(Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)
Antic municipi que comprenia la vall de Castellbó, excepte la vila de Castellbó, que formà un municipi a part fins abans del 1920, que passà a formar el de la Vila i la Vall de Castellbó (o, simplement, Castellbó), agregat el 1970 a l’actual.
(País València, 1232 – 1245)
Campanya militar de conquesta de la ciutat i del territori que després havia d’ésser el Regne de València, empresa pel rei Jaume I de Catalunya-Aragó amb l’ajut de tropes catalanes i aragoneses.
La conquesta ja havia estat ambicionada, a partir de l’afebliment àrab, iniciat pel 1080, pels reis de Castella i els d’Aragó, i pels comtes de Barcelona. Inicià les intervencions el rei Alfons VI de Castella el 1086, seguides de la campanya i conquesta del Cid, revoltat contra el rei castellà, a partir del 1093. Mort el Cid (1099), la seva vídua Ximena Díaz i les tropes castellanes hagueren d’abandonar la ciutat el 1101, a despit de l’ajut que li feren Ramon Berenguer III de Barcelona i Alfons VI.
Alfons I el Bataller, rei d’Aragó, emprengué campanyes contra València a partir del 1117, i arribà a atacar la ciutat el 1125 i el 1129. La unió del Principat de Catalunya i el regne d’Aragó i la conquesta de Tortosa (1148) obria el futur Regne de València a la conquesta catalano-aragonesa; Alfons VII de Castella-Lleó, el 1151, en el pacte de Tudellén (Tudilén), cedia a Ramon Berenguer IV la conquesta dels territoris de València, Dénia i Múrcia, en condició de vassallatge.
El rei Alfons I de Catalunya-Aragó començava la conquesta de les places frontereres del Matarranya, Xivert i Orpesa, ajudat pels ordes militars, i arribà a assetjar la ciutat de València el 1172. En un nou acord, amb el rei Alfons VIII, firmat al tractat de Cazola el rei Alfons I portava la conquesta de les zones de València, Xàtiva i Dénia fins a la part de Biar (Alcoià) i renunciava al regne de Múrcia, a canvi de deseixir-se del vassallatge que devia per València al rei de Castella com a conseqüència del tractat de Tudellén.
La represa musulmana sota l’imperi almohade tornà a paralitzar la conquesta, tot i que Pere I de Catalunya-Aragó tornava a assetjar València el 1206 i aconseguia la recuperació definitiva del Racó d’Ademús el 1210.
El rei Jaume I, amb la base dels dos tractats anteriors, volgué reprendre les campanyes valencianes el 1225 amb el setge fracassat de Peníscola. La política interna del regne musulmà de València, amb el destronament d’Abū Sa’īd i la secular tutela dels reis catalano-aragonesos sobre València, fou causa de la represa de la intervenció el 1229, a càrrec dels aragonesos, per trobar-se en aquest moment els catalans en plena conquesta de Mallorca.
El 1232 el noble aragonès Balasc d’Alagó conquerí Morella, i això esperonà el rei Jaume a emprendre la conquesta definitiva del futur Regne de València, que sembla que fou decidida a la cort de Montsó (1232), on arribà el privilegi de croada que el papa Gregori IX concedia a la campanya.
El 1233 un grup de forces aragoneses partí de Terol per conquerir Borriana, i després capitularen Peníscola, Xivert, Cervera del Maestrat, Castelló de la Plana i altres castells fins a Vilafamés. El mateix any el rei féu una campanya fins a Alcàsser i la torre d’Espioca, per Morvedre i Puçol, però retornà a Borriana sense que Zayan ibn Mardanis, que havia destronat Abü Saïd, li presentés batalla. Una nova campanya de Jaume I del 1235 arribà fins a Cullera i Alzira, evitant València.
Entretant el destronat Abü Saïd veient la impossibilitat de recuperar València, es féu batejar i féu cessió de part dels seus béns a Sogorb i altres al rei Jaume. El 1236 era reconquerit el Puig, en plena Horta de València, que fou encomanat a Berenguer Guillem d’Entença, i la cort de Montsó tractà de l’ocupació definitiva de València. Zayan intentà aleshores de passar a l’ofensiva i recuperar el Puig, punt clau d’amenaça a la ciutat de València, però fou derrotat (1237).
