Zona d’expandiment urbà de l’antiga vila de Gràcia.
Format a la segona meitat del segle XIX a l’esquerra del passeig de Gràcia, sobretot a partir de la creació del ferrocarril de Sarrià (1882) i del nou tramvia de Sant Gervasi de Cassoles (1887) i que passava pel carrer de Tuset (actual nucli comercial).
A partir del 1888 s’anà confonent amb el nucli de Barcelona.
Antic barri obrer de Gràcia, al límit amb els municipis de Barcelona i de Sant Martí de Provençals, sorgit amb l’expandiment industrial d’aquella vila a la segona meitat del segle XIX.
Fou urbanitzat pels germans Romà i Dolors Grassot i Elias seguint el pla Cerdà.
Antic barri de Sant Gervasi de Cassoles, al sud-oest de l’antic municipi.
Urbanitzat a partir del 1866 per Josep Castelló i Galvany, aviat es convertí en barri residencial de Barcelona.
(Pinell de Solsonès, Solsonès)
Jaciment rural medieval fortificat, situat damunt d’un turó elevat de caràcter estratègic, des d’on és domina visualment bona part de les planes de la Segarra i l’Urgell fins als Pre-pirineus.
Això explica la continuïtat de l’ocupació des d’època ibèrica (segles V-III aC), passant per l’època romana (segle II aC-segle III dC), fins a l’establiment medieval, que és el més ben conservat i que, de fet, esborra gairebé totalment les evidència de les ocupacions anteriors.
L’assentament medieval, datat entre els segles X i XIV, ocupa una superfície de 0,4 ha i és constituït per una fortificació situada damunt d’un esperó rocós i per una petita vila al peu del turó.
Antic districte de les Corts de Sarrià. Un dels quatre en què fou dividit l’antic terme municipal.
Al final del segle XIX s’inicià el procés d’expandiment i urbanització vers Collblanc, fora ja del pla Cerdà.
(Cambrils, Baix Camp, del 13 al 15 desembre 1640)
Acció militar de la guerra dels Segadors, entre l’exèrcit castellà, manat pel marquès de Los Vélez, i les forces catalanes que defensaven la vila.
Els atacants iniciaren el bombardeig de la població el dia 13; els defensors, la majoria pagesos, dirigits per Antoni d’Armengol, baró de Rocafort, capitularen el dia 15.
Les tropes ocupants, mancant a la paraula donada, saquejaren la vila i exterminaren la major part dels defensors i, després d’un consell de guerra sumaríssim, donaren garrot i penjaren a la muralla Antoni d’Armengol, Jacint Vilosa, governador militar del Camp de Tarragona, Carles Bertrolà, sergent major, el batlle i els jurats de la vila, revestits de les insígnies de llurs càrrecs.
El fet tingué una gran repercussió política i contribuí a enaltir la resistència catalana.
(Cambrai, França, 10 desembre 1508)
Aliança formada per Ferran II de Catalunya, Lluís XII de França, el papa Juli II i l’emperador Maximilià I contra Venècia.
Ferran II hi intervingué per tal de recuperar els ports de Bríndisi, Òtranto, Gal·lípoli, Trani i Polignano, pertanyents al regne de Nàpols i que havia hagut d’hipotecar a Venècia.
Ho assolí (1509) gràcies a l’acció de l’almirall Bernat II de Vilamarí i de Ramon de Cardona-Anglesola, cap de l’exèrcit catalano-aragonès a Itàlia, i a la victòria dels francesos a Agnadello, èxit que contribuí a dissoldre la lliga i a crear, a instàncies del papa, una aliança antifrancesa, a la qual Ferran II també s’adheria (la Santa Lliga).
Jaciment fossilífer del Cretaci superior, de l’edat del Maastrichtià, els materials sedimentaris del qual són compresos entre els 74 i els 66,5 milions d’anys. Els estudis de paleomagnetisme i bioestratigrafia confirmen una edat propera al límit entre els períodes cretaci i terciari.
Les restes mandibulars d’un primitiu hadrosaure fan pensar que els hadrosaures europeus foren poblacions endèmiques i aïllades de les del nord d’Amèrica i Asia del Cretaci inferior.
(Catalunya, segle XIII – segle XVII)
Antiga demarcació administrativa, creada el 1247 (dita també vegueria de Camarasa, Cubells i Montgai i, al segle XIV, del Marquesat) al voltant de la marca de Camarasa. Fou creada després de la creació de la batllia reial el 1247, i ampliada vers el 1279.
En adquirir la ciutat de Lleida el marquesat de Camarasa el 1396, la vegueria passà sota la jurisdicció del veguer de Lleida com a sots-vegueria, la qual, però, no persistí i fou repartida, al segle XVII, entre les vegueries de Lleida i d’Agramunt.
(Catalunya, segle XIV – )
Jurisdicció territorial (que comprenia Camarasa, Cubells, Llorenç de Montgai, Montgai, Privà, Santa Linya, Alòs de Balaguer, Vilanova de Meià, Fontllonga, Llimiana, Vernet, Castelló de Meià, Anet, Fabregada) concedida el 1330 per Alfons III el Benigne al seu fill Ferran, a la mort del qual (1363) revertí a la corona; el 1368 fou concedida per Pere III el Cerimoniós al seu fill Martí, que el 1392, ja rei, la cedí a la seva muller Maria de Luna, la qual la vengué a la ciutat de Lleida el 1396; el marquesat tornà a la corona el 1414.
Adquirida la senyoria per Francesc d’Avinyó, secretari d’Alfons IV el Magnànim, el 1428 la cedí a Joan II de Navarra, futur rei de Catalunya-Aragó, a canvi de la meitat de Calaceit. El 1458 fou venuda a Lluís de Coscon, i per matrimoni passà als Luna, senyors de Ricla. El marquesat fou concedit de nou el 1543 a Diego de los Cobos i a la seva muller Francisca Luisa de Luna, senyora de Camarasa i de Ricla.
La grandesa d’Espanya sobre el marquesat fou atorgada el 1626 a llur nét i sisè titular Diego Sarmiento de los Cobos Luna y Gusmán. Fou setè marquès el seu neboder Manuel Sarmiento de los Cobos y Manrique de Mendoza, lloctinent de València i de Sardenya. El fill d’aquest i vuitè marquès, Baltasar Gómez Manrique de Mendoza de los Cobos y Luna, fou general de les galeres de Nàpols i lloctinent d’Aragó.
Ha donat nom a la regió de la Noguera anomenada el Marquesat.
