Veure> Francesc Dassió (humanista valencià del segle XVI).
(València, 1771 – Madrid, segle XIX)
Destacat mestre de viola. Pertanyia a la Reial Capella de Madrid.
(València, 1797 – Madrid, 1868)
Polític i militar. Fill de l’intendent de la província de València durant la invasió napoleònica, fou educat a París i seguí després la carrera militar.
Durant la Primera Guerra Carlina es distingí en el setge d’Alpont.
Afiliat al partit moderat, fou ministre de la guerra (1840) i capità general de València.
(València, 1896 – Benimaclet, València, 29 març 1948)
Escriptor. Fou president de l’entitat “Nostra Parla”, col·laborà en diverses revistes valencianes: “El Camí”, “Taula de Lletres Valencianes”, etc.
Com a poeta publicà Melodies (1916) i, pòstumament, Poesies (1949).
(València, 14 maig 1797 – Madrid, 9 gener 1874)
Agrònom i botànic. Fou catedràtic d’agricultura a Burgos, director de l’Escuela Central de Agricultura des del 1856 i jardiner major del jardí botànic de Madrid. Membre de la Real Academia de Ciencias, de Madrid.
És autor de nombrosos treballs sobre temes d’agricultura i inventor d’una arada que porta el seu nom.
(Llíria, Camp de Túria, 1879 – Ontinyent, Vall d’Albaida, 24 maig 1945)
Compositor. Fou director de l’Institut Musical de Giner, a València, i de la Banda de Música d’Ontinyent.
Autor d’obres corals populars, com Cançons d’alegria i Cançons per al poble, d’obres escèniques, com Ama, hi ha foc? i A la vora del riu, mare, i de contes escolars, música religiosa i música simfònica.
(Pamplona, Navarra, 1834 – València, 7 desembre 1897)
Pintor i escriptor. Format a València, on féu estudis a la universitat i a l’Acadèmia de Sant Carles.
Conreà la pintura d’història (Mort de Sòcrates, 1855) i el retrat (Sarasate, al conservatori de València, El comte de Ripalda, al Museu de Belles Arts de València), però destacà més per la seva tasca pedagògica: fou catedràtic i després director (1871) de l’Escola de Belles Arts de l’Acadèmia.
Per la seva humanitat i el seu fi humorisme gaudí de bona reputació entre els seus deixebles, entre els quals sobresurt Emili Sala.
Esporàdicament es dedicà al periodisme (sobre temes artístics), a la poesia satírica i a la caricatura.
(València, 1759 – País Valencià, segle XIX)
Gravador i pintor. Professor d’arquitectura i gravat a l’Academia de San Fernando, de Madrid.
Autor, entre altres obres, de nombroses làmines religioses i de 140 gravats en coure per a les Metamorfosis d’Ovidi.
(Canet de Mar, Maresme, 29 juny 1840 – Vilassar de Mar, Maresme, 28 abril 1899)
Notari i publicista. Fou notari de l’Espluga de Francolí (1870-78) i de Vilassar de Mar.
Formà part de la junta permanent de la Unió Catalanista (1897-99).
Col·laborador actiu de la premsa catalana del seu temps.
(València, 1618 – País Valencià, segle XVII)
Bandoler. Cap d’una banda que desafià l’autoritat del lloctinent de València, marquès d’Astorga i San Román.
El camp d’actuació era la capital i l’Horta i es refugiava a Xelva i a Sinarques -que li proporcionaven queviures i cavalls- i a les localitats castellanes d’Utiel i de Cañete.
Indultat per la reina, passà amb els seus companys a l’exèrcit de Nàpols (1668).