Durant més d’un any continuà l’estancament de la conquesta i les dificultats per mantenir el Puig, i això mogué el rei Jaume a fer, pel gener de 1238, el jurament de no ultrapassar Terol ni Tortosa fins a haver conquerit la ciutat de València. El rei de València intentà aleshores de pactar amb Jaume I, però aquest s’hi negà i continuà adquirint castells del país per conquesta o per capitulació, fins que el 23 d’abril de 1238 començava el setge formal de la ciutat.
Fracassat l’intent d’ajut que els musulmans de Tunis portaren a València, les tropes del rei Jaume, augmentades amb nous contingents de tropes catalanes i de cavallers de l’altra banda dels Pirineus, que vingueren com a croats, conqueriren ravals de la ciutat i obligaren al rei Zayan a capitular el 22 de setembre de 1238. Jaume I entrava triomfant a la ciutat el dia 9 d’octubre.
La conquesta continuà el 1240 amb Bairén i Cullera, Dénia i Xàtiva el 1244 i la de Biar, darrera plaça del regne valencià, el 1245. Simultàniament es féu el repartiment del regne entre els conqueridors.
(Utrecht, Països Baixos, 11 abril 1713)
Tractat que posà fi a la guerra de Successió. Signat després de llargues converses (iniciades a Londres el 1711), fou complementat pel tractat de Rastadt i altres tractats menors. El conjunt de tractats afectà, d’una banda, França i Espanya, i de l’altra, els aliats antiborbònics: la Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Prússia, Savoia i Portugal.
El problema de les constitucions pròpies dels Països Catalans fou debatut també en les negociacions preparatòries del tractat (novembre 1711 a abril 1713), però les tímides defenses de les constitucions catalanes, fetes pels representants anglesos (que s’hi havien obligat pel pacte de Gènova), toparen amb la negativa dels representants de Felip V a respectar-les (Cas dels Catalans).
El 14 de març de 1713, a esquenes dels catalans, fou signat, com a pas previ per a la signatura de la pau, el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes de l’emperador, mentre la qüestió de les constitucions catalanes romania ajornada per a la pau pròxima.
Quan se signà la pau pròpiament dita entre Lluís XIV de França i els països aliats (excepte l’emperador Carles, que es negà a participar-hi), els anglesos, que hi obtingueren la possessió de Menorca, que ocupaven des del 1708, renunciaren a la confirmació del respecte a les constitucions catalanes i s’acontentaren amb la promesa que els catalans gaudirien dels mateixos privilegis que els habitants de Castella, eufemisme que no amagava la repressió que Felip V preparava si assolia de trencar la resistència catalana.
Les autoritats austriacistes de Barcelona ocultaren els acords d’evacuació del Principat (conveni de l’Hospitalet); coneguts aviat per la població catalana, feren que la junta general de braços de Catalunya decidís la resistència a ultrança a Felip V, mentre hom intentava, per la via diplomàtica, la intervenció de l’emperador i de la reina d’Anglaterra en la defensa de les constitucions catalanes.
Però la Gran Bretanya deixà d’interessar-se pel problema i l’emperador acabà signant també la pau a Rastadt.
(Barcelona, segle XX)
Vaixell de la Companyia Transatlàntica. Fou convertit en presó flotant, al port de Barcelona, durant la Segona República.
Freqüentat de primer per presos socials anarquistes, arran dels fets del Sis d’Octubre serví, juntament amb el “Ciudad de Cádiz”, l'”Argentina” i el “Manuel Arnús” (aquest darrer al port de Tarragona), com a centre de detenció dels complicats en la revolta, entre ells el govern de la Generalitat, regidors d’esquerra de Barcelona, diputats i altres personalitats.
Després del 19 de juliol de 1936 hi foren empresonats molts dels participants o simpatitzants amb l’aixecament militar.
(Fontanals de Cerdanya, Baixa Cerdanya)
Denominació temporal que hom troba al terme del castell d’Urtx.
El 1081 apareix documentat un Bernat, vescomte d’Urtx, fill d’un altre Bernat, que hom ha identificat com a germà del vescomte Ramon II de Cerdanya.
(Catalunya, segle X – 1314)
Jurisdicció feudal de l’antic comtat d’Urgell, de primer personal i després hereditària.
