(Catalunya, segle XV)
Poeta. Autor de la convocatòria en vers d’un certamen poètic per a promoure una croada contra els turcs al qual contribuí amb una composició.
El 1450 mantingué una tençó amb Joan Fogassot, d’un interès molt relatiu.
(Catalunya, segle XIX)
Actor. A mitjan segle XIX, i durant uns vint anys, sobresortí a les primeres formacions de teatre català amb obres de Josep Robrenyo i de Francesc Renart.
(Tarraconense, segle IV)
Poeta. Cità alguns dels seus contemporanis amb dades que faciliten llur identificació, com s’esdevé al seu himne als sants tarragonins.
(País Valencià, segle XIV – Illes Balears, 1425)
Baró de Llutxent i d’Almenara. Fill i hereu de Nicolau de Pròixida i Carròs, i germà de Gilabert. Fou coper reial i uixer de Joan I el Caçador, el qual el nomenà lloctinent de governador i alcaid d’Oriola (1387), càrrecs pels quals litigà amb Bernat III de Senesterra, però el rei el confirmà el 1391.
Assistí a les noces de la infanta Joana d’Aragó amb el comte Mateu I de Foix (1392). Acompanyà l’infant Martí a Sicília; amb ell trencà el setge dels rebels a Catània (1395) i fou governador de la ciutat fins al 1402.
Lluità en el bàndol valencià dels Centelles contra els Soler. El rei Martí el féu camarlenc, i també ho fou de la reina Elionor d’Alburquerque, muller de Ferran I d’Antequera. Prengué part en l’ambaixada que, a Nàpols, tractà el matrimoni de l’infant Joan amb Joana II de Nàpols. Al mateix temps fou nomenat governador de Mallorca (1415).
Sense descendència del seu matrimoni amb Caterina de Vilanova, nomenà successor el seu germà Joan.
(València, segle XIV – Gènova, Itàlia, 1405)
Poeta. Fill petit de Nicolau de Pròixida i Carròs, i germà d’Olf. Prengué part a la campanya de Sicília del 1392 i a la de Sardenya i Sicília del 1395. Es casà amb Bernadona de Valleriola.
Membre destacat del bàndol dels Centelles, al qual pertanyia per llinatge matern, fou desterrat de la ciutat de València el 1396, per disposició dels jurats, i el 1398 intervingué en una sorollosa brega ciutadana en la qual els de la seva facció lluitaren contra els Vilaragut, a conseqüència de la qual fou empresonat. A la darreria del 1405 es trobava a Gènova al servei del papa Benet XIII.
Hom conserva vint-i-una poesies líriques seves, desconegudes fins el 1954; copiades en uns folis esborrats del cançoner Vega-Aguiló, foren llegides en aquesta data amb l’ajut de raigs ultraviolats.
Exclusivament amoroses, les seves poesies són dedicades a l’anàlisi subjectiva de la passió i mancades de notes objectives i anecdòtiques. Insisteix en els vells temes trobadorescs, com ara la crueltat de la dama, el llanguiment, etc. Fidel a la seva condició, es vanta d’ésser cavaller i ofereix curioses notes d’orgull.
Poeta essencialment cortesà, si bé es manté fidel als principis de la lírica dels trobadors i la seva llengua poètica és fortament aprovençalada, ofereix algun lleu ressò d’italianisme que podria fer pensar que coneixia la lírica de Dant.
Al seu breu cançoner, sens dubte resta d’una obra més considerable, hi ha versos colpidors i lapidaris, alguns d’ells amb una certa semblança amb moments del seu contemporani Jordi de Sant Jordi.
És possible que concorregués als certàmens poètics del consistori de Barcelona.
(Perpinyà, vers 1345 – vers 1414)
Metge, astròleg, gramàtic i exageta jueu. El seu nom, a les fonts hebrees, és Ishaq ben Mose ha-Leví, i en batejar-se, el 1392, prengué el d’Honorat de Bonafè, però signà els escrits en hebreu amb l’acrònim Efodi.
Es dedicà preferentment al préstec de diners i féu estades a Girona i a Barcelona. El 1392, nomenat metge reial, el rei Joan I el Caçador el recomanà als cònsols de Perpinyà perquè l’aconductessin.
Després de batejat publicà dos escrits anticristians: una famosa carta satírica i el llibre Kelimat ha-Goyyim (Confusió dels cristians), que és un atac al cristianisme en forma crítico-històrica.
El 1404 acabà la seva gramàtica hebrea, Ma’asé Efod, de concepció original. Escriví també una llarga carta de condol a un amic de Girona per la mort del seu pare el 1393, un curt comentari a Maimònides i alguns escrits menors sobre astronomia, la Bíblia i filosofia. El poeta Selomó Bonafed li dedicà una poesia.
(Catalunya, segle IV)
Bisbe de Barcelona. El 342 assistí al concili de Sàrdica.
(Catalunya, 1822 – 1888)
Tècnic agrònom. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques sobre temes agrícoles.
A la seva mort era director de la Granja Experimental de Barcelona.
(Catalunya, segle XIX)
Escriptor. És autor de diverses obres teatrals catalanes, com la titulada La teia del gordo (1864).
(Catalunya, segle XIX – 1881)
Farmacèutic. És autor de notables escrits de caràcter professional.
