(Anoia)
Veure> baronia de la Conca d’Òdena (demarcació històrica).
Arxiu de la categoria: Història
Octavianum, Castrum
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)
Nom d’una localitat identificada amb la ciutat.
Hom ha suposat que el nom d’Octavianum deriva del fet que corresponia a la vuitena milla d’una rota partint de Barcelona.
Obra de la Visitació *
Veure> Visitació, Obra de la (congregació religiosa, creada el 1923).
Nyoca, la ciutat d’en
(Barcelona, Barcelonès, segle XIX)
Nom donat als barracots de la falda de Montjuïc.
Construïts durant l’epidèmia de febre groga haguda l’any 1821, per servir d’habitatge a la gent humil.
nyerros
(Catalunya, final segle XIII – mitjan segle XVII)
Facció nobiliària enfrentada als cadells. Bandositat política de caràcter aristocràtic que operà a Catalunya.
Pel que sembla, les bandositats tingueren origen en la pretensió dels Montcada de lliurar-se del vassallatge que devien als bisbes de Vic, pel senyoriu de Torelló i d’altres poblacions, i arribaren al punt àlgid en temps (1296-1300) de Guillema de Montcada, vídua de l’infant Pere, germà de Jaume II.
Els Montcada eren protegits, al començament, pel comte de Centelles, i el seu cap militar era Bernat de Cadell (d’ací el nom de cadells), i els prelats osonencs eren defensats per Gilabert de Neros (nyerros).
Jaume II intervingué amb energia en la parcialitat, i Guillema de Montcada acabà per associar-se (1300) a les restes del catarisme. En temps de Martí l’Humà rebrotaren les rivalitats, però fou al segle XVI i a la primera meitat del segle XVII quan assoliren més virulència.
Cèlebres bandolers d’aleshores, com Tallaferro, Perot Rocaguinarda i Joan de Serrallonga, foren declaradament nyerros o favorables a aquesta facció.
Nova Planta, decrets de
(Catalunya-Aragó, 1707 – 1716)
Conjunt de disposicions. Nom amb què generalment és conegut el règim polític imposat per Felip V a la corona catalano-aragonesa, després de la guerra de Successió a Espanya, per mitjà dels anomenats “decrets de la nova planta de govern”.
La característica essencial d’aquests decrets consistí en la supressió del sistema de govern pactat (pactisme), substituït per la implantació de l’absolutisme monàrquic, cosa que comportava en aquell moment històric, l’anul·lació de les llibertats autonòmiques a favor del centralisme.
A l’esmentada guerra, la corona catalano-aragonesa va lluitar al bàndol aliat austrobritànic, a favor del pretendent Carles III, contra els Borbons i el seu candidat Felip, que tenien el suport de Castella.
La seva derrota fou aprofitada pels defensors de l’absolutisme centralista per imposar, primer als regnes de València i d’Aragó (el 1707, després de la batalla d’Almansa, i el 1711, després de la reconquesta del territori aragonès) i, més tard, al Principat de Catalunya (després de la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, i més tard amb els decrets del 1716 i el 1718) i al regne de Mallorca (després de la conquesta, el 1715, i també amb els decrets del 1718), un uniformisme basat en part en la generalització de la legislació castellana i en part en disposicions de nou encunyament (sobretot pel que fa al tema de la hisenda). Tanmateix, la nova legislació no fou reglamentada definitivament fins a la dècada de 1720-30.
El règim de virregnat fou abolit (desaparegué el Consell d’Aragó, les atribucions del qual foren transferides al de Castella), i fou instituït un nou sistema provincial. Les noves províncies tingueren com a autoritat privativa suprema un capità general, amb atribucions militars, polítiques i judicials, els òrgans autònoms de govern, amb poder executiu en certa manera delegat per les corts dels regnes (el cas de la Generalitat de Catalunya), o amb poder judicial especial (el cas del justícia major d’Aragó), foren substituïts per audiències, de poder essencialment judicial, els regidors de les quals eren nomenats des de Madrid; aquestes audiències, juntament amb el capità general que les presidia, formaren un òrgan col·legiat, el real acuerdo, màxima instància mancomunada de poder.