En la documentació urgellesa del segle X (no hi ha cap notícia d’abans) surten diversos noms de vescomtes que disposen de béns alodials en el pagus d’Urgell, la qual cosa sembla indicar que hi degueren tenir, doncs, alguna relació o altra: Ermemir (potser l’Ermemir I, vescomte d’Osona) (929), Guiscafred (941), Simplici (956), suposat fill de Maiol (potser el Maiol vescomte de Narbona o de Macon), donador (946) al monestir de la Grassa d’un alou situat en el comtat d’Urgell.
La dinastia vescomtal urgellesa començà, però, amb Miró (I), documentat del 953 al 975, any que, a precs d’ell, el bisbe Guisad (II) d’Urgell consagrà l’església de Santa Maria de Solsona. Fou pare del vescomte Guillem I, que apareix per primera vegada el 981 i al qual el comte Borrell II de Barcelona-Urgell féu donació (989) de la vall de Castellbò.
Mort vers el 1035, fou succeït en el càrrec pel fill Miró II (mort el 1079) i els seus descendents Ramon II (mort el 1114) i Pere I (mort el 1150), el qual, mitjançant el casament amb Sibil·la, vescomtessa de Cerdanya (1126), incorporà a la seva casa el vescomtat cerdà i fou el primer a emprar el títol de vescomte de Castellbò (vescomtat de Castellbò).
A la fi del segle XI (abans del 1094) esdevingué vescomtat de l’Alt Urgell, quan, per iniciativa, segons que sembla, d’Ermengol V (1092-1102) i amb vista a la conquesta de Balaguer, fou creat un nou títol vescomtal per al Baix Urgell (vescomtat del Baix Urgell), el primer beneficiari del qual fou Guerau II de Cabrera, fill de Pere I, vescomte de Girona i de Letgarda de Tost, i nét, per tant, per part d’aquesta darrera, d’Arnau Mir de Tost, conqueridor i primer senyor d’Àger (vescomtat d’Àger).
En pujar més tard llurs descendents al soli comtal d’Urgell, amb Guerau IV de Cabrera (I d’Urgell, mort el 1229), el vescomtat del Baix Urgell o d’Àger li restà unit fins a l’extinció d’aquesta segona branca de la casa comtal urgellesa, el 1314 (comtat d’Urgell).
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, juliol 1822 – octubre 1822)
Organisme de govern dels reialistes. Creat durant el Trienni constitucional, que va pretendre suplantar el govern central.
Els reialistes catalans intentaren revoltar el Principat contra el govern liberal i van arribar a ocupar algunes localitats. En apoderar-se de la Seu d’Urgell, el baró d’Eroles, el marquès de Mataflorida i el bisbe Creus va organitzar en aquesta localitat una regència que pretenia dirigir la lluita contra els liberals.
Van fer proclames a tot el país, però Mina es va poder apoderar de la Seu i els va expulsar a França. Una nova regència va quedar constituïda en produir-se la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.
(Urgell, segle XI – segle XII)
Nom donat a un grup de cronistes de la diòcesi d’Urgell.
L’escolàstic Borrell, que escrivia vers el 1040 la vida del bisbe d’Urgell Ermengol, un monjo de Sant Serni de Tavèrnoles autor d’una interessant nota històrica conservada fragmentàriament, l’anònim autor d’un text sobre la història del comtat d’Urgell, conegut només per la seva influència damunt altres obres, i el que vers el 1133 redactà una vida del bisbe Ot.
(Catalunya, segle IX – segle XV)
Divisió territorial i administrativa. Al començament del segle IX l’Urgell formava part de la marca de Tolosa i, més tard, de la de Gòtia. L’Urgell era sota el domini del rei franc, però el seu règim era encomanat a pròcers pirinencs fidels a la seva política. Asnar Galí (v 820-832) i el seu fill Galí (832 a v 835) eren aragonesos; Sunifred (v 835-838), que uní en la seva persona el nucli bàsic de la futura Catalunya, era de Carcassona i d’ascendència conflentina, i Salomó, que succeí Sunifred solament a l’Urgell, Cerdanya i Conflent, tampoc no fou franc.
