(Vic, Osona)
Nom que prengué l’antiga ciutat d’Ausa, a la baixa època romana i a la visigòtica, quan fou centre de la primitiva diòcesi d’Osona.
Arran de la conquesta als musulmans, es perdé el segle IX, en formar-se el nucli del Vicus Ausonae o, simplement, Vic, als peus de l’antic emplaçament d’Osona.
Subsistí per a denominar el comtat (comtat d’Osona) i la comarca (Osona).
(Selva, segle XIII – segle XV)
Demarcació formada pels llocs que havien pertangut al castell de Montsoriu.
Quan aquest castell deixà les funcions de termenat per a transformar-se, al segle XIII, en residència dels vescomtes de Cabrera (i llur fortalesa militar més preeminent), a la vegada que Hostalric (amb el seu castell) fou erigida en vila amb batllia pròpia, els restants pobles del terme de Montsoriu formaren una batllia dita de n’Orri, pel cognom dels seus batlles naturals fins al segle XV.
Els representants de cada parròquia o Universitat de la batllia elegien dos síndics que la representaven en les assemblees i parlaments del vescomtat de Cabrera.
(Osona, segle XVIII – )
Títol, concedit el 1711 pel rei-arxiduc Carles al noble Carles d’Orís i de Vallgornera, òlim de Puiggener i d’Orís, baró d’Orís (mort el 1726).
Passà als Sentmenat, marquesos de Castelldosrius.
La baronia d’Orís fou adquirida per Blanca Desbull en morir el seu fill Berenguer d’Orís i Desbull, senyor útil del castell d’Orís, quan el 1396 comprà el domini directe i alodial del terme d’Orís al comte de Foix.
(Ordal, Subirats, Alt Penedès, 9 setembre 1813)
Fet d’armes durant la Guerra del Francès.
Entre les forces franceses manades per Suchet i les catalanes del general Manso, amb l’ajuda dels anglesos i calabresos manats per Bentinck.
Els francesos foren rebutjats, bé que quatre dies més tard, en un nou atac, assoliren d’obrir-se pas i de retirar-se cap al nord.
(Pallars Jussà, segle XIII – )
Jurisdicció senyorial centrada en el castell d’Orcau.
Pertangué, almenys des del segle XIII, al llinatge dels Orcau. El baró Arnau d’Orcau, pel seu testament de 1387, la vinculà agnatíciament, i a la mort del seu nét, el baró Arnau Julià d’Orcau, el succeí el seu nebot valencià Berenguer d’Erill i de Centelles, senyor de la vall d’Espills.
Dels comtes d’Erill i després d’una sèrie de plets, passà als Bournonville, marquesos de Rupit, als Ponts-López de Mendoza, marquesos de Vilanant, als Abarca de Bolea, comtes d’Aranda, i als Silva, ducs d’Híxar.
(Mataró, Maresme)
Nom de l’antic castell de Mata, després de Mataró (133 m alt), desaparegut.
Era aturonat vora la costa, a llevant de la ciutat, vora la riba dreta de la riera de Mata. És esmentat ja el 1042.
Tenia dins la seva jurisdicció Mataró, Mata, Traià, Cirera, Valldeix, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Llavaneres i la quadra d’Estrac.
Al segle XI el castell de Mata es repartí amb el de Dosrius el territori del desaparegut castell de Montalt.
(Oloron, Bearn, França, 27 juliol 1287)
Pacte entre Alfons II el Liberal i Carles II de Nàpols, presoner seu, amb la mediació d’Eduard I d’Anglaterra.
Alfons II exigí, per l’alliberament del seu presoner, un pagament en metàl·lic, el lliurament com a ostatges dels fills de Carles, el reconeixement de la sobirania damunt el comtat de Provença (fet que hom considera el darrer intent català de reivindicar-ne el domini).
Eduard I intervingué per tal d’estendre l’armistici de París un any més, a fi de donar temps a un acord de pau definitiva.
Si el pla fracassava, Carles II havia de tornar a constituir-se presoner. El papat i el rei de França no acceptaren el tractat, però les converses continuaren l’any següent a Jaca i a Canfranc.
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Títol, concedit per Alfons XIII, el 1929 a Ramon Jordi de Dalmau i Falces (mort el 1970), segon marquès pontifici d’Olivart.
Aquest títol pontifici havia estat concedit pel papa Lleó XIII, el 1882, al seu pare Ramon de Dalmau i d’Olivart.
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Santa Oliva.
(Olèrdola, Alt Penedès)
Conjunt de jaciments (358 m alt) amb ruïnes d’una població preromana, sobre la qual fou bastit l’any 913 un castell, conegut amb el nom de castell de Viladellops, que fou restaurat el 987 pel comte Borrell, i una església dedicada a sant Miquel, d’estil romànic (segle XII), que conserva elements mossàrabs del primitiu temple del 992.
De l’època preromana es conserven les ruïnes de les fortificacions i els graners oberts dins la roca, que es creu que són d’origen grec. S’hi han trobat monedes ibèriques i restes de ceràmica romana.
Hi ha també moltes sepultures antropomòrfiques excavades a les roques i orientades cap a l’est (fet que fa suposar que eren visigòtiques), de difícil datació.
