Arxiu de la categoria: Municipis i Comarques

Alacantí, l’

39 Respostes

Comarca del País València: 673,2 km2, 481.589 hab (2012), capital: Alacant.

Format per 10 municipis: Agost – Aigües de Busot – Alacant – Busot – el Campello – Mutxamel – Sant Joan d’Alacant – Sant Vicent del Raspeig – la Torre de les Maçanes – Xixona

GEOGRAFIA FÍSICA.- Situada entre la costa i els últims contraforts de les serres subbètiques. Comprèn una part de la plana litoral, voltada d’un conjunt de serres, entre les quals destaquen les del de Maigmó, la penya Roja, i la serra dels Plans (serralada Sub-bètica) i les de la Carrasqueta, el Cabeçó i el Castellar (serralada Pre-bètica). Les altituds minven des de l’interior, on assoleixen els 1.200 m, vers la costa a través d’una sèrie de serres aïllades que alternen amb el pla litoral. Algunes d’aquestes serres presenten formes escarpades, com la de la Carrasqueta, i limiten la Canal de Xixona. La costa forma llargues platges, interrompudes només pel cap de les Hortes, que origina una costa alta i rocosa i tanca pel nord, la badia d’Alacant.

El clima és mediterrani subàrid, amb una mitjana de temperatura anual de 17,5 ºC, i pluges escasses (mitjanes de 300 a 350 mm); l’estació més plujosa és la tardor. La Canal de Xixona al nord constitueix una subcomarca més freda i més humida, car alimenta l’únic riu, el Montnegre. La vegetació, adaptada a les condicions climàtiques, és formada per matolls amb predomini del margalló. El pi blanc és l’únic arbre de bosc que destaca. A la zona costanera hi ha grans extensions d’espart.

La comarca és regada pel riu Montnegre, que drena el canal de Xixona, de molt poca aigua, cosa que ha obligat a servir-se de les aigües dels embassaments de Tibi i Villena i de les aigües elevades del riu Segura i també a aprofitar les aigües freàtiques.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- La seva població s’ha quadruplicat en el segle XX (76.293 el 1900), i la majoria és urbana.

L’agricultura és de secà amb conreus d’ametllers, garrofers, oliveres i cereals. Les terres de regadiu, que venen a ser la part no edificada de l’horta d’Alacant, estan dedicades als mateixos conreus, al raïm de taula i a l’horta. La ramaderia ocupa un lloc secundari; en canvi, la pesca té més importància, principalment al Campello. L’activitat industrial es troba localitzada a la capital. A més, Sant Vicent del Raspeig compta amb fabricació de ciment, ceràmica i mobles, i Xixona és remarcable per la tradicional fabricació de torrons. El turisme ha assolit una gran importància. Els mercats són Alacant, d’àmbit regional, i Xixona, subcomarcal.

HISTÒRIA.- Els vestigis més antics de poblament pertanyen a l’època eneolítica: una cova sepulcral col·lectiva (la cova del Fum), a la serra de Fontcalent. El poblament de l’època del bronze valencià és més conegut: dos poblats al Benacantil, un a la serra Grossa i un altre a la Moleta de Garbinet. Durant el període ibèric el nucli més important fou la ciutat situada al tossal de Manises (de la qual és coneguda una necròpoli: la de l’Albufereta d’Alacant), ciutat que es romanitzà i visqué fins a la crisi del segle III dC. Una altra ciutat romana fou creada a Alacant mateix (troballes del barri de Benalua).

El territori que forma l’Alacantí estigué dividit, durant més de cinc-cents anys, entre els termes d’Alacant i de Xixona. L’altra conca de la rambla de la Torre -el territori anomenat la canal o foia de Xixona, que comprèn els actuals termes municipals de Xixona i de la Torre de les Maçanes, d’uns 200 km2 d’extensió- formà un sol terme, des de la conquesta de Jaume I el 1244 fins a la desmembració de la Torre el 1794. La zona més propera al mar i a la ciutat, juntament amb el lloc de Montfort, a la veïna vall del Vinalopó (en total, uns 550 km2), constituí el terme d’Alacant des de la formació del consejo real per Alfons X de Castella, el 1252, fins als segles XVIII i XIX (amb alguns breus parèntesis de fragmentació administrativa, tanmateix), en que anaven desmembrant-se progressivament els municipis actuals.

Encara, havia format part del terme d’Alacant -que arribà a ultrapassar els 1.000 km2– una part important de la vall mitjana del Vinalopó (Asp i Novelda, amb l’actual terme de la Romana de Tarafa, des del 1252; Elda, amb Petres i les Salines, des del segle XIV), però no pas més enllà de la segona meitat del segle XV. D’altra banda, Xixona depengué de la governació de València (a través de la sots-governació de Xàtiva) fins al 1707 i de l’arquebisbat de València fins al 1957, mentre que Alacant depengué de la governació d’Oriola i del bisbat d’Oriola (del de Cartagena, abans del 1564). A més, les dues poblacions esdevingueren caps de governacions borbòniques al segle XVIII (governació d’Alacant i governació de Xixona) i de partits judicials al segle XIX.

