(País Valencià, segle XV)
Primer senyor de la baronia de Benimuslem, per compra el 1441. Fundador de la línia secundària de Benimuslem.
Era germà consanguini de Galceran de Castellví i Maçana. Fou l’avi de Galceran de Castellví i Vic i de:
Francesc de Castellví i Vic (País Valencià, segle XV – 1515) Baró de Benimuslem. Fou el darrer representant de la línia de Benimuslem.
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Setè senyor de Carlet. Besnét de Galceran de Castellví i Maçana. Vinculà els seus estats establint un vincle agnatici. Fou l’avi de:
Jordi de Castellví i López de Mendoza (País Valencià, segle XVI – segle XVII) Desè senyor de Carlet i de Tous i de Terrabona. Li fou concedit el títol de comte de Carlet el 1604. Serví Felip II al setge de la Goleta i contra els moriscs de Granada. El seu quadrinét fou:
Joaquim Antoni de Castellví i Idiàquez (València ?, 1738 – 8 març 1800) Sisè comte de Carlet, baró de Tous i senyor de la Casa Reial de Pintarrafes. Fou el darrer membre de la línia de Carlet, i els títols passaren a la línia de Castellar.
(València, 21 gener 1766 – 28 juny 1808)
Novè comte de Castellar i onzè de la Vilanova, i baró d’Estivella i de Novetlè. Fill de Vicent Maria de Castellví i de Montsoriu.
Recollí la successió de la línia troncal i fou també setè comte de Carlet. Fou l’avi d’:
Helena de Castellví i Shelly (València, 16 octubre 1821 – Madrid, 29 desembre 1863) Es casà amb l’infant d’Espanya Enric de Borbó, primer duc de Sevilla. La seva rebesnéta fou:
Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon (Madrid, 1867 – Barcelona, 22 maig 1949) Onzena comtessa de Carlet i tretzena del Castellar, títols que aportà, per matrimoni, als Armet de Barcelona i fou la darrera Castellví de la línia de Castellar.
(Madrid, 24 maig 1847 – 18 febrer 1905)
Comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Iniciador de la línia de la Vilanova.
Era l’oncle d’Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon i pare d’:
Enric de Castellví i Hortega de Medina (Burjassot, Horta, 1 juliol 1872 – 17 desembre 1936) Segon comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Rehabilità el marquesat de Làcon amb la grandesa d’Espanya.
Francesc de Castellví i de Vic (València, segle XV – 6 setembre 1506) (o Franci de Castellví) Poeta. Baró de Benimuslem i senyor de Mulata. El 1464 fou nomenat cambrer del príncep Ferran (futur Ferran II de Catalunya); el 1476 era majordom reial a València, càrrec que encara tenia el 1495. El 1496 fou nomenat jurat de València, i el 1497, conseller. És autor d’uns Escacs d’amor, que va escriure juntament amb Bernat Fenollar i Narcís Vinyoles. Participà al certamen poètic del 1474, del qual es conserva el recull Obres e trobes en llaors de la Verge Maria.
Lluís de Castellví i de Vic (València, segle XV – 1481) Poeta. El 1461 es casà amb Violant de Montpalau, a qui Joan Roís de Corella dedicà la seva Vida de la gloriosa santa Anna. Contertulià del seu consogre Berenguer Mercader, figura en el Perlament en casa de Berenguer Mercader de Roís de Corella. Un romanç seu en castellà fou inclòs en el Cancionero general d’Hernando del Castillo.
(Sardenya, Itàlia, segle XVII – Càller, Sardenya, 1668)
Marquès de Làcon i vescomte de Sanluri, fill de Francesc de Castellví i d’Aimeric, cap de la facció de la noblesa sarda contrària a la política dels lloctinents.
Desterrat ja el 1652, igualment com el seu rival Artal d’Alagó, marquès de Villasol, i acusat el 1656 d’homicidi en una escomesa contra aquest i els seus partidaris, estigué vuit anys reclòs a la torre calleresa de l’Elefant.
A les corts convocades pel lloctinent, marquès de Camarasa, dirigí l’oposició a la concessió d’un subsidi de 70.000 escuts a la corona si abans hom no obtenia que només els sards fossin habilitats per als càrrecs civils i eclesiàstics de Sardenya, i negociá, bé que sense èxit, com a diputat de les corts, prop de la cort de Madrid.
La dissolució de les corts pel lloctinent, a causa de la popularitat d’Agustí de Castellví, i l’assassinat immediat d’aquest, provocaren, al seu torn, l’assassinat del marquès de Camarasa (Manuel Sarmiento de los Cobos).
(València, 17 març 1675 – 17 gener 1754)
Segon marquès de Vilatorques. Fill i successor de Josep de Castellví Coloma d’Alagó i Borja. Fou governador de València i virrei de Nàpols.
Pel seu matrimoni (1702) amb la comtessa de Cervelló incorporà aquest comtat, però la branca s’extingí amb llur filla (1799), que aportà l’herència als Osorio.
(País Valencià, segle XIV – segle XV)
Tercer senyor de Carlet, de Benimodo i de Massalet, nét de Gonçal de Castellví.
Fundador de la línia troncal de Carlet. Fou el pare de:
Joan de Castellví i Mercader (País Valencià, segle XV) Senyor de Castellar. Fou l’iniciador de la línia secundària de Castellar (més tard esdevinguda principal). Fou l’avi de:
Joan Baptista de Castellví i Català de Valeriola (País Valencià, segle XVI) Noble. Tingué una destacada intervenció en la batalla de l’illa Terceira (1581). El seu quadrinét fou:
Tomàs de Castellví i Adell (País Valencià, segle XVII – segle XVIII) Comte de Castellar i baró i senyor de Bicorb, Quesa, Benedrís, Rafelguaraf, Faldeta, Castellar i Vilanova. El seu renebot fou:
Vicent Maria de Castellví i de Montsoriu (País Valencià, segle XVIII) Cinquè comte de Castellar. Heretà del seu oncle matern el comtat de la Vilanova i les baronies de Torres Torres i de Manuel. Fou el pare d’Antoni Benet de Castellví i Duran.
(Sardenya, Itàlia, segle XV – segle XVI)
Vescomte de Sanluri. Hereu testamentari dels germans Perot i Lluís de Castellví. Fou confirmat vescomte de Sanluri pel rei el 1507. El seu descendent fou:
Artau de Castellví i d’Alagó (Sardenya, Itàlia, segle XVI) Vescomte de Sanluri. Fou creat comte de Làcon el 1561. El seu fill i successor fou:
Jaume de Castellví i de Castellví (Sardenya, Itàlia, segle XVI – segle XVII) Comte de Làcon. Fou el primer marquès de Làcon el 1605. Els seus fills foren:
(València, 20 desembre 1653 – Madrid, març 1722)
Noble, escriptor i erudit. Primer marquès de Vilatorques (1680). Fill de Basili de Castellví i de Ponç. Fou menino de Carles II.
Essent governador de la ciutat i del Regne de València féu processar i garrotar el bandoler -ex-frare augustinià- Pere Antoni Ribera, dit el Frare, i l’arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí l’excomunicà (juntament amb la resta del tribunal i la ciutat de València) i no aixecà la pena fins que Castellví fou multat i sotmès a una pública i humiliant pena corporal de mans del mateix arquebisbe. Fou lloctinent de Mallorca (1691-98) i membre del Consell d’Aragó.
Aplegà a València una biblioteca de més de 7.000 volums, mapes i esferes; solien reunir-s’hi Tomàs Vicent Tosca, Manuel Martí, Joan Baptista Corachán, Josep Manuel Minyana i Baltasar Íñigo. Ajudà Josep Rodrigues en la confecció de la seva Biblioteca valentina.
Publicà una Recopilación de los elogios fúnebres que se escribieron en la Academia de Valencia (1681), i deixà inèdits, en castellà, uns quants catàlegs dels governadors de València i de Mallorca, uns quants tractats de comèdies i en contra dels judaïtzants i algunes traduccions literàries del francès, a més de diverses poesies.
