Arxiu de la categoria: Biografies

Sanç, Joan

Deixa un comentari

(Ontinyent, Vall d’Albaida, 1557 – València, 1608)

Escriptor espiritual. Professà a Xàtiva el 1573, al convent de carmelitans observants recentment fundat i s’ordenà el 1581. Ensenyà arts als convents de Calataiud (1579-82) i d’Onda (1584-86), es doctorà en teologia (1586) a València i estudià hebreu. El 1593 assistí al capítol general de Cremona -en el qual tingué lloc la separació dels descalços-.

Fou prior del convent de València (1597-1600), provincial d’Aragó (1603-06), i al seu esperit reformista es deu la florida intel·lectual i religiosa de la província al segle XVII. Promogué l’exercici de l’oració metòdica i aspirativa i fou un amic i col·laborador del patriarca Juan de Ribera en l’obra de reforma post-tridentina. A la seva mort fou iniciat el procés de beatificació.

Publicà uns Abecedarios espirituales y el exercicio dellos, reeditats amb d’altres que deixà manuscrits el 1612 i el 1679. Escriví diverses cartes de direcció espiritual, set d’elles publicades, i altres tractats espirituals, inèdits.

És considerat un dels millors representants de l’espiritualitat post-tridentina de l’orde a la península Ibèrica.

Sanç, Hipòlit

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, segle XVI)

Poeta. Cavaller de Sant Joan de Jerusalem, estigué present al setge de Malta que posaren els turcs el 1565 i el descriví en un poema èpic en octaves, de dotze cants, en castellà, La Maltea (València 1582).

Sanç, Arnau

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XV)

Cavaller. Serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia. El 1458 era governador del Castell Nou de Nàpols. Quan morí el rei, fou el qui n’informà el papa Calixt III.

San Valero i Aparisi, Julià

1 Resposta

(València, 7 agost 1913 – 30 març 1997)

Prehistoriador. Catedràtic de prehistòria i història antiga de la Universitat de València.

S’especialitzà en el neolític de la península Ibèrica, tema sobre el qual ha publicat diversos treballs: La península hispánica en el mundo neolítico (1948), El neolítico hispánico (1954), La cueva de la Sarsa, Bocairente, Valencia (1950), Origen de la agricultura (1955), Los orígenes de la agricultura valenciana (1964). Ha publicat també diverses memòries d’excavacions i estudis d’etnologia valenciana: Poble, cultura i llengua (1977), Guía para el estudio de la cultura popular (1980).

Fou director, fins el 1983, de l’Institut d’Estudis Ibèrics i d’Etnologia Valenciana de la Institució Alfons el Magnànim de la diputació de València.

San Felipe, marquès de *

Deixa un comentari

Nom amb què també és conegut el diplomàtic sard Vicenç Bacallar i Sanna  (1669-1726).

Samper i Marquès, Baltasar

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 3 maig 1888 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 18 febrer 1966)

Músic. Deixeble de Enric Granados i de Felip Pedrell. El 1939 s’establí a Mèxic, on va residir fins a la mort, i hi va fer una important tasca docent.

En les seves composicions s’inspirà en la deu melòdica mallorquina. Obres: Danses mallorquines, Cançó trista, Ritual de pagesia, etc.

Samper i Ibáñez, Ricard

1 Resposta

(València, 25 agost 1881 – Ginebra, Suïssa, 27 octubre 1938)

Polític i advocat. Adscrit al radicalisme, col·laborà primerament a València amb el partit de Blasco i Ibáñez i fou regidor de l’ajuntament valencià (1911 i 1920), diputat provincial i batlle de la ciutat (1920-22). Amb la proclamació de la II República, fou elegit diputat per a les corts constituents i va ocupar la cartera de treball dins el govern presidit per Lerroux (1933).

Pel seu caràcter conciliador fou nomenat president del consell de ministres (abril 1934). Va haver d’enfrontar-se amb els greus problemes provocats per les vagues de pagesos, la detenció dels diputats socialistes, el conflicte amb la Generalitat de Catalunya i la petició d’autonomia del País Basc.

Combatut per les dretes, que l’acusaven d’incapacitat per reduir els partits d’esquerra, i atacat per aquests per la duresa excessiva amb que havia actuat en la repressió de les vagues, el seu govern fou derrotat l’1 d’octubre, quan la CEDA va retirar-li l’ajut. Formà part del govern presidit per Lerroux, però hagué de dimitir en ésser-li discutides les responsabilitats de la Revolució d’octubre.

El 1936 s’exilià a Suïssa.

Samper i Gordejuela, Hipòlit

1 Resposta

(València, 1633 – Madrid, 1700)

Historiador. El 1652 prengué l’hàbit de l’orde de Montesa. Estudià a València filosofia, teologia i es doctorà en cànons el 1658, i des de l’any següent fou catedràtic de dret canònic. Fou secretari del lloctinent de l’orde Joan Crespí i Brizuega, canceller del regne (1666), assessor del batlle general de València (1673), capellà d’honor de Carles II (1678), procurador general de l’orde de Montesa (1680) i jutge apostòlic de la nunciatura.

És autor de diversos tractats en defensa de l’orde de Montesa i una història d’aquest des de la fundació, privilegis, jurisdicció, personalitats, la seva obra més important: Montesa ilustrada (1669). Deixà inèdites dues genealogies de les famílies Llançol de Romaní i dels comtes de Cervelló.

Samorera, Andreu

1 Resposta

(València, segle XIV)

Vice-canceller reial. Com a assessor jurídic de Pere III el Cerimoniós, li fou encomanat el procès pel qual Jaume III de Mallorca fou destituït i mort. Intervingué en l’expedició contra Mallorca (1343), però el 1347 es posà en contra de Pere III en passar-se als unionistes valencians, dels quals també fou l’assessor jurídic.

Salzet, Mateu

Deixa un comentari

(Illes Balears, segle XIV – segle XV)

Cronista. Era notari a Mallorca.

És autor d’un Cronicó, on barreja notícies referents a Mallorca, escrites en llatí i en català, que corresponen al període 1372-1408. Aquesta obra era redactada als fulls en blanc dels seus protocols notarials, i fou parcialment transcrita pel pare Villanueva al seu Viaje literario a las Iglesias de España.