(Castelló de la Plana, 20 desembre 1904 – Madrid, 8 maig 1958)
Poeta. Estudià a les universitats de Barcelona i Salamanca. Un dels principals animadors de la Societat Castellonenca de Cultura, participà als Jocs Florals de València i fou premiat el 1925, el 1926 i el 1929.
El seu llibre Elegies (1928) reflecteix influències d’Ausiàs Marc i de López-Picó. Més tard publicà Terra (1935), diversos fascicles de poemes satírics i, encara, un nou volum líric, Llàntia viva (1947).
(Palma de Mallorca, 1712 – Paraguai ?, 1758)
Missioner jesuïta. Missioner a les reduccions del Paraguai, on visqué des de l’any 1733.
Exercí el seu ministeri entre els lules i tobes, les llengües dels quals arribà a dominar.
(Palma de Mallorca, 1 juny 1697 – 2 febrer 1768)
Doctor en lleis. Catedràtic de l’Estudi General Lul·lià (1716-32), traslladà a casa seva els estudis universitaris mentre durà l’ocupació de la universitat per les tropes de Felip V de Borbó.
Essent relator de l’audiència, fou enviat a Eivissa (1734) en comissió per tal de restaurar l’ordre públic, i hi organitzà el tribunal judicial i l’arxiu.
Més tard fou alcalde major de la Porció Temporal de Mallorca i oïdor de l’audiència.
(Sineu, Mallorca, 8 desembre 1803 – Madrid, 17 juliol 1834)
Arabista i jesuïta (1817). Traslladat a Madrid, fou professor d’àrab al Colegio Imperial des del 1824 i hi tingué cura de la biblioteca (1830).
Destacà com a arabista (fou deixeble seu, entre d’altres, Pascual Gayangos) i a Mallorca desxifrà inscripcions d’Alfàbia, traduí part del Llibre de repartiment, i féu interpretacions de monedes àrabs, reproduïdes per erudits.
Autor de les Observaciones sobre varias antigüedades árabes en España, que restà inèdit.
(Mur, Pallars Jussà, 1640 – Catalunya, 1733)
Escultor i tallista. Decorà l’església de Santa Maria d’Elx.
Francesc Artigas i Dernis (Barcelona, 1887 – 1925) Pintor i escultor. Destacà com a aquarel·lista. Des del 1922 era professor de l’Escola de Bells Oficis.
Josep Artigas i Dernis (Barcelona, 1873 – segle XX) Decorador. Estudià a París. Escriví diverses obres de caràcter professional.
Veure> Andreu Rei d’Artieda (dramaturg i poeta valencià, 1549-1613).
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Pintor anònim de l’escola valenciana. De personalitat no ben definida, hom li atribueix bona quantitat d’obres entre les quals destaquen Sant Bernabeu i Sant Antoni de Pàdua (1494?, catedral de València), una Pietat, abans atribuïda a Roderic d’Osona el Vell i el retaule del Judici Final (1512 ?), per a la capella de la família Artés a la cartoixa de Portaceli. Les dues últimes són al Museu de Belles Arts de València).
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Escriptor. N’han restat algunes poesies en castellà. Estava relacionat amb el grup de Bernat Fenollar.
Aquesta circumstància permet de pensar que ell o un parent pròxim eren el misser Artés que apareix a l’obra col·lectiva Lo somni de Joan Joan.
(Rosselló ?, segle XI – 1096)
Bisbe d’Elna (1087-96). Bé que, acusat de simonia, la seva elecció no fou acceptada inicialment.
Col·laborà en la fundació d’una canonja regular a Cornellà de Conflent i assistí al concili de Nimes (1096) presidit per Urbà II.
