(Biar, Alt Vinalopó, 13 novembre 1851 – València, 28 febrer 1906)
Polític. Fill de Lluís Santonja i Crespo. Fou segon marquès de Villagràcia. Estudià dret i amplià estudis a París i Brussel·les i fou un membre destacat del partit conservador. Com a tal fou diputat a corts (1877, 1879 i 1884).
El 1886 esdevingué el representant de Romero Robledo a València. Fou novament diputat (1896 i 1899) i senador (1903-05). Fou comte consort de Bunyol.
(Llíria, Camp de Túria, 1827 – França, segle XIX)
Guerriller carlí. Llaurador, s’uní a les forces de Ramon Cabrera (1833). El 1840 passà a França i s’establí a Lió com a agricultor.
Lluità novament a la segona guerra Carlina (en què fou greument ferit) i a la tercera, en què fou segon comandant de la zona de València (1873). En aquesta ocasió s’apoderà de Conca, però, rebutjat per Valerià Weyler a Bocairent, hagué de retirar-se.
Assolí el grau de general de l’exèrcit carlí, però, derrotat aquest, hagué de tornar a França, on féu de venedor ambulant.
Eren fills de Ponç de Santapau i Filingeri.
Antoni de Santapau i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVI) Fou creat príncep de Butera el 1563. Fou president i capità general de Sicília (1546) i cavaller del Toisó d’Or. A la seva mort no deixà fills i fou succeït pel seu germà Francesc.
Maria Antònia de Santapau i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVI) A la mort del seu germà Francesc heretà el principat de Butera, el marquesat de Militello i les baronies de Belmonte i Lentini. Muller de Girolamo Pietro Barrese, primer príncep de Pietraperzia, les seves possessions passaren a llurs descendents.
Francesc de Santapau i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1590) Successor del seu germà Antoni. Fou també cavaller del Toisó d’Or. A la seva mort el principat de Butera, el marquesat de Militello i les baronies de Belmonte i Lentini passaren a la seva germana Maria Antònia. El marquesat de Licodia passà a la seva filla natural:
(Manacor, Mallorca, 9 juny 1938 – )
Prevere (1960), escriptor, polític i activista social. Estudià al Seminari Conciliar de Sant Pere (1949-59). Exercí de missioner al Perú (1964-69), d’on sorgí la novel·la El denari del profeta (1988). Des del seu retorn a Mallorca s’ha dedicat intensament a la problemàtica derivada de la marginació social.
En política milità en partits comunistes i al Partit Socialista de Mallorca (1981-83), amb el qual es presentà a les eleccions autonòmiques del 1983. Posteriorment participà en la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya a Balears, partit del qual fou president a les Illes (1988-92).
Ha publicat llibres de poemes: Dos pams d’home (1970) i novel·les: Camí de Coix (premi Ciutat de Palma 1979) i Mamil·la, encara (premi Andròmina 1984).
(Manacor, Mallorca, 1808 – Palma de Mallorca, 1838)
Escultor. Format a Manacor (1821). Des del 1823 es donà a conèixer a Palma, on treballà al taller de Josep Lladó. La Junta de Comerç el pensionà per anar a estudiar a Madrid.
Col·laborà amb la Real Fábrica de la Moncloa, que dirigia el mallorquí Bartomeu Sureda. Treballà en marbres i presentà obres a l’Academia de San Fernando amb èxit.
(Elx, Baix Vinalopó, 1829 – Vallecas, Madrid, 1882)
Polític i escriptor. Fou funcionari de governació a Barcelona i Alacant (on fundà amb Pere Carratalà, la revista literària “El Duende”, 1858). Republicà, fou alcalde d’Elx (1865) i patí un llarg empresonament. Participà en les juntes revolucionàries del 1868 i en les guerrilles que actuaren a Oriola arran de la Revolució de Setembre.
Fou autor de la memòria Elche y la tempestad (1853), del drama en vers Las siete palabras del Redentor en la cruz (1850, en col·laboració amb Francesc Antoni Botella), així com de diversos poemes i fulls solts polítics.
(País Valencià, segle XVI)
Orfebre. Obtingué el grau de mestre al gremi d’argenters de València i s’establí a Morella. El seu estil és renaixentista amb elements gòtics.
Obrà la creu processional de la parròquia d’Ares del Maestrat i la de Vistabella del Maestrat, i, encara, la custòdia de Vinaròs.
(País Valencià, segle XIV – segle XVI)
Família d’orfebres, iniciada per Bernat Santalínea (Morella, Ports, vers 1360 – País Valencià, 1437) Orfebre. Pertanyia a un llinatge d’artistes. Fou realitzador excel·lent de petites imatges. El 1428 féu una creu d’argent per a la seu de Tortosa, dita popularment dels lleonets.
Potser fou el pare de Bartomeu Santalínea (País Valencià, segle XV) Orfebre. Actiu entre el 1412 i el 1449, autor de reliquiari de la Jana (Baix Maestrat) i d’un Sant Miquel a la catedral de València.
(Palma de Mallorca, 1592 – 1668)
Militar. Un dels caps del bàndol dels Canamunt, a causa de la mort del seu germà Arnau el 1615 pel bàndol contrari dels Canavall, dugué a terme una famosa venjança -fou responsable de la mort de tres-centes vint-i-cinc persones, segons l’historiador contemporani F.M. de Melo-.
El 1632, després de la concòrdia entre ambdós bàndols, s’enrolà a l’exèrcit: amb una companyia de cinc-cents homes a expenses seves prengué part a la guerra dels Trenta Anys i es distingí a Nordlingen i a Magúncia. Nomenat després almirall i governador general de cavalleria, combaté a Portugal. Fou nomenat governador de Menorca (1542-45) per impedir la revolta catalana a l’illa i que els francesos hi desembarquessin.
Mitificat com a heroi, juntament amb Rocaguinarda figura com a protagonista de la novel·la de Manuel Angelon Los fueros de Cataluña (1857).
Fou el seu germà Arnau de Santacília i Pacs (Palma de Mallorca, segle XVI – 1615) Militar. Va ésser mort pel bàndol dels Canavall, i degut a això el seu germà Pere dugué a terme una famosa venjança.
(Illes Balears, segle XIII – segle XIV)
Cavaller. El 1322 fou tramès pel rei Sanç I de Mallorca com a ambaixador a Tremissèn.
Dades dels Països Catalans 
