Arxiu de la categoria: Cultura i Art

Residència d’Estudiants

(Barcelona, 1919 – 1939)

Institució. Dirigida per M. Ferrà. Col·locada sota el patrocini de la Mancomunitat, durant la Dictadura continuà funcionant amb caràcter privat. Des del 1931 depengué de la Generalitat de Catalunya.

A partir del 1933 fou incorporada a l’Institut d’Acció Social Universitària i Escolar, però continuà dirigida per Ferrà fins el 1936.

Institució modèlica, va esdevenir un important centre cultural i residència de noms il·lustres com ara Pierre Vilar o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre altres.

Creà també les Edicions de la Residència, que publicaren la Imitació del foc de Rosselló-Pòrcel (1938).

Rescat de les Cent Donzelles, el

(Bagà, Berguedà, 1431)

Llegenda recollida de la tradició oral en acta notarial, a petició dels freners de Barcelona que tenien sant Esteve per patró.

Segons aquesta, Galceran de Pinós, almirall de la flota catalana, prengué part en la conquesta d’Almeria (1147) i hi caigué presoner. Els sarraïns demanaren pel seu rescat 100.000 dobles d’or, 100 peces de brocat, 100 cavalls blancs, 100 vaques bragades i 100 donzelles.

El rescat fou reunit, però, abans que fos tramès, sant Esteve i sant Genís salvaren Galceran de Pinós i el seu company de la presó i els deixaren miraculosament en terres catalanes.

Fou inclosa per Tomic a les Històries e conquestes, així com pel pintor Tremulles a les pintures de la capella de Sant Esteve de la catedral de Barcelona.

Renaixença, la

(Països Catalans, segona meitat segle XIX)

Moviment de recuperació de la llengua i la literatura catalanes. El terme, però, i malgrat la seva utilització constant, és -com el seu pretesament oposat de Decadència- molt poc precís, ambigu i susceptible de nombroses interpretacions i revisions.

De fet, a mesura que les noves investigacions han permès de constatar que la manca d’ús literari del català o que la pèrdua de consciència lingüística arreu dels Països Catalans no foren tan totals com hom havia suposat (la Decadència), el mateix concepte de Renaixença canvia, en certa manera, de significat i perd amplitud.

D’una banda, el català havia continuat essent sempre el vehicle de transmissió normal del poble -i en català havien d’ésser fetes, per tant, totes les manifestacions a ell dirigides (teatre, fullets polítics, catecismes, etc. )-; d’altra banda, la producció literària “culta” durant els segles considerats de “decadència” fou bastant nombrosa, encara que no tingués, en general, una projecció pública gran.

Tanmateix, hom no pot negar l’evidència d’un canvi fonamental, més o menys a partir del quart decenni del segle; d’unes veus aïllades que usaven el català o que reclamaven els drets d’aquesta llengua (els exemples són nombrosos, de J. P. Ballot a A. Puigblanc i a Aribau) es passà a la voluntat comuna d’una elit intel·lectual per a la recuperació de l’entitat pròpia, de la qual el moviment literario-lingüístic fou en uns primers temps l’aspecte més notori (catalanisme).

Els factors que ho afavoriren són complexos i no han estat encara estudiats d’una manera definitiva. Hom ha assenyalat la influència en el camp cultural i ideològic del moviment romàntic, amb la seva revaloració de la llengua i la història pròpies, dels costums populars, etc.

També, i sobretot, la nova situació econòmica i social, amb la consolidació de la burgesia, que provocà tota una sèrie de canvis polítics (als quals no fou tampoc estranya la influència de les noves idees defensades pel Romanticisme liberal) que contribuïren a aquesta presa comuna de consciència.

Així, figures contemporànies dels fets i no sempre coincidents ideològicament, sí que coincidien a assenyalar com a motiu primer i imprescindible del redreçament de les lletres catalanes les transformacions polítiques del segle XIX, i més concretament, les fites aconseguides contra l’absolutisme (idea defensada, per exemple, per Magí Pers i Ramona, per Antoni de Bofarull o per Víctor Balaguer).

Aquesta nova classe burgesa, malgrat que en uns primers moments es mantingués relativament allunyada del moviment renaixentista literari en si (els seus capdavanters més coneguts no en provenien, la literatura produïda tenia encara una circulació limitada i els Jocs Florals de Barcelona -palestra pública del moviment i un dels mitjans de la seva popularització- fins el 1874 no feren una crida a la burgesia perquè contribuís amb el seu suport econòmic a llur manteniment), afavorí de fet la seva aparició quant a impulsora d’una sèrie de condicionaments polítics i, sobretot, permeté posteriorment la seva consolidació.

En aquest sentit, Mallorca, on aquests canvis no es produïren fins molt més tard, però on havien estat sempre nombrosos els exemples de clara consciència idiomàtica, pogué unir-se des d’un primer moment i amb unes aportacions molt valuoses (literatura mallorquina) a aquest complex moviment que responia a unes inquietuds sentides, però que difícilment ella sola hauria pogut endegar.

Tanmateix, en intentar d’aprofundir el concepte Renaixença apareixen encara nombrosos punts foscs. Una primera qüestió, potser marginal, seria la de la consolidació del nom, que no es produí fins molt més tard d’endegat el moviment, segurament arran de la popularitat que aconseguí la publicació homònima, el 1871. D’altra banda, caldria establir el que hom pot englobar sota aquest concepte.

Tradicionalment ha estat una paraula “útil” que hom ha fet servir per a designar un ampli moviment literari -més que cultural-, sense, però, delimitar-lo concretament en l’espai i en el temps.

A partir d’unes figures molt destacades i indubtablement molt importants -però no úniques- com poden ésser Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals o Marià Aguiló, hom ha qualificat sempre aquest moviment de conservador i n’ha exclòs persones o iniciatives que no responien a priori als motlles del que hom ha considerat renaixentista (Rossend Arús, Frederic Soler en la seva primera etapa, Robert Robert, Josep Roca i Roca o el mateix Valentí Almirall al Principat, Constantí Llombart a València, etc. ), però que en molts casos hi tingueren, malgrat nombroses friccions, unes relacions molt estretes.

D’altra banda, l’origen d’aquesta exclusió podria trobar-se ja en l’interès dels mateixos representants d’aquesta tendència conservadora a monopolitzar el moviment; també, en aquest sentit, interessats a presentar-lo com un veritable “renaixement” d’una llengua i una literatura pràcticament mortes, negligiren la importància de tota una tradició anterior i afavoriren la ràpida conversió en símbols d’uns fets aïllats: al Principat, la publicació de les Trobes d’Aribau en “El Vapor” (1833); a València, les composicions de Tomàs de Villarroya aparegudes en “El Liceo” en 1840-41, etc. Posteriorment, aquests foren, en general, els arguments acceptats per la major part de la historiografia sobre el tema.

També, en valorar per damunt de tot la recuperació de la llengua, hom ha tendit a vegades a deixar de banda autors de producció només castellana però que constituïa ja un clar exemple de recuperació de signes catalans (Pau Piferrer, Antoni Bergnes de las Casas, etc. ).

No és clar, tampoc, el moment en què la Renaixença, entesa com a moviment literario-cultural, deixà de tenir vigència (les opinions en aquest sentit han estat molt diverses: mentre hi ha hagut qui l’ha limitat al segle XIX, altres hi incorporen el segle XX).

Finalment, hom hauria d’assenyalar la diferent incorporació al procés iniciat al Principat del País Valencià i de ses Illes i les característiques pròpies que prengué en cada lloc.

Remei, el -advocació-

(Països Catalans)

Advocació mariana d’origen italià. És molt estesa pel Principat, on hi ha unes cinquanta capelles i santuaris. N’hi ha també a les Balears i al País Valencià.

Entre els més antics es compta el convent franciscà del Remei de Vic, que prengué l’advocació d’un oratori erigit el 1327 al cap del pont Nou a pont del Remei. La majoria dels santuari, però, tenen el seu origen al segle XVI.

La festa se celebra el segon diumenge d’octubre.

Registre de la Propietat Intel·lectual de Catalunya

(Catalunya, maig 1996 – )

Registre territorial de la Generalitat. Empara la propietat intel·lectual mitjançant la inscripció o anotació dels drets dels autors sobre les seves obres literàries, artístiques o científiques.

També empara els actes i contractes realitzats entre vius o per causa de mort que es refereixen al dret de propietat intel·lectual i estiguin inscrits en aquest registre.

Enllaç web: Registre de la Propietat Intel·lectual

Rebeldes, Los

(Barcelona, 1979 – )

Grup de rock. Format per Carlos Segarra (veu i guitarra), Moisés Sorolla (bateria) i Aurelio Morata (baix).

Formació pionera de rock a Barcelona, en els seus inicis reivindicava el rockabilly i el rock-and-roll dels anys 1950. Debutà discogràficament el 1981 amb Cerveza, chicas y rockabilly.

La formació canvià a mitjan anys 1980 amb la incorporació de Dani Nel·lo (saxo i harmònica, que deixà el grup el 1996), Jorge Rebenaque (teclats) i Sergi Manobens (baix).

El 1987 aconseguí grans èxits a Espanya i Amèrica del Sud amb Más allá del bien y del mal, Mediterráneo o Bajo la luz de la luna. Seguiren En cuerpo y alma (1990), Tiempos de rock’n’roll (1991), La rosa y la cruz (1993), Esto es rocanrol (1984), Rebeldes con causa (1985), Preferiblemente vivos (1987), Básicamente rebeldes (1995), Carne para tiburones (1997) i Vicios y virtudes (1999).

L’any 2000, el líder i vocalista del grup, Carles Segarra, publicà un disc en solitari on homenatjà el rock & roll clàssic, de títol Rock & Roll Club, amb la col·laboració de Loquillo, Dani Nel·lo i Lorenzo Quinn.

Ram, Mercat del -Osona-

(Vic, Osona, 888 – )

Important mercat (i actualment fira de mostres) que hom celebra anualment a la ciutat a partir del dissabte abans del diumenge de Rams.

El mercat, que consta ja en el precepte del rei Odó el 888, s’ha celebrat sempre en dissabte, i al llarg del temps en prengueren especial importància alguns. El mercat del Ram es convertí en el més típic i principal.

Vers el 1930 hom li donà el caràcter modern de fira de maquinària agrícola, exposició selecta de bestiar i altres productes; decaigué en 1936-45 i reprengué després amb el caràcter de fira de mostres, sempre amb nous aspectes econòmics i amb manifestacions populars i folklòriques (concurs de pintura ràpida, curses atlètiques, etc).

Des del 1976 l’exposició comença el dissabte abans del del Ram i es clou el diumenge del Ram (abans s’estenia del dissabte del Ram al de Glòria).

Raluy -nissaga circense-

(Fonz, Osca, Aragó, segle XX – )

Nissaga circense. Iniciada pel saltimbanqui Francisco Raluy Castán.

Els seus descendents, després de passar per diversos circs i d’actuar per tot el món, tornaren a Catalunya el 1992 per actuar, ja com a Circ Raluy, a Vilanova i la Geltrú en ocasió dels Special Olimpics. El 1993 varen marxar a Amèrica.

A la darreria del 1995 inicià una gira per l’estat espanyol i consolidà una estètica reflectida en els vehicles i les instal·lacions (Circ-Museu Raluy) i una proposta de circ de cambra.

Del 1975 al 2010 el Circ Raluy tingué els seus quarters i els magatzems a l’Aldea (Baix Ebre). Aquest any arribà a un acord per a traslladar-se a Vulpellac (Baix Empordà), on era prevista la fundació d’un parc temàtic de circ que havia d’incloure un centre de formació de tècniques circenses i un museu de fotografies, aparells, cartells, caravanes de circ, i altres utillatges circenses.

El 1998 rodaren a Madrid la pel·lícula Raluy, amb guió i direcció d’Óscar Vega.

Han rebut, entre altres guardons, el premi Max (1999) i la Creu de Sant Jordi (2007).

Enllaç web: Circ Raluy

Ràdio Estel

(Barcelona, 28 octubre 1994 – )

Emissora radiofònica.

Patrocinada per la Fundació Missatge Humà i Cristià, vinculada a l’arquebisbat de Barcelona. Combina la programació musical amb espais d’informació i de formació d’orientació cristiana.

El 1999 celebrà el seu cinquè aniversari amb un acte a la basílica de Santa Maria del Mar, de Barcelona.

Entre el 1999 i el 2000 ha anat ampliant la seva zona de cobertura. Comparteix la seu amb el setmanari “Catalunya Cristiana”. 

Enllaç: Ràdio Estel

Ràdio Associació de Catalunya

(Barcelona, 23/des/1929 – 1984)

(RAC) Emissora radiofònica, fundada com a Societat Cooperativa.

El 1936 passà a ser de la Generalitat i el 1939 els seus locals foren ocupats per Radio España de Barcelona.

El 1980 tornà a ser gestionada per la Generalitat i, amb el nom de RAC 105, reinicià les seves emissions el 1984, integrada a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV).

Posteriorment, va passar a formar part del grup Godó, que va crear l’emissora RAC 1.

Enllaços: RAC 1RAC 105