroc acadèmic, feta per l’arquitecte Josep Prat i l’escultor Carles Sales i Vilaseca.

La canonja era regida per un prior i des del 1169 per un paborde administrador, ofici que adquirí una gran importància per les rendes que li són atribuïdes; rivalitzà sovint amb els prelats fins que fou suprimit el 1410 per Benet XIII. Altres oficis i dignitats importants foren el de cambrer -suprimit el 1529 per Pau III-, el d’ardiaca, que seguia els anteriors en dignitat i esdevingué la primera en ésser suprimits aquells. Rebé el nom d’ardiaca major en ésser creat l’ardiaconat de Fructuós -que administrava les rendes d’Eivissa- i perdurà fins a la creació del bisbat d’Eivissa el 1782, i l’ardiaconat de Vila-seca, que perdurà fins al concordat del 1851.

Els oficis de sagristà major, cabiscol i l’ardiaconat de Sant Llorenç -creat el 1359 per substituir el canonge obrer quan l’obra de la seu fou acabada- foren tots tres suprimits en una reforma del capítol del 1767. El 1173 apareix ja el títol de degà, dignitat que decaigué a la fi del mateix segle XII, però que fou creada de nou el 1274 i perdurà fins al segle XIX.

La canonja, que tenia el 1248 25 canonges que vivien comunitàriament, fou secularitzada el 1530 i els canonges anaren a residir a diferents indrets de la ciutat. Abans de la reforma del 1767 el capítol tenia 11 dignitats, 24 canonges, 24 comensals i 74 beneficiats; un any després fou reduït a 8 dignitats, 20 canonges, 20 comensals i 40 beneficiats, i el 1851 a 6 dignitats, 20 canonges i 20 beneficiats.

Suda de Tortosa, la

6 Respostes

(Tortosa, Baix Ebre)

(o castell de Sant Joan)  Fortalesa d’origen musulmà, que domina la vall de l’Ebre i defensa el seu pas, damunt l’altura que domina la ciutat.

Era poblada ja pels ilercavons. Acròpoli romana i ciutadella àrab, en temps d’Abd al-Rahmān III (944) fou excavat al centre del clos superior un pou -més de 40 m de roca fins a trobar el nivell del riu-.

Capitulà davant Ramon Berenguer IV l’any 1148 i es convertí en assentament de la senyoria (templers i casa de Montcada, fins que en temps de Jaume II revertí de nou a la corona).

Fou convertida en palau reial, i els reis, itinerants, la feren sovint residència familiar de reines i infants, equidistant de les tres capitals de la corona catalano-aragonesa.

Actualment s’ha instal·lat dins la fortificació un parador de turisme.

Suda de Lleida, la

6 Respostes

(Lleida, Segrià)

Fortalesa musulmana, edificada pel valí Ismā‘īl Banū Qasī l’any 882, que comprenia la totalitat del turó que domina la ciutat.

Després de la conquesta cristiana constituí el nucli central i noble de l’urbs, amb el castell del rei, la seu, el palau del bisbe, els casals de les altres dignitats eclesiàstiques i de llinatges com els Montcada, els Cervera, els Besora, els Comenge i els Desvalls. Al segle XIV hi residien tota mena de clergues tonsurats i universitaris.

Mantingué el caràcter de ciutadella fins a la guerra de Successió (1707), en què l’antic barri clos fou demolit, i en el seu lloc s’alçaren les actuals fortificacions, anomenades el castell Principal.

Suda de Balaguer, la

8 Respostes

(Balaguer, Noguera)

(o Castell Formós)  Antic castell musulmà, sobre un tossal que s’alça entre els d’Almatà i de la ciutat actual, fortificat l’any 897 i refet el 1105. El 1319 hi nasqué el futur rei Pere III de Catalunya-Aragó.

Després de la conquesta cristiana hi fou construïda la residència dels comtes d’Urgell i l’església de Santa Maria de la Suda, destruïdes durant el setge que posà el 1413 Ferran I de Catalunya-Aragó al comte Jaume II d’Urgell.

Les seves restes han estat objecte de consolidació i restauració.

Solsona, catedral de

10 Respostes

(Solsona, Solsonès, segle XII)

Antiga església del monestir de Solsona (Santa Maria de Solsona), erigida en catedral el 1593 en crear-se el nou bisbat de Solsona. Correspon bàsicament a l’església ampliada i consagrada el 1163.

Consta de tres naus, amb volta de canó seguit, amb un transsepte molt estret i tres absis, el major en un pla superior als secundaris. Els absis són decorats interiorment amb arcuacions que descansen sobre columnes, amb capitells treballats, i els absis menors són decorats en llurs extrems amb arcuacions cegues, i el major, amb una cornisa sostinguda per permòdols. El campanar és ornat també d’arcuacions cegues i té finestrals amb columnes i capitells al primer pis; la part superior fou renovada al segle XVI. El claustre, construït pel prepòsit Bernat de Pampe, fou reformat en època neoclàssica i suprimit més tard.

El 1951 es descobrí part de la porta romànica del claustre, i el Museu Diocesà de Solsona conserva antics capitells i una columna amb figures adossades al fust. La peça escultòrica més notable de l’església vella és la Mare de Déu del Claustre, molt venerada a Solsona.

L’església romànica fou modificada als segles XIV i XV, quan se sobre-aixecà a l’indret del transsepte amb contraforts i tècnica gòtica; també hom modificà la part superior dels absis. Al segle XVIII hom féu noves reformes a la catedral, sobretot a la façana, on fou construïda una portada barroca amb una fornícula per a una imatge de Santa Maria, i hom construí la façana lateral amb un relleu de Sant Agustí.

El bisbe Lasala féu edificar el palau episcopal, adossat a la catedral (1776-79); fou planejat per l’arquitecte Francesc Pons; és un edifici neoclàssic amb elements barrocs, amb pilastres estirades i frontó triangular, un dels millors del seu gènere del país.

La catedral fou restaurada a partir del 1945, i en les seves dependències i en una part del palau episcopal ha estat instal·lat el ric Museu Diocesà de Solsona.

Sogues, les

2 Respostes

(Bellvís, Pla d’Urgell, segle XIV)

Santuari (la Mare de Déu de les Sogues). Segons la tradició la Mare de Déu s’aparegué el 1190 a Joan Amorós, pagès de Sidamon, que tornava del molí de Balaguer, i l’ajudà a sortir, amb la mula, d’un terreny pantanós proper de Bellvís. El nom, segons la tradició, prové de les cordes que lligaven la càrrega del pagès, que s’uniren miraculosament després de tallades.

El culte es constata des del s XIV. El 1592 s’hi establí una comunitat de trinitaris, que tingueren cura del santuari. El 1510 hi acudien el dimarts de Pasqua una vintena de parròquies veïnes en processó. Tenia una confraria, creada pel papa Urbà VIII el 1641.

Hi ha alguns llibrets en català del s XVII i començament del XVIII que expliquen l’aparició històrica del santuari, de Nicolau Ferrer i Sauret i dels trinitaris Lambert Domínguez i Josep Manuel Torrentó, i una Comèdia de la Mare de Déu de les Sogues, de Josep Roig, manuscrita.

La imatge és d’alabastre, gòtica. L’aplec se celebra el 6 d’octubre.