Santuari (Mare de Déu del Socors) al cim de la serra del Corredor, a 632 m alt.
Al començament del segle XVI hi fou construïda una petita església, ampliada aviat; l’actual edifici, consagrat el 1583, és gòtic, bastit en granit; el campanar és de planta quadrada, i la nau, de creu llatina. L’altar major és renaixentista.
Depèn de la parròquia de Sant Andreu del Far.
Santuari (la Mare de Déu de Corbera), a 1.140 m alt damunt el poble d’Espinalbet, al vessant meridional de la serra de Corbera, contrafort oriental dels rasos de Peguera, que separa les valls dels rius Demetge i de Peguera.
És un edifici del segle XVII, que en substituí un d’anterior; la imatge que hom hi venera és romànica.
Monestir de monges agustinianes (Santa Magdalena de Conangle), a l’esquerra del Ter, damunt Salou.
L’església de Santa Magdalena, és esmentada ja el 1231; el 1304 s’hi constituí una comunitat de donades, sota la regla de sant Agustí, dirigida per una priora o majorala.
Entorn del 1450 la comunitat es traslladà a Barcelona, segons tradició a l’antic convent de les Magdalenes del carrer de la Canuda.
En resta la capella, amb planta del segle XIII, ampliada el 1376 i restaurada modernament.
Santuari de la Mare de Déu de Colobor, a uns 1.100 m alt, al vessant meridional del Montsec d’Ares, damunt la vall d’Àger.
És l’antiga església del lloc i castell de Colobor, esmentat ja el segle XI, despoblat amb la pesta negra (1348). Prop seu hi ha el refugi de Colobor, obert el 1964.
Santuari marià (Santa Maria del Collell), pertanyent a la parròquia de Sant Andreu del Torn.
Des del segle XI el lloc pertanyia al monestir de Sant Pere de Besalú, on fou fundat un priorat, documentat el 1198. El primer decenni del segle XV fou abandonat pels benedictins i el culte fou encarregat a sacerdots seculars.
Per l’estat d’abandó, el 1457 la capella fou posada en entredit fins a la miraculosa aparició de Maria, segons la tradició, a Miquel Noguer (1483). Aquest fet comportà la visita de nombrosos pelegrins: fou creada una junta d’administració, composta per membres de les parròquies veïnes, amb una comunitat de preveres, presidida per un abat comendatari i una escolania (esmentada el 1534) encarregats del culte.
A partir del 1600 hom amplià els edificis i foren impulsades diverses confraries. El segle XVIII hi visqueren ermitans.
Les lleis desamortitzadores (1806) portaren a la subhasta de tots els béns, i caigué novament en un estat d’abandó, del qual fou tret pel bisbe de Girona Florencio Lorente y Montón, que hi fundà (1852) el seminari.
Durant la guerra civil (1936-39) serví de presó política, i pel gener de 1939 hi foren afusellats diversos empresonats. El 1949 fou inaugurada la nova església. Actualment hi funciona un col·legi-seminari.
(ant: el Coll de l’Alma) Santuari de la Mare de Déu del Coll de l’Alba, al coll de l’Alba, on passa l’antiga via romana de Tortosa a Tarragona.
És una construcció gòtica (1442) amb un característic atri d’arcs apuntats, restaurat, i un absis amb sis mènsules esculpides.
Antic priorat benedictí (Santa Maria del Coll), filial d’Amer, al límit amb el terme d’Osor, prop del coll de Nafré, a les Guilleries.
El territori depenia d’Amer ja el 860; la comunitat, aplegada entorn de l’església de Santa Maria, consta des del 1187; es regulava per una concòrdia feta amb el bisbe de Vic el 1320 i per una altra amb l’abat d’Amer el 1369. Des del 1482 tenia el títol de prior un monjo d’Amer, i el títol prioral fou refós amb l’abacial d’Amer el 1592.
Resten l’església romànica (segles XII-XIII), restaurada, la casa rectoral i una hosteria; és parròquia del poble del Coll des del 1855, i santuari marià.
(la Pobla de Claramunt, Anoia)
Castell i església (Santa Margarida), a la dreta de l’Anoia, a l’aiguabarreig amb la riera de Carme, assentats en el turó (452 m alt) que, juntament amb el cingle de Mollons, a l’esquerra de l’Anoia, forma l’estret de la Pobla, entrada del congost de Capellades i límit de la conca d’Òdena.
Són esmentats ja el segle X com a pertanyents al monestir de Sant Cugat del Vallès; a mitjan segle XIII passà als vescomtes de Cardona.
Al peu del turó es formà la Pobla de Claramunt i, aigua amunt de la riera de Carme, la Torre de Claramunt.
Priorat benedictí (Sant Pere de Clarà), prop del terme d’Òrrius.
El 1080 Adelaida Guadald cedí el lloc (on a la fi del segle IX ja hi havia una església alçada per Baió i potser una cel·la monacal) al monestir de Cluny, i, malgrat l’oposició, l’abadia de Sant Cugat del Vallès el sotmeté al de Sant Pere de Casserres (els priors de Clarà foren monjos de Casserres fins al 1359), dependència que es trencà el segle XV amb la introducció de priors comendataris.
El 1597 fou unit definitivament a la mensa capitular del nou bisbat de Solsona, que l’arrendà als Marc d’Òrrius, després senyors del lloc.
L’església, ja sense culte el 1730, restaurada vers el 1920, és obra de la fi del segle XIII, o del començament del XIV, gòtica, amb molts elements d’una altra, romànica, anterior; la nau és quasi quadrada, així com el presbiteri; hi ha restes de les edificacions priorals.
Procedeixen de Clarà els dos sarcòfags de pedra de la façana de l’església d’Argentona.
Santuari de la Mare de Déu de la Cisa, situat a tocar del mas Cisa, entre els pobles de Premià i de Vilassar de Dalt.
El lloc de la Cisa és esmentat ja el 995, i la masia, el segle XIII; hom té referències del santuari des del 1408; l’edifici construït el 1543 fou cremat el 1713 per les tropes borbòniques (només en restà la imatge gòtica). El nou edifici fou acabat el 1759.
Fins al 1936 posseí una gran quantitat d’ex-vots mariners.
Dades dels Països Catalans 