(País Valencià, segle XVII)
Personatge imaginari. Suposat contemporani de la conquesta de València, a qui han estat atribuïdes les famoses Trobes, falsificació d’interès nobiliari, redactada al segle XVII, que ha estat imputada, amb alguna versemblança al cronista Onofre Esquerdo, que les degué escriure entre l’any 1650 i el 1680.
(País Valencià, segle XVI)
Estructura feta de material combustible, les quals es cremen la nit de Sant Josep. L’origen de la festa es remunta al segle XVI, promoguda pel gremi de fusters.
Actualment, la crema de les falles constitueix una de les festes socials i folklòriques més importants de la ciutat de València, estesa a una bona part del País Valencià, amb una ingent afluència turística.
El dia 16 de març es planten totes les falles als carrers, perquè puguin ésser admirades, fins a la nit del 19 (nit del foc), que es cremen, llevat d’un dels ninots, que, indultat, passa a formar part del Museu Faller.
Nom popular donat al campanar de la catedral de la ciutat de Castelló de la Plana.
Veure> Observatori Fabra (institució científica, 1904- ).
(Perpinyà, 1884 – segle XX)
Orquestra fundada per estudiants i llicenciats, presidits per Justí Pepratx (fill), formada principalment per mandolines, guitarres i flautins, amb un total de 25 executants.
El seu repertori era bàsicament de cançons populars catalanes, i actuà a d’altres ciutats del Rosselló i del Llenguadoc.
(Palma de Mallorca, 1951 – )
Institució creada per a contribuir a restaurar els estudis universitaris i fomentar la cultura a Mallorca.
El mateix any de la seva creació inicià els primers cursos de filosofia i lletres i dret, suprimits el 1957 per dificultats econòmiques. L’any 1959 fou creada la càtedra Ramon Llull amb seu en aquest centre.
Des del 1967 fins al 1973 promogué i acollí l’establiment d’una delegació de la facultat de filosofia i lletres de la Universitat de Barcelona, així com les escoles de turisme, assistents socials i diverses entitats culturals.
Ha creat un Institut de Llengües Modernes, ha organitzat cursos de castellà per a estrangers i ha patrocinat la celebració d’un gran nombre d’actes culturals i unes quantes publicacions. En conjunt, ha assolit un pes molt notable dins la vida cultural mallorquina.
Des de l’any 1977 organitzà els Cursos d’Estiu de Català a Mallorca.
(Palma de Mallorca, 1483 – 1842)
Centre d’ensenyament superior. Va ésser fundat per privilegi reial de Ferran II el Catòlic, amb els mateixos drets i honors que el de Lleida, gràcies als legats testamentaris d’Agnès de Pacs i de Beatriu de Pinós.
Les seves primeres dècades de vida són també les més pròsperes, tant per la importància dels mestres (Desclapers, Cabaspre, Nicolau de Pax) com per la irradiació (el darrer esmentat trasplantà el lul·lisme a la universitat d’Alcalá de Henares).
Agrupava l’Escola Major d’Arts i la càtedra de filosofia lul·liana, i inclogué a més a més les facultats de filosofia, teologia, retòrica, cirurgia i lleis. El 1673, en virtut de Butlla Pontificia, l’Estudi és convertit de fet en Universitat (Universitat Lul·liana de Mallorca).
Malgrat que, segons embla, sortí d’ambient lul·lista, la primera impugnació espanyola contra Luter (obra, dissortadament perduda), el lul·lisme hagué de sofrir les conseqüències de la girada tridentina cap a l’ortodòxia tomista, i per això, durant els segles XVII i XVIII, l’Estudi i la seva successora, la Universitat de Mallorca, hagueren de sostenir la gran controvèrsia amb l’antilul·lisme dels dominics, a fi de defensar l’ortodòxia de les doctrines de Ramon Llull.
L’obra on es sintetitza el resultat de la controvèrsia són les Vindiciae Lul·lianae, d’Antoni Raimon Pasqual (Avinyó, 1778).
(Estopanyà, Ribagorça, segle XIV)
Tríptic gòtic, procedent de l’església parroquial de la vila i conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Dedicat a sant Vicenç, té escenes pintades de la vida d’aquest i de sant Valeri, d’una gran qualitat.
D’autor desconegut, presenta fortes característiques italianes postgiottesques que han fet pensar en un possible origen florentí (mestre d’Estopanyà).
És una de les peces clau de la penetració de l’italo-gòtic fora de Barcelona.
(València, 1596)
Figures confeccionades amb fusta i teles que representen l’acte del bateig de Vicent Ferrer i que cada any són instal·lades els dies de la festa d’aquest sant a la parròquia de Sant Esteve, on se’n conserva la pila baptismal.
Constituïren un element molt popular de la tradició religiosa local. El costum d’exhibir-les data del 1596, però amb el temps ha tingut diverses alteracions.
Hi hagué un moment que aquest simulacre arribà a constar de vint-i-cinc personatges, les cares de quinze dels quals eren obra (1788) de l’escultor Vicent Esteve.
(València, 1963 – 1967)
Moviment artístic. Sorgí per influència d’un moviment homònim castellà. La seva actitud fou de recerca d’alternatives al realisme contemporani en funció del seu desig de reflectir les tensions socioculturals del moment.
Identificats amb el llenguatge del corrent Crònica de la Realitat, es decantaren per un expressionisme popular senzill d’exposició, directament vinculat amb l’anomenada civilització de les imatges, i posaren en relleu tota la seva força expressiva i testimonial.
El seu llenguatge, gairebé impersonal, facilità la presentació no la interpretació ni la representació del contingut, nodrit amb l’enfrontament crític amb la societat tecnificada i massificada, amb l’home instrumentalitzat i alienat.
Intervingueren en el moviment l’Equip Crònica, Martí i Quinto, J.A. Toledo, J.M. Gorris i el crític Tomàs Llorens, entre els més destacats.
Dades dels Països Catalans 