Arxiu de la categoria: Història

bergistà -ana

3 Respostes

(Catalunya)

Individu d’un poble pre-romà, que habitava l’alt Llobregat, esmentat per Polibi i Tit Livi.

Els bergistans foren sotmesos per Anníbal en la seva expedició a Itàlia (218 aC). També són esmentats amb motiu d’una revolta dels pobles ibèrics contra Roma, reprimida pel cònsul Cató (195 aC).

Livi esmenta set castells d’aquest poble, el qual, en aixecar-se per segona vegada, fou sotmès a l’esclavatge. Descriu el castell principal, el castrum Bergium o ”Vergium’, que podria correspondre a l’actual Berga.

Berga, vescomtat de

8 Respostes

(Catalunya, segle X – segle XII)

Títol senyorial de l’antic comtat de Cerdanya, creat el segle X en adquirir el pagus de Berga la categoria de comtat.

El primer vescomte conegut és Branduí (905); Onofred actuà a mitjan segle X, i a partir de Bardina (1003-vers 1017) es perfilà clarament una línia successòria que té per titulars el seu fill Dalmau I (1018-67) i el seu nét Bernat Dalmau (1067-90). Un germà d’aquest vescomte fou Hug Dalmau de Cervera, senyor de Cervera i tronc de la futura branca vescomtal de Bas.

Bernat Dalmau fou succeït pel seu fill Dalmau II Bernat (1086-1113), amb el qual s’acabà la successió de Bardina. L’any 1130 aparegué Guillem, vescomte de Berga, de filiació desconeguda, pare del famós trobador Guillem de Berguedà (1140-95).

El vescomtat de Berga s’extingí el 1199, quan Ramon de Berguedà, parent del trobador, vengué els seus drets vescomtals al rei Pere I de Catalunya.

Berga, sots-vegueria de

7 Respostes

(Berguedà, segle XIV – segle XIX)

(o de Berguedà o de Berga i Berguedà)  Antiga demarcació administrativa, dependent de la vegueria de Manresa. Comprenia, aproximadament, el territori de l’actual comarca, exclosos alguns termes i d’altres agregats, a l’esquerra de l’aigua d’Ora i a la vall de Ribes.

Al segle XIII figurava com a vegueria de Berga, independent, essent els veguers de Berga els mateixos de Manresa (i, sovint, també d’Osona), el Berguedà fou regit, almenys des del segle XIV, per sots-veguers; a partir d’aleshores el territori fou designat indistintament com a vegueria o sots-vegueria, fins a restar, en la seva darrera època, només la darrera designació.

El 1716, en la nova divisió administrativa ordenada per Felip V de Borbó, i vigent fins al 1833, la sots-vegueria de Berga, constituí l’alcaldia major de Berga, una de les dues en què fou dividit el corregiment de Manresa.

Berga, marca de

8 Respostes

(Segarra, segle XI)

Sector de la comarca, adquirit pels comtes de Berga i de Cerdanya, dins la primera meitat del segle XI, a la frontera amb els musulmans.

Formava una estreta franja des de Castellfollit de Riubregós, el Portell, Pujalt, Ferran, Gàver i les Oluges, fins prop de Tàrrega, limitada al nord i al sud pels comtats d’Urgell i d’Osona–Manresa (aquests dos units al de Barcelona).

El 1058, el comte Ramon I de Cerdanya cedí al comte de Barcelona l’expansió de la seva marca més enllà de les Oluges.

Berga, comtat de

17 Respostes

(Berguedà, segle X – segle XII)

Territori regit per un comte, que comprenia, aproximadament, la comarca actual (tret de la vall de Lillet).

El seu origen és el pagus de probable origen romà i visigòtic, unit de primer al comtat de Cerdanya i després amb categoria de comtat.

El primer vescomte, Branduí, apareix el 905. el 1035 tenia ja una marca o terreny fronterer amb els musulmans (marca de Berga). El comtat de Berga estigué sempre unit a la casa comtal cerdana.

Oliba Cabreta, el futur bisbe i abat, fou segurament el primer comte titular del Berguedà, bé que supeditat al seu germà, Guifré II de Cerdanya, el qual entrà com a monjo al Canigó, i el seu fill Bernat heretà el comtat de Berga (1035-50).

En unir-se el comtat de Cerdanya amb el de Barcelona, el 1117, el comtat de Berga s’integrà als dominis d’aquests darrers comtes. Durant el segle XII desaparegué tota l’organització comtal del Berguedà; en restà només el seu nom en alguns documents escadussers.

Berga, comanda de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII – 1374)

Antiga comanda de l’Hospital. Tenia com a centre l’hospital de Sant Joan de Berga.

La casa hospitalera de Berga és documentada ja al començament del segle XIII dependent de la comanda de Costoja. A partir del 1233 apareix ja organitzada com a comanda, però el comanador de Berga era el mateix de Costoja.

El 1374 la casa i la seva església foren adquirides per la vila (cedides el 1378 a la comunitat cistercenca de Montbenet).

Benavent, marquesat de

5 Respostes

(Catalunya, segle XVIII – )

Títol, concedit el 1702 a Martí de Sabater i Sanz de Latrús-Agullana, capità de la Coronela de Barcelona, senyor de Benavent de Segrià.

Passà als Riquer i als Sentmenat.

Bellver -Selva-

Deixa un comentari

(Santa Coloma de Farners, Selva)

Antiga capella, construïda el 1618, on era venerada la Mare de Déu de Bellver, anteriorment a l’església parroquial.

Del 1691 al 1835 esdevingué convent (Santa Maria de Bellver, dit hospici de Bellver) pertanyent als franciscans de Sant Salvi de Cladells.

Bellpuig, baronia de

40 Respostes

(Bellpuig, Urgell, segle XII – )

Jurisdicció feudal creada el 1139 i centrada a la vila.

Concedida pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona a Berenguer-Arnau d’Anglesola, senyor de Verdú.

El 1386, en morir el darrer baró de Bellpuig, de la família Anglesola, la baronia passà a la seva germana Beatriu, muller del vescomte Hug Folc de Cardona. El 1400,  Hug de Cardona Anglesola, segon fill del primer comte de Cardona, heretà la baronia.

El seu nét, Ramon de Cardona i de Requesens, que fou virrei de Nàpols, esdevingué duc de Somma; els seus successors esdevingueren també, per enllaç matrimonial, comtes de Palamós i ducs de Sessa, amb el cognom Fernández de Córdoba-Cardona Anglesola.

El 1768 passà als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira; més tard, als Ruiz de Arana, i el 1917, als Bustos.

Bellpuig -Osona-

3 Respostes

(Sant Julià de Vilatorta, Osona)

(o Castell dels Moros)  Antic casal fortificat (domus), construït als segles XII o XIII i subsistent fins al XV.

Amb el mateix nom fou conegut també, fins al començament del segle XVI, el lloc de Sant Julià de Bellpuig, aleshores inclós dins el terme del castell.