Alacant (Alacantí)

541 Respostes

Municipi i capital de de la comarca de l’Alacantí (País Valencià): 200,8 km2, 3 m alt, 332.067 hab (2014)

Capital de la província i regió homònima. Situada a la badia d’Alacant, al peu de dos petits turons, Tossal i Benacantil.

ECONOMIA.- Agricultura de regadiu, alternada amb la de secà, produeix hortalisses, ametlles i raïm de taula. La pesca compta amb una flota d’un cert tonatge, vivers de musclos. La indústria es va desenvolupar en funció del port. Encara hi tenen importància la d’adobs, la metal·lúrgica, les dedicades a la ceràmica, les tèxtils i les alimentàries. Centre de l’àrea comercial homònima, comprèn les subàrees de Benissa, Elda i Villena.

Centre d’estiueig tradicional d’ençà de la construcció del ferrocarril Madrid-Alacant (1858). Les seves condicions climàtiques (277 dies de sol previstos cada any) l’han convertit en gran centre turístic, capital de la Costa Blanca. El passatge marítim s’orienta a València i a Barcelona, a Eivissa i a Palma de Mallorca i, fins a la guerra civil, a Orà i l’Alger. L’aeroport d’Alacant és important pel seu volum de passatgers, situat a l’Altet.

POBLACIÓ.- A mitjan segle XIX (1860) només tenia 31.000 habitants, el 1900 pujaven a 50.000, i el 1960 n’allotjava 122.000, part dels quals vivien escampats en petits pobles a l’horta. El creixement demogràfic de la ciutat ha estat molt ràpid i motivat principalment per l’activitat del port, les funcions administratives, la indústria i el turisme.

LA CIUTAT.- Té una llarga història urbana. El nucli primitiu (ibèric, cartaginès i romà, successivament) fou desplaçat pels àrabs del cim del Benacantil (106 m), al seu vessant sud-occidental, durant el segle XVII creixé ràpidament fins a arribar a la platja i deixar fora muralla el Raval Roig dels pescadors i el de Sant Antoni; al segle XIX, convertida Alacant en capital de província, s’enderrocaren les muralles i es realitzà l’eixample, prenent com a eixos principals la vella rambla i l’esplanada arran del mar.

ART.- La ciutat, construida sobre la colònia romana de Lucentum, s’obre en amfiteatre sota la roca on hi ha el castell de Santa Bàrbara. L’església de Sant Nicolau de Bari (1616-62), obra d’Agustí Bernardino i Martín Unzeta, té en el seu interior la capella del Sagrament amb decoració barroca de Joan Baptista Borja (1738). L’església gòtica de Santa Maria té un portal barroc (1721-24) de Manuel Violat i conté una pintura de Roderic d’Osona del segle XV. El Museu Arqueològic conté el dolium de Lucentum, objectes prehistòrics, púnics i iberoromans; a més a més, una col·lecció de terra sigillata.

HISTÒRIA.- És, segons algunes teories, l’antiga Akra Leuké, colònia grega i després fenicia, aquesta darrera fundada, segons la tradició, per Amilcar Barca. Restes d’un poblat ibèric es conserven prop de la ciutat, en l’anomenat tossal de Manises, així com també restes romanes disseminades sota l’actual ciutat d’Alacant. Fou, juntament amb la regió d’Oriola i alguns territoris murcians, el nucli bàsic del regne visigòtic de Tudmir. Va formar part del regne taifa de Múrcia i sotmesa a sobirania castellana des del 1243; després d’una revolta dels musulmans fou repoblada (1264) per cristians. Alfons X li concedí el fur de Castella.

Durant el regnat de Jaume II el Just s’integrà definitivament al regne de València, per la confirmació (1309) de la sentència arbitral de Torrellas (1304). Declarada ciutat per Ferran II el Catòlic, des de mitjan segle XVI es convertí en un port important que feia competència al de València gràcies a l’exportació de llanes castellanes i, en menor escala, de seda, sosa, etc. A canvi de tot aixó arribaven crocats, paper, acer, or i armes, i a l’entorn d’aquesta activitat comercial s’establiren nombrosos mercaders anglesos, francesos, genovesos i milanesos.

El segle XVII fou època de decadència, deguda en part a l’expulsió dels moriscos i en part a la pesta (1647-48). Durant la guerra de Successió es declarà per Felip V de Borbó. Presa per les forces de l’Arxiduc el 1706, fou conquerida per Asfeld el 1708, malgrat l’oposició de l’estol de l’almirall Baker. Alacant fou el 1765 autoritzada a traficar amb Amèrica i de nou el 1778 fou un dels tretze ports espanyols autoritzats a comerciar amb aquell continent.

