(Catalunya, 13 desembre 1976 – )
Emissora radiofònica. Creada com a emissora de Radio Nacional de España (RNE).
Es convertí en la primera emissora que va emetre en català amb l’arribada de la democràcia.
Des dels seus inicis participa activament en tots els esdeveniments polítics, socials, culturals i esportius de Catalunya i també de la resta de Països Catalans.
Enllaç: Ràdio 4
(Països Catalans)
Veure> Barres catalanes (senyal heràldic).
(Barcelona, 1971 – 1988)
Grup instrumental. Fundat pel mestre Gracià Tarragó i Pons, i integrat pels guitarristes Laura Almerich, Manuel Calve, Jordi Codina i Jaume Torrent (que substituí J.J. Henríquez el 1976).
La seva fundació i continuïtat ha estimulat l’aparició d’obres d’autors catalans i estrangers expressament escrites per a quatre guitarres. Ha enregistrat diversos discs.
Ha actuat en les sales de concert més prestigioses d’Europa i Amèrica. El 1985 fou seleccionat pel Consell d’Europa per al concert inaugural de l’Any Europeu de la Música.
Es dissolgué l’any 1988.
(Catalunya, 1968 – 1988)
Grup de titellaires i teatre amb ninots. Fundat per Joan Baixes i Teresa Calafell.
Des dels seus primers treballs han mantingut una exigència plàstica i un gran rigor en la planificació de l’estructura dramàtica.
Entre les seves obres cal destacar: Les trifulgues d’En Pinotxo (1968), Breu record de Tirant lo Blanc (1970), Calaix de Sastre (1971), El Drac del Castell dels Moros (1975), Nyaps (1975), Mori el Merma (1978), Les aventures d’Hèrcules a l’Atlàntida (1982), Peixos Abissals (1985), Laberint (1986) i Clacabaret (1987).
Tenen en el seu haver nombroses distincions.
El 1988 cessaren les seves actuacions.
(Països Catalans, 1996 – )
Coordinadora de teatre. Agrupa entitats i programadors de l’àmbit geogràfic balear, català i valencià amb l’objectiu de crear un circuit d’espectacles teatrals en llengua catalana en aquests tres territoris i facilitar l’intercanvi i la mobilitat dels muntatges.
La iniciativa s’encetà amb la col·laboració de les ciutats d’Alcoi, Benicàssim, Dénia, el Vendrell, Gandia, Granollers, Manacor, Palma, Reus, Tàrrega, Tortosa, Vic, Vilanova i la Geltrú i Vila-real, i amb la participació de les companyies La Dependent, Iguana Teatre i Ferran Madico. El 1997 hi participaren els grups Moma Teatre, Zotal Teatre i Teatre De Què.
La consolidació d’aquesta iniciativa es refermà amb l’ampliació del circuit teatral que ja formen més de vint ciutats de les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i, des del 1999, Andorra.
El seu treball ha estat reconegut amb la concessió del premi d’honor Vila de Pedreguer al mèrit cultural.
L’any 2011 es transformà en Xarxa Alcover.
Enllaç: Xarxa Alcover
(Catalunya, 1933)
Escultura de Pau Gargallo, de 2,35 m d’altura. Treballada en guix, per manca de recursos econòmics no fou fosa en bronze fins molt temps després de la mort de l’artista.
És la seva obra principal, en què treballà tota la vida: en resten dibuixos previs molt primerencs (1904), i el 1926 féu l’important Cap de profeta, que ve a ésser l’immediat precedent de la gran peça.
Ha estat exposada en guix i després en bronze diverses vegades des del 1934 (Nova York, Barcelona, Madrid, París, Amsterdam, Venècia, Duisburg, etc).
Els exemplars més coneguts són el del Musée d’Art Moderne de París i el del Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid.
(Catalunya, 1914 – )
Conjunt de premis. Atorgats per l’IEC i per les seves filials, per tal d’estimular el treball científic en els seus diversos àmbits d’actuació.
Són convocats per mitjà d’un Cartell de premis, que apareix regularment la diada de Sant Jordi de cada any des del 1915, amb algunes justificades interrupcions.
Els premis són de dotació, de periodicitat i de temes diversos; les obres que hi aspiren han d’ésser generalment inèdites i redactades en català, bé que per a alguns premis hom accepta també obres publicades o escrites en altres llengües.
El nom que duen respon al desig d’homenatjar alguna personalitat del camp humanístic (Milà i Fontanals, Rubió i Lluch, Puig i Cadafalch, Fabra, etc) o científic (Martí d’Ardenya, Joaquim i Antoni Trias i Pujol, A. Pi i Sunyer, etc), o bé és el de la persona o la fundació que l’ha instituït (Massot i Planes, Bonay i Carbó, Blasi i Vallespinosa, Sarri, etc). Alguns premis commemoratius, adjudicats esporàdicament, han estat establerts en ocasió de centenaris, cinquantenaris i vint-i-cinquenaris.
Els premis són adjudicats per l’Institut, a proposta d’una ponència integrada principalment per membres seus, però també sovint per professors universitaris, per membres d’altres acadèmies o organismes científics i per representants de les fundacions cooperadores; els premis de les filials són adjudicats directament per aquestes.
Darrerament hom anuncia, al costat dels premis, la concessió d’algunes borses d’estudi i sovint converteix en borsa d’estudi l’import dels premis no adjudicats.
Enllaç web: Premis de l’Institut d’Estudis Catalans
(Catalunya, 1969 – )
Guardó instituït per Òmnium Cultural.
Atorgat anualment a una persona que per la seva obra literària o científica escrita en llengua catalana hagi contribuït a la vida cultural dels Països Catalans.
Enllaç web: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
(Barcelona, 1920 – 1923)
Moviment juvenil fundat per Josep Maria Folch i Torres, recollint la força sociològica dels lectors d’“En Patufet”.
Formaren cèl·lules arreu de Catalunya amb una finalitat moral i patriòtica, però sense lligam amb cap partit polític. Organitzaren actes, aplecs i desfilades i reivindicaren l’esperit cristià i la puresa de la llengua.
En fou secretari Josep Serra i Ullastrell i el portaveu era la revista “Àmfora”. Sumaren alguns milers d’afiliats i les noies duien com a distintiu una caputxa blanca.
El moviment fou dissolt per una ordre del 1923 del governador civil nomenat per la Dictadura de Primo de Rivera.
(Constantí, Tarragonès, 1985 – )
Grup de rock. Format per Lluís Gavaldà (veu i guitarra), Falin Cáceres (baix) i Joan Reig (bateria i veu). Autodefinits com un grup de rock agrícola, el seu estil té fortes influències del pop anglès i del soul.
Després de la seva primera referència discogràfica homònima (1989), han editat Calla i balla (1991), Fruit sex (1992), Cap de setmana (1993), Brut natural (1994), Vine a la festa (1995), Bondia (1997), Sol (1999), Respira (2001), Agost (2004), Com anar al cel i tornar (2007) i Fràgil (2010).
El 2002 feren el seu primer concert acústic, a l’Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya, i en publicaren l’enregistrament al final del mateix any, inclòs a Malacara, un recull del millor de la seva carrera.
Fou el primer grup català a actuar, al novembre de 2007, a l’espai virtual Second Life.
Enllaç: Els Pets
Dades dels Països Catalans 