Guifre I el Pilós degué obtenir la successió de Salomó a Attigny (870), com un dret familiar a causa d’haver ocupat el lloc el seu pare Sunifred, i a la fidelitat tradicional de la família envers els carolingis. A partir d’ell, va triomfar la tendència hereditària, i el comtat d’Urgell tingué una dinastia pròpia, sòlidament fundada.
A la mort de Guifre, l’Urgell passà al seu fill Sunifred (897 a v 948). El govern del comte Borrell II de Barcelona (v 948-992) va coincidir amb la desaparició de la dinastia carolíngia. Ermengol I (992-1010) fou una figura notable del seu temps. Anà dues vegades a Roma (998 i 1011) per assistir a concilis. Va lluitar coratjosament contra els musulmans de Lleida en l’acció d’Albesa, en la qual caigué presoner (1004).
Ermengol III (1038-65), gran aliat de Ramon Berenguer I, lluità juntament amb ell contra el comte de Cerdanya i contra els musulmans. Participà brillantment en la croada acabada amb la conquesta de Barbastre (1064). El seu fill Ermengol IV (1066-92) eixamplà les fronteres del comtat cap al sud, i obligà els reietons musulmans de Lleida i Fraga el pagament de paries. Les seves conquestes s’estengueren sobretot per la vall de Sió, i expugnà els forts castells de Calassanç i Gerp, que barraven el pas cap a Balaguer.
Ermengol VI (1102-54), encara infant quan heretà el comtat, va restar sota la tutela de l’avi, Pero Ansúrez, senyor de Valladolid. Aprofitant l’aixecament contra els cristians dels musulmans tributaris de Balaguer, el comte Ansúrez, el vescomte Guerau Ponç i el comte Ramon Berenguer III de Barcelona conqueriren definitivament la plaça (1106), que al cap de poc esdevingué la capital del comtat. Ermengol VI participà en l’expedició de Balears (1114) i en la conquesta de Saragossa (1118), al servei d’Alfons I d’Aragó. Fou un dels principals col·laboradors de Ramon Berenguer IV, i el magnat que més va ajudar en la conquesta de Lleida (1149); per això va rebre una tercera part de la ciutat en senyoria; a més, els urgellesos forniren la massa primordial del repoblament lleidatà. Fou també un dels principals factors de l’expedició a Almeria (1147), formant part de l’host d’Alfons VII.
Ermengol VIII (1184-1209) va haver de lluitar contra Ponç III de Cabrera, que refusava de reconèixer-li la potestat dels castells d’Os i d’Àger. Més gravetat van tenir les lluites d’Ermengol contra Ramon Roger, vescomte de Foix, ajudat per Ramon de Cervera, gran senyor de la plana d’Urgell, i pels albigesos del migdia de França. L’any 1198 el de Foix va envair l’Urgell i saquejà la ciutat de la Seu. Ermengol derrotà Ramon de Cervera a Agramunt (1202) i, l’any següent, els vescomtes de Foix i Castellbó. L’any 1206 els barons enemistats van firmar la pau per intervenció del sobirà, Pere I. Quan morí deixà els estats a la filla Aurembiaix (1209-31), nena de pocs anys.
Aurembiaix morí sense successió, i s’extingí la línia directa dels Ermengols, substituïda per la dels Cabrera. Ponç de Cabrera, fill de Guerau, reivindicà el comtat amb l’ajuda de la majoria dels barons pirinencs. La guerra durà quatre anys, fins al conveni de Tàrrega (1236). Els Cabrera, que de fet havien regit el comtat amb intermitències d’ençà del 1213, obtingueren finalment el reconeixement de les seves pretensions.
El comte Àlvar va casar-se amb Cecília, germana del comte de Foix (1256); a la mort d’Àlvar, els seus executors testamentaris van fer renúncia del comtat a favor de Jaume I. Quan Jaume morí, una formidable coalició de magnats ponentins, dirigida pel comte Roger Bernat de Foix, va aixecar-se contra el rei Pere II, en defensa de l’hereu d’Àlvar, el jove Ermengol. El rei aconseguí de dominar la revolta, però signà amb el desposseït Ermengol el conveni d’Agramunt (1278), que li restituïa el comtat.