Durant el segle XIX, seguí les orientacions generals de la política espanyola. El 1822, i confirmada el 1833, fou creada la divisió administrativa provincial d’Alacant. Hi hagué un pronunciament (1836), i un aixecament liberal (1844) contra el govern de González Bravo dirigit pel coronel Pantaleón Boné i secundat a Cartagena pel general Ruiz. Va ésser sufocat pel capità general de València, Roncali, i Boné fou afusellat. El 1858 va ésser construït un ferrocarril que unia la capital amb Madrid. També Gálvez Arce, el 1873, mirà d’estendre el moviment cantonal a Alacant, que se li uní, però tant bon punt deixà la ciutat, aquesta tornà a obeir el govern.

Durant la guerra civil va restar en mans republicanes i, en els darrers dies de la guerra (març 1939), fou port de sortida per als republicans. La província passà a formar part de la Comunitat Valenciana després de la concessió de l’estatut d’autonomia (juliol 1982).

Enllaços web: Ajuntament

Aiora (Vall de Cofrents)

28 Respostes

Municipi i capital de la comarca de la Vall de Cofrents (País Valencià): 446,6 km2, 641 m alt, 5.359 hab (2014)

(cast: Ayora) Un dels més extensos de la zona de llengua castellana del País Valencià,  situat a l’anomenada foia d’Aiora, la qual és drenada per una gran quantitat de rambles i barrancs. A la part muntanyosa abunden les pinedes i les pastures.

L’agricultura de secà, on dominen  els cereals i l’olivera, la ramaderia ovina i cabruna, la cria d’animals de granja i l’apicultura, constitueixen les principals activitats econòmiques del municipi.

El poble conserva restes d’un antic castell, prop del qual es troba l’antiga església parroquial. La nova església de Santa Maria, acabada de construir el 1628, és d’estil renaixentista.

Dins el terme municipal, que comprèn el llogaret de San Benito i alguns caserius, es troben les pintures rupestres de La Tortosilla i les de l’abric d’El Sordo. A la serra d’El Mugrón hi ha les restes de l’antic poblat.

Aiòder (Alt Millars)

4 Respostes

Municipi de l’Alt Millars (País Valencià): 24,4 km2, 418 m alt, 188 hab (2014)

(cast: Ayódar) A la zona de llengua castellana del País Valencià, situat als contraforts septentrionals de la serra d’Espadà i regat per la rambla d’Aiòder, que aflueix, per la dreta, al Millars, dins el terme d’Espadella. A la part muntanyosa abunden les pinedes, explotades econòmicament, i les pastures.

Amb tot, la base de l’economia local és l’agricultura de secà (garrofers, oliveres i vinya), complementada per la ramaderia ovina. Àrea comercial de Castelló de la Plana. La població ha anat davallant durant tot el segle XX.

El poble és emplaçat en un coster, enfront d’un antic castell; conserva un convent franciscà del segle XVI i restes de l’antic palau senyorial de la baronia d’Aiòder.

El castellà d’Aiòder presenta característiques de parlar de transició.

Enllaç web: Ajuntament

Aín (Plana Baixa)

9 Respostes

Municipi de la Plana Baixa (País Valencià): 12,40 km2, 495 m alt, 129 hab (2014)

(cast: Ahín) Situat a la serra d’Espadà, a la frontera lingüística amb el castellà. El riu d’Artana rega el terme. Hi ha grans extensions amb boscs de pins i d’alzines sureres, les quals són explotades econòmicament.

Predomina l’agricultura de secà (vinya, fruiters, garrofers i ametllers); el regadiu és molt limitat. Complementen l’economia la ramaderia ovina i l’avicultura. Àrea comercial de Sogorb. La població ha experimentat una forta baixada a partir del 1900.

El poble, que agrupa tota la població del municipi, fou conquerit el 1239 per Jaume I. El 1526, durant la rebel·lió dels moriscos de la serra d’Espadà, es lliurà la batalla d’Aín, decisiva d’aquella guerra, favorable a Gaspar de Montsoriu.

Dins el terme hi ha restes d’un castell d’època musulmana i els despoblats de Beniali i de l’Aiola.

Enllaç web: Ajuntament

Aigües de Busot (Alacantí)

13 Respostes

Municipi de l’Alacantí (País Valencià): 18,47 km2, 341 m alt, 984 hab (2014)

(o Aigües, o Aigües Altes) Situat als contraforts meridionals de la serra del Cabeçó i drenat pel barranc d’Aigües, que desemboca directament a la mar.