En el terreny fiscal, desaparegueren els antics mitjans d’obtenir recursos per als òrgans de l’administració i el govern autònoms (els béns dels quals foren confiscats), i s’implantà a cadascuna de les noves províncies un import global únic (tot i que pervisqueren determinats tributs menors), repartit sobre la base del treball i la propietat, teòricament més equitatiu que les rendes provincials castellanes i que havia d’ésser pagat per tota la població, sense distinció d’estaments; rebé els noms d’“equivalent” a València, “talla” a Mallorca, “contribució única” a Aragó i “cadastre” a Catalunya. Sobre aquest model, uns quants anys més tard Ensenada intentà d’implantar la contribució única a Castella.
De la gestió d’aquest ram, se n’encarregaren les respectives intendències, al capdavant de cadascuna de les quals fou posat un intendent o un superintendent. D’altra, l’antic règim administratiu territorial i municipal fou suprimit, i en lloc seu aparegueren els corregidors militars. Els consells municipals també sofriren una aristocratització.
Finalment, en l’àmbit de la legislació, desaparegué la gairebé totalitat del dret polític foral: el dret civil i el penal, en canvi, tingueren una sort diferent, segons els casos. Així, fou totalment suprimit i substituït pel castellà a València, mentre que a Catalunya es mantingué gairebé íntegre.
Nou Barons de la Fama, els
(Catalunya)
Personatges llegendaris. Denominació catalana dels Neuf Preux, designats així pel poema francès Veux du paon, de Jacques de Longuyon (1313).
Són tres jueus (Josuè, David i Judes Macabeu), tres gentils (Hèctor, Alexandre i Juli Cèsar) i tres cristians (el rei Artús, Carlemany i Jofre de Bouillon).
Sota el suggeriment d’aquests foren imaginats nou barons com a companys del llegendari Otger Cataló, abans del 1431 i probablement després del 1418. Aquests barons foren fets els fundadors dels llinatges de Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alemany, Anglesola, Ribelles i Erill.
La qualificació de la fama els fou atribuïda probablement per Gaspar Escolano (1610), quan ja havia estat aplicada als Neuf Preux almenys des del 1530.
Ninou
(Barcelona)
Fira del vidre que tenia lloc, per cap d’any, a la plaça del Born. Des de l’edat mitjana.
Els vidriers presentaven ostentosament en parades les millors peces de la producció; les dames es passejaven entre les parades i eren obsequiades amb les novetats. La plaça era enramada.
A la tarda, la fira era visitada solemnement pels consellers, que hi anaven, a cavall, procedits de les trompetes i els tambors de la ciutat i seguits d’un llarg seguici de cavallers i de ciutadans, formant, així, la tradicional cavalcada de Ninou.
Nicòtera, batalla naval de -1282-
(Nicòtera, Calàbria, Itàlia, 11 octubre 1282)
Combat marí. Ocorregut davant la població d’aquest nom, entre l’estol de Carles I de Nàpols i una part de l’estol català, format per catorze galeres.
Malgrat la situació d’inferioritat d’aquestes, assoliren una victòria esclatant i capturaren diverses naus enemigues, amb un gran nombre de presoners, que Pere II de Catalunya-Aragó féu posar en llibertat.
Neopàtria, ducat de
(Grècia, 1319 – 1390)
Territori conquerit per Alfons Frederic d’Aragó amb tropes catalanes, i constituït en ducat el mateix any, unit al ducat d’Atenes. Era governat per capitans, amb seu a Siderocàstron, Neopàtria i Salona. Depenien del regne català de Sicília.
Poblat per catalans, a poc a poc anà decaient, i després del domini de Roger de Lloria (1362-70) anà restant reduït a la mera capital.
El rei Pere III de Catalunya-Aragó n’assumí el títol (1377), però Neopàtria caigué en mans dels florentins (1390) i deixà de pertànyer efectivament als reis de Catalunya-Aragó, bé que aquests en mantingueren el títol en llur llista de dignitats fins al segle XVII.