Ermengol esdevingué un dels més addictes i lleials col·laboradors del rei Pere i del seu successor Alfons el Franc. S’embarcà amb el monarca, a la conquesta de Sicília i, en la invasió francesa del 1281, lluità al costat del rei a l’Empordà. Participà en la conquesta de Menorca (1287) i Alfons el Franc va premiar-lo amb l’absolució (1286) de tots els compromisos contrets en el conveni del 1278. Ermengol també acompanyà Jaume II a la guerra de Sicília. Morí sense successió (1314) i desposà en el seu testament que el rei casés el segon fill, Alfons, amb Teresa d’Entença, reneboda d’Ermengol.
Alfons fou comte d’Urgell i solia residir a Balaguer; quan esdevingué rei (1328) designà comte el seu fill Jaume. Jaume I d’Urgell fou avi del darrer comte d’Urgell, Jaume II el Dissortat (1408-12), que heretà una hisenda sanejada i un patrimoni que el feia el primer magnat del país.
Jaume II va emprar-los en la lluita per la corona catalano-aragonesa, que ell reclamava com a últim representant per línia masculina legítima de la nissaga catalana. Derrotat per Ferran d’Antequera, fou fet presoner a Balaguer (1413), condemnat a presó perpètua i a la confiscació de tots els béns.
(Catalunya)
Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de la Seu d’Urgell. Té una extensió territorial de 7.630 km2, que comprèn també Andorra. Limita amb els bisbats de Vic, Solsona, Lleida, Barbastre, Tolosa, Pàmies i Perpinyà. La seva jurisdicció s’estén a 408 parròquies, amb 127 annexos, 221 de les quals de menys de 100 h, repartides en 16 arxiprestats.
Els límits territorials, que durant l’edat mitjana sobrepassaven els 10.000 km2, en el transcurs dels segles experimentaren modificacions importants: la pèrdua de la Ribagorça (segle IX), a favor de la seu de Roda, traslladada més tard a Lleida (1149), la del Berguedà, el Solsonès i una part de la Segarra, en benefici de la nova diòcesi de Solsona (1593), i de la meitat de la Cerdanya annexada a França pel tractat dels Pirineus (1659-60), transferida al bisbat de Perpinyà el 1803. En canvi, li foren agregades les 29 parròquies de la Vall d’Aran (1805), provinents de la suprimida diòcesi gascona de Sant Bertran de Comenge.
L’any 1874, en virtut del concordat del 1851, li foren unides per una butlla de Pius IX les jurisdiccions fins aleshores exemptes de l’abadiat de Gerri, el pabordat de Mur, el priorat de Meià i algunes esglésies dependents dels hospitalers. Finalment, el 1956, les parròquies de la vall de Castanesa (Alta Ribagorça) passaren a la diòcesi de Barbastre, i les de l’arxiprestat d’Areny de Noguera (Alta Ribagorça) a Lleida, mentre que, com a contrapartida, li era atribuït l’enclavament d’Artesa de Segre.
Els bisbes d’Urgell són coprínceps d’Andorra, títol i atribucions que comparteixen amb el president de la República francesa.
El bisbat d’Urgell, sense excloure la possibilitat d’un origen més remot, era ja constituït al segle VI. El primer bisbe conegut, Just, figura entre els participants en els concilis de Toledo (527), Lleida i València (546). Els seus successors assistiren també regularment als concilis de Toledo del 589 al 693.
La successió episcopal, malgrat la incertesa dels noms i de la cronologia consignats en els catàlegs oficials, i les institucions diocesanes no foren interrompudes, sembla, per la invasió sarraïna del 714. El bisbe Anambad, condemnat a Llívia pel valí rebel (de Narbona?) Munussa a morir a la foguera el 731, probablement ho era de la seu urgellesa, regida des del 781, abans del traspàs del comtat d’Urgell a la sobirania franca (785-790), pel famós bisbe Fèlix d’Urgell, titllat d’adopcionista pels teòlegs carolingis i, per aquesta causa, deposat i confinat a Lió (799-800). Durant el seu pontificat, entorn de l’any 793, la ciutat d’Urgell i la catedral foren completament destruïdes pels àrabs.
La restauració de la capital del bisbat i de la diòcesi fou eficaçment promoguda per Carlemany i Lluís el Piadós, que n’encomanaren l’endegament a homes de confiança -Leidrat de Lió (800-806) i Possedoni (807?-823)-, i li assignaren un extens territori, que comprenia els comtats d’Urgell, Cerdanya, amb el Berguedà i les valls de Lillet i de Ribes, Pallars i Ribagorça, més la vall de Gistau, al Sobrarb.
En l’acta de consagració de la nova catedral (segona meitat del segle IX), que ha pogut ésser anomenada “la primera carta geogràfica del Pirineu”, són descrits minuciosament els territoris dependents del bisbat i són enumerades 289 parròquies, d’origen visigòtic o reconstruïdes, aleshores existents.
Entre els anys 885 i 892 un clergue cerdà, de nom Esclua, pretengué de suplantar el bisbe legítim Ingobert i protagonitzà el primer intent de separació de l’arquebisbat de Narbona, al qual, caiguda Tarragona en poder dels sarraïns, havien estat agregades les diòcesis catalanes. El projecte, malgrat haver obtingut inicialment el favor comtal i dels bisbes de Vic i Barcelona, no reeixí i Esclua fou a la fi excomunicat i deposat com a intrús. El bisbe Adolf de Pallars-Ribagorça, consagrat per ell, fou, això no obstant, mantingut en el càrrec fins a la mort (913/14), la qual cosa motivà la segregació temporal del Pallars de la diòcesi urgellesa (888-950) i la definitiva unió de la Ribagorça a la seu de Roda (956).
A partir del segle X s’incrementaren les restauracions i les fundacions de centres monàstics, degudes a la iniciativa privada, episcopal i comtal, en els quals fou adoptada progressivament la regla benedictina (Sant Serni de Tavèrnoles, Santa Maria de Gerri, Sant Pere de la Portella, Santa Maria de Serrateix, Santa Cecília d’Elins) i els quals exerciren una gran influència en la cristianització del país i en el seu desenvolupament humà, cultural i econòmic, al costat de l’organització parroquial i de les canòniques regulars (la Seu d’Urgell, Solsona, Cardona, Organyà, Ponts, Àger, Mur, Tremp) als segles XI i XII.
Contemporàniament, l’església urgellesa, regida durant més d’un segle (981-1122) per membres de les famílies comtals i vescomtals de Conflent -Sal·la (981-1010), Ermengol (1010-35)-, de Cardona -Eribau (1036-40), Folc (1092-96)-, de Cerdanya -Guillem Guifré de Cerdanya (1041-75)- i de Pallars -Ot (1096-1122)-, entrà de ple en el joc del sistema feudal, que li permeté de formar-se un extens patrimoni senyorial, el qual, entre altres poblacions i territoris, incloïa la ciutat d’Urgell i les valls d’Andorra (988), però l’obligà a sotmetre’s al poder superior dels comtes, que disposaren sovint dels béns eclesiàstics com a cosa pròpia, intervingueren en les eleccions dels bisbes i en reberen els homenatges de vassallatge.
L’aplicació de la reforma gregoriana, precedida del canvi, més lent que en altres bandes, de la litúrgia visigòtica per la romana, aconseguí d’extirpar la simonia i de reduir les intervencions dels laics en els afers eclesiàstics, alhora que reforçava les relacions amb el papat, iniciades molt abans amb les anades dels bisbes Guisad (II) (951), Sal·la (1001) i Ermengol (1011) a Roma, on els foren atorgades sengles butlles confirmatòries dels privilegis i les possessions de la seva església.
La conservació d’uns i altres i l’engrandiment del poder episcopal toparen nogensmenys, sobretot a l’Urgellet, amb la resistència de la noblesa local i originaren una sèrie de conflictes i de lluites armades, perllongades al llarg de tota l’edat mitjana, amb els vescomtes de Castellbò i els seus hereus, els comtes de Foix. En els intents d’aquests d’ensenyorir-se del comtat d’Urgell i en els seus enfrontaments amb els reis de Catalunya-Aragó, la mitra féu invariable costat als darrers, que, d’altra banda, li dispensaren protecció i nombrosos privilegis.
La crisi albigesa, iniciada a la fi del segle XII i que revestí formes d’extrema violència a la Cerdanya, on foren espoliades i destruïdes moltes esglésies, i a l’Urgellet, amb el saqueig de la capital del bisbat i de la catedral (1195/96), afectà durant molt de temps les terres del nord de la diòcesi, malgrat els esforços dels dominicans, introduïts a Puigcerdà (1220) i a la Seu (1273), i el zel desplegat per l’inquisidor Pere de la Cadireta, assassinat pels albigesos a la vall de Castellbò (1279).