L’agricultura de secà (garrofers, oliveres i ametllers) i de regadiu (unes 30 ha), la ramaderia ovina i la cria d’animals de granja (conills i gallines) constitueixen la base econòmica del municipi. Dins el terme hi ha tres fonts d’aigües medicinals, la principal de les quals, dita de Sant Ignasi, va ser l’origen del balneari dels banys de Busot, actualment destinat a funcions sanitàries, i del santuari de la Mare de Déu de la Salut.

El poble és situat a la vora d’un antic castell; amb el llogaret d’Aigües Baixes (actualment dins el terme del Campello), havia format part del terme d’Alacant, del qual es va separar durant la primera meitat del segle XIX.

Enllaç web: Ajuntament

Aiguaviva de Bergantes (Matarranya)

3 Respostes

Municipi de Matarranya (Franja de Ponent): 41,86 km2, 549 m alt, 605 hab (2014)

Situat al límit històric dels regnes d’Aragó i de València, a la confluència dels rius Guadalop i Bergantes.

La base de l’economia local és l’agricultura de secà (vinya, cereals i oliveres) i el regadiu, el qual aprofita les aigües del Guadalop a través de sèquies. Al territori no conreat, cobert en part de romaní, hi pasturen habitualment més de mil caps de bestiar, especialment oví i cabrum. La població ha disminuït a la meitat des del 1930.

La vila és situada gairebé equidistant dels dos rius; l’església parroquial de Sant Llorenç, del segle XVIII, va substituir l’antiga església, destruïda per un incendi. El 29 d’abril de 1838 tingué lloc la batalla d’Aiguaviva, en que fou batuda la partida del guerriller carlí Lluís Badoy.

El parlar d’Aiguaviva, al límit lingüístic del català amb el castellà, té algunes peculiaritats fonètiques a causa de l’aïllament de la vila de la resta del territori de parla catalana.

Aiguatèbia i Talau (Conflent)

10 Respostes

Municipi del Conflent (Catalunya Nord): 29,7 km2, 1.365 m alt, 44 hab (2012)

(fr: Ayguatébia-Talau)  Situat al centre de les terres àrides de les Garrotxes de Conflent, a l’oest de la comarca, en contacte amb el Capcir. El terme comprèn la vall de la riera dels Pujols i un petit sector de la vall de Cauders. El bosc de Clavera ocupa la part meridional del terme.

El municipi, com la majoria dels que l’envolten, es troba en procés de despoblament, havent perdut més d’un 95% de la població en els últims cent anys a causa de la manca de possibilitats i la migradesa dels seus recursos.

El poble és situat a l’esquerra de la riera de Pujols; l’església parroquial de Sant Feliu, d’estil romànic i reconstruïda a la fi del segle XVII, conserva una antiga imatge de la Mare de Déu del segle XII i retaules barrocs dels segles XVII i XVIII.

Aielo de Rugat (Vall d’Albaida)

1 Resposta

Municipi de la Vall d’Albaida (País Valencià): 7,66 km2, 267 m alt, 166 hab (2014)

Situat al vessant septentrional de la serra de Benicadell, al sud de València. És drenat per una sèrie de barrancs que desguassen al riu de Vernissa. El territori, de relleu accidentat a la meitat sud, és relativament pla al nord.

La base econòmica del municipi és l’agricultura de secà, principalment vinyes i oliveres, i també garrofers, ametllers i blat, amb algunes hectàrees de regadiu (blat i cítrics). Les terres de conreu estan força repartides i són conreades, en general, per llurs propietaris. Àrea comercial de Gandia. La població ha anat disminuint des de l’inici del segle XX.

El poble, al peu de la serra, sota un antic castell, havia estat una alqueria musulmana, que al moment de llur expulsió (1609) tenia 43 focs de cristians nous que depenien eclesiàsticament de la parròquia de Montitxelvo.

Aielo de Malferit (Vall d’Albaida)

12 Respostes

Municipi de la Vall d’Albaida (País Valencià): 27,08 km2, 282 m alt, 4.657 hab (2014)

Situat al vessant meridional de la serra Grossa, des de la Serralada fins a prop del port de l’Olleria. La part del territori no conreada és coberta de boscos de pins i, especialment, de brolla i garrigues.

L’agricultura de secà i el regadiu, que aprofita aigua procedent del riu Clariano, juntament amb la indústria tèxtil, del vidre i algunes destil·leries, són les principals activitats econòmiques del municipi. La industrialització, sobretot, ha fet que hi disminuís últimament l’emigració.

El poble conserva el palau dels marquesos de Malferit, repobladors de la vila després de l’expulsió dels moriscos. També destaca el raval o barri de les Eres.

Fora vila es troben els antics llocs, actualment masies, de Parçons i de Cairent.

Enllaç web: Ajuntament