(Catalunya, 1931 – 1934)
Grups de sacerdots. Sorgiren a totes les diòcesis del Principat, sota l’impuls d’Albert Bonet i Marrugat, per tal de promoure la Federació de Joves Cristians de Catalunya.
Des del 1934 tingueren un butlletí mensual anomenat “Guiatge”.
Hi hagué intents, no reeixits, de transplantar-los a Mallorca.
(Barcelona, Barcelonès)
Taverna del carrer de l’Hospital, que donà nom a un grup d’artistes i intel·lectuals que s’hi reunien, especialment els darrers anys del segle XIX.
Si bé el nucli principal el constituïen alumnes de l’acadèmia de Pore Borrell -Marià Pidelaserra, Ramon i Juli Borrell, Emili Fontbona, Gaietà Cornet, Pere Ysern, Ramon Riera, Xavier Nogués, Josep Víctor Solà, etc-, també s’hi afegiren Sebastià Junyent, Miquel i Llucià Oslé i escriptors com Josep Lleonart o Cristòfor de Domènec.
El grup representà, enfront del simbolisme imperant en l’època, un realisme, que si bé té les seves fonts en el realisme vuitcentista del vell Borrell, es posà al dia passant a ésser el germen de la línia realista del noucentisme.
(Rosselló)
Natural o relatiu a la comarca o a la Catalunya sota l’administració francesa. Habitant del Rosselló.
Nom amb el qual és conegut habitualment el català septentrional.
(Barcelona, 1984 – )
Companyia de dansa fundada per la ballarina i coreògrafa Marta Almirall.
Ofereix espectacles de teatre-dansa per a un públic infantil i juvenil: Ballaven i ballen (1984), Blau marí (1987), Flit-flit i Cara, calla (1994).
Enllaç web: Roseland Musical
Veure> Escola de Mestres Rosa Sensat (institució, 1965- ).
(Barcelona, 1863 – )
Sala d’espectacles del carrer de l’Hospital. Construït en honor de l’actor espanyol Julián Romea y Yanguas.
El 1867 adoptà el nom de Teatre Català Romea i es convertí en un dels principals centres del teatre en català, especialment de la mà de Frederic Soler Pitarra, que en fou director artístic (1870-95).
Reformat el 1913, entre el 1939 i 1946 va fer només teatre en castellà.
Fou escenari dels èxits d’actors mítics com M. Xirgu, E. Borràs i de companyies com la d’Adrià Gual, dirigida per R. Salvat.
El 1981 esdevingué seu del Centre Dramàtic de Catalunya.
Enllaç web: Teatre Romea
(Països Catalans, inici segle XIX – inici segle XX)
Corrent cultural.
Dins la tendència medievalista del romanticisme es construïren a Catalunya nombrosos edificis (alguns d’ells enderrocats posteriorment), entre els quals sobresurten la Universitat de Barcelona, d’E. Rogent, el seminari conciliar, la plaça de toros de les Arenes (mudèjar) i moltes cases particulars, no solament de Barcelona, sinó d’altres poblacions catalanes.
LITERATURA: Nous òrgans del moviment com “El Vapor” i “El Propagador de la Libertad” hi donen impuls a Catalunya. A partir del 1840 Hugo, Dumas i Scott són traduïts, en castellà, a les terres catalanes, i les edicions es multipliquen. Això accentuà el predomini del romanticisme conservador damunt el liberal.
La línia estètica i historiocista que se’n derivava fou seguida per Pau Milà i Fontanals, que divulgà el pensament estètic dels germans Schlegel, influí sobre l’erudit i germà seu Manuel i també sobre Pau Piferrer. Bergnes de les Cases, editor, humanista i traductor, en fou un altre puntal.
A Mallorca la línia conservadora té com exponent “La Palma” i la personalitat de J.M. Quadrado. A València hi ha una tendència liberal (Bonilla, Ayguals d’Izco, que publicà Maria, la hija del jornalero).
La Renaixença acollí els ferments romàntics i a través dels Jocs Florals s’anà catalanitzant. Cal remarcar les figures de J.M. Bartrina, de Víctor Balaguer i de Teodor Llorente.
L’historicisme, l’escorcoll del passat, fou una de les característiques del romanticisme. Cal recordar, doncs, la història de València, de Vicent Boix; la de Catalunya i Aragó, de Balaguer; la civil i eclesiàstica, també de Catalunya, d’Antoni de Bofarull, i Recuerdos y bellezas de España, de Piferrer i Quadrado, a més de la revaloració, la influència i els aplecs de literatura popular i tradicional: romancer, llegendari, costumari.
MÚSICA: El primer músic romàntic català en el camp instrumental fou el guitarrista Ferran Sor, especialment amb les seves obres l’Elegia i l’Adéu. La música religiosa del segle XIX fou cultivada per Francesc Andreví i per Ramon Vilanova, Mateu Ferrer, Josep Barba i Anselm Barba. Josep Pons i Francesc Xavier Cabo, ambdós valencians, mantingueren encara estructures clàssiques.
A Barcelona la inauguració del conservatori del Liceu (1838) i del Gran Teatre del Liceu impulsà la formació d’un grup de músics. Els principals compositors autòctons que cultivaren el gènere foren Ramon Carnicer, Baltasar Saldoni, Vicenç Cuyàs, Melcior Gomis, Marià Obiols i, més tard, Rupert Chapí. Una altra figura romàntica fou Josep Anselm Clavé, l’iniciador del moviment coral català.
Amb el romanticisme va aparèixer l’escola musical nacionalista, el teòric de la qual fou Felip Pedrell. La seva preocupació fou l’estudi i la recuperació del passat musical i la creació d’una música nacional. Isaac Albéniz, Enric Granados i Joaquim Malats foren els principals compositors adscrits a aquest estil musical.
(Barcelona, 1982 – )
Companyia de titellaires de fil. Creada per Carles Cañellas (Barcelona, 1954), alumne de Pepe Otal.
Per la companyia han passat molts artistes d’aquesta especialitat, i ha presentat nombrosos espectacles. Ha participat en més de 240 festivals internacionals.
Entre els guardons rebuts, destaquen el premi al millor espectacle de la 2a Mostra de Teatre de Titelles de l’Estat espanyol (1985), la menció especial del jurat del XVII Festival Internacional de Teatre de Sitges, el premi de teatre de la Biennal d’Art Jove Barcelona (1985), el Premi de reconeixement a la Carrera “La Luna d’Argento 2004” del Festival Internacional de Teatre de Titelles “La Luna è Azzurra” de San Miniato (Pisa) i el Guardó a la Millor Animació al “11th. World Festival of Puppet Art 2007” de Praga.
Actualment la companyia és coneguda com Rocamora Teatre.
Enllaç web: Rocamora Teatre
(Terrassa, Vallès Occidental, 1972 – 1980)
Moviment. Nascut a la delegació d’Òmnium Cultural de Terrassa que començà a estendre’s pels Països Catalans.
Es proposa d’oferir periòdicament espectacles en català per a nois i noies (teatre, música, cinema, titelles, pallassos, etc), que els permetin de sintonitzar amb la cultura catalana i amb la cultura universal.
L’any 1980 es transformà en delegació funcional d’Òmnium Cultural i adoptà el nom de Moviment Rialles de Catalunya.
Enllaç web: Rialles
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell)
Evocació escènica o merament narrada, en línies molt simples i esquemàtiques d’uns quants fragments, entre la història i la llegenda, i segons l’hagiografia més popular, de la vida i la mort de sant Ermengol.Fou ideada per Esteve Albert i ha estat representada des del 1957, cada estiu, al claustre de la catedral de la Seu d’Urgell.
Enllaç web: Retaule de Sant Ermengol
Dades dels Països Catalans 