Les informacions recollides en la visita apostòlica feta per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí, i els delegats (1310-12) revelen el baix nivell intel·lectual i moral del clericat urgellès al principi del segle XIV i la decadència generalitzada dels monestirs.
En produir-se el Cisma d’Occident (1378), el bisbe Berenguer d’Erill (1371-88) adoptà una actitud neutral entre Roma i Avinyó, mantinguda fins i tot després que el rei Joan I, escoltat el parer de l’assemblea de teòlegs i juristes reunida a Barcelona (1387), hagués decidit de posar els seus estats i l’església catalana sota l’obediència del papa avinyonès Climent VII.
Durant els segles XIV-XV els bisbes foren nomenats directament per la Santa Seu i, sovint, investits d’altres dignitats, residien habitualment fora de la diòcesi, com el cardenal Pere de Cardona (1472-1515), humanista i mecenes de les edicions venecianes del Breviarium (1487) i del Missale urgellense (1509).
A la fi del segle XIII les rendes del bisbat eren valorades en uns 200.000 sous barcelonesos, i a mitjan segle XV, en 4.000 ducats, el 60% dels quals corresponia als centres comunitaris: monestirs (benedictins i cistercencs), canòniques (regulars i premonstratenques), convents (ordes mendicants) i cases dels ordes militars.
La reforma tridentina, admesa en el sínode del 1566, trobà en el bisbe Andreu Capella (1588-1609), secundat pel secretari capitular Josep de Calassanç, un decidit promotor que maldà per impedir la penetració dels hugonots, erigí el seminari conciliar (1592), dotat amb les rendes de l’extingit monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, i fundà a la Seu un col·legi de la Companyia de Jesús.
Al segle XVII, malgrat la cessió a la diòcesi de Solsona, creada el 1593, de quatre deganats (Solsona, Cardona, Berga i Bagà) i de 114 parròquies (1623), el bisbat d’Urgell en conservava encara unes 360, la seva renda anual ascendia a 8.000 escuts i la taxa que havia de satisfer a la col·lectoria apostòlica era de 2.000 florins.
A partir d’aquesta època augmentaren els nomenaments de bisbes, de presentació reial, procedents d’altres regions de la península Ibèrica -la totalitat, llevat d’una sola excepció, en el període comprès entre els anys 1695 i 1827-, amb la consegüent castellanització de la cúria, dels mitjans d’expressió i dels documents emanats de l’autoritat episcopal, la qual cosa afectà també Andorra, país independent de parla catalana. Amb tot, l’ús del català es mantingué generalment en l’ensenyament de la doctrina cristiana, l’administració dels sagraments i la predicació de caràcter popular.
Amb l’abolició del feudalisme (1811-37), l’església d’Urgell perdé definitivament la jurisdicció i els drets senyorials, exercits en diversos indrets i diverses poblacions de la diòcesi, llevat de la vall d’Andorra.
Durant el pontificat del bisbe Simó de Guardiola, adherit a la causa carlina i exiliat per aquest motiu (1835-47), hom projectà la supressió del bisbat, descartada pel concordat del 1851, després del qual l’antiga divisió diocesana en deganats i oficialats experimentà diverses modificacions, abans de restar fixada (1904) en dinou arxiprestats.
La darrera guerra civil (1936-39) costà la vida a 107 sacerdots, moltes esglésies foren incendiades i la major part dels arxius parroquials foren destruïts.
El govern i la pastoral de la diòcesi han estat reestructurats últimament de cap i de nou, segons les normes del concili II del Vaticà i la legislació posterior, i s’ha constituït també una comissió del patrimoni cultural (1975), encarregada de la catalogació i salvaguarda de les obres d’art i dels arxius eclesiàstics.
A part el butlletí oficial (des de l’any 1853), el bisbat edita dues publicacions de caràcter estadístic i informatiu, la “Guia de l’Església d’Urgell” (anual) i l'”Església d’Urgell”, revista mensual (des del mes d’abril 1972).
Enllaç web: bisbat d’Urgell
