Arxiu de la categoria: Biografies

Alfaro i Hofmann, Carles

2 Respostes

(València, 1960 – )

Director de teatre. Realitzà estudis d’interpretació (1977-81) i el 1985 es diplomà com a director a The British Theatre Association for Directors and Drama Instructors de Londres.

L’any 1982 fundà a València la companyia Moma Teatre i debutà com a director amb El malalt imaginari, de Molière.

A partir del 1986 continuà la seva activitat com a director de nombrosos muntatges: Entre els porcs, d’A. Fugard (1990), El cas Woyzeck, de G. Büchner (1992), Metro, de P. Sanguino i R. González (1993), Borja-Borgia, de Manuel Vicent (1994), Càndid, de Voltaire (1995), El muntaplats, d’H. Pinter (1996), Las sillas, d’E. Ionesco (1997) i L’altre, de P. Zarzoso (1997).

Ha estat guardonat com a millor director pels Premis del Teatre de la Generalitat Valenciana.

Alfaro i Hernández, Andreu

1 Resposta

(València, 5 agost 1929 – 14 desembre 2012)

Escultor. Conreà un estil constructivista, íntimament lligat a les recerques visuals i gestàltiques, que realitzà amb un gran domini tècnic. Al mateix temps, endut per una exigència de puresa i simplicitat formal, arribà a donar al ferro les formes més elementals inspirant-se molt sovint en el repertori formal dels elements i en les eines pròpies del treball productiu.

A partir de la dècada de 1960 realitzà obres de caràcter cinètic i desenvolupament generatrius. Entre les seves obres, cal citar El pardalot (Museu d’Art Contemporani de Madrid), Homenatge a Joan Fuster, La Bella, Al Vent (Barcelona, 1969), Catalan Power (1976) i diversos monuments públics, com el Monument als Països Catalans de Tàrrega.

Les seves obres han obtingut una important projecció internacional i ha assolit el premi d’Honor Jaume I (1980) i el premi Nacional de las Artes Plásticas (1981).

L’any 1983 realitzà una exposició a l’antic mercat del Born de Barcelona, i una escultura en homenatge al pintor E. Sempere a Madrid. D’altres escultures a l’aire lliure realitzades darrerament són situades a Frankfurt (1986), Madrid (1990) i Barcelona (Mil·lenari, 1991).

L’any 1991 l’IVAM dedicà una retrospectiva a la seva obra escultòrica i dibuixística. El 1991 la diputació de València li concedí el premi Alfons Roig d’Arts Plàstiques en reconeixement a la seva trajectòria professional i al conjunt de la seva obra.

L’any 1996 instal·là a Terrassa una escultura dedicada a la dona treballadora.

Alexandre, mestre

Deixa un comentari

(Catalunya Nord, segle XII – segle XIII)

Pintor actiu al Rosselló. Enquadrat en els corrents neobizantins dels segles XII-XIII.

En un frontal de l’església de Sant Genís les Fonts hi havia la representació del Pantocràtor amb els apòstols, signat Magister Alexander ista opera fecit.

Alerigues, Miquel

3 Respostes

(Rosselló, segle XV)

Orfebre. Fill de Pere i germà de Joan. Fou el més notable de la família, féu, el 1423, un crucifix d’argent per a l’església de Sant Mateu, a Perpinyà, i diversos reliquiaris per a esglésies de Montpeller i Perpinyà.

Les seves obres mestres són els busts-reliquiari de sant Abdó i sant Senén per a l’església del monestir d’Arles (Vallespir). Són fets en argent i situats cadascun d’ells al mig d’una bacina del mateix material, ornat tot amb pedres precioses.

També dirigí l’explotació dels jaciments metal·lúrgics d’Arles i Montboló.

Alerigues -orfebres-

1 Resposta

(Rosselló, segle XV)

Família d’orfebres, El fundador de la qual fou:

Pere Alerigues (Rosselló, segle XV)  Orfebre. Li es atribuïda una custòdia gran per a l’església de Sant Joan de Perpinyà (1407-12), en la qual treballaren, també, els seus fills Miquel i:

Joan Alerigues  (Rosselló, segle XV)  Orfebre. Continuà la tradició artística de la família, i el 1450 féu un reliquiari per a contenir els ossos de sant Blai, per encàrrec de la confraria de la Mare del Déu del Pont, de Perpinyà.

Alepús, Salvador d’

Deixa un comentari

(Morella ?, Ports, 1503 – Sàsser, Sardenya, Itàlia, 1566)

Teòleg i eclesiàstic. Valencià de naixement i de llinatge patern, però de mare sarda, establert a Sardenya. Fou elegit a instàncies de Carles I arquebisbe de Sàsser el 1527.

Assistí com a tal al concili de Trento, on exercí un paper destacat: presidí a la primera sessió la comissió sobre llibres inspirats i tradicions apostòliques; a la segona influí decisivament en les comissions de decrets doctrinals, en especial en els criteris de reforma pastoral, gràcies a l’experiència obtinguda a la seva arxidiòcesi.

Pius IV el retingué a Roma durant la darrera etapa tridentina per les seves connexions anteriors amb els ambaixadors imperials.

Entre les seves obres destaquen diverses Omelies, l’Oratorio pronunciada davant els pares conciliars el 1551 i que fou censurada pel legat pontifici a causa de la seva vehemència contrareformista, i les Constituciones sinodales (1555).

Alenyà, Pau

Deixa un comentari

(Solsona, Solsonès, segle XVII)

Pintor i daurador. El 1639 contractà l’obra de pintar i daurar el retaule major del convent del Carme, a Manresa.

Alenda i Mira de Perceval, Genar

Deixa un comentari

(Asp, Vinalopó Mitjà, 16 juny 1816 – Madrid, 11 setembre 1893)

Escriptor i bibliòfil. Abandonà els estudis religiosos que seguia a Múrcia. Des del 1842 visqué a Madrid, on féu les carreres de dret i de filosofia. Es dedicà a l’ensenyament. Treballà a la Biblioteca Nacional de Madrid.

És autor de traduccions de clàssics grecs, de poesies diverses i del llibres Toros (1846) i Relaciones de solemnidades y fiestas públicas en España, obra en dos volums que no arribaria a ser impresa totalment i apareixeria en edició pòstuma (1903-04).

Alemany i Vich, Lluís

Deixa un comentari

(Maó, Menorca, 1912 – Palma de Mallorca, 15 març 1983)

Bibliògraf i bibliòfil. Premi Ciutat de Palma amb Las publicaciones periódicas en Mallorca (tres volums inèdits).

Autor de diverses monografies, ha reunit una extensa i valuosa col·lecció d’impresos referents a les Balears.

Alemany i Rosselló, Francesc

Deixa un comentari

(Campanet, Mallorca, segle XVIII – 1805)

Metge. Fou secretari de l’Acadèmia Mèdico-pràctica Balear.

A l’Acadèmia de Medicina de Mallorca se’n guarden sis memòries, entre les quals hi ha el Discurso sobre algunas varias observaciones que se practican en la medicina (1794) i les dedicades a conèixer els efectes tòxics del guix afegit al vi.