(Muro de Mallorca, Mallorca, segle XVI – Palerm, Sicília, Itàlia, 1574)
Franciscà. Ingressà a l’orde el 1565. Fou elegit provincial del Regne de Mallorca el 1567.
El 1571 participà en l’expedició de Lepant com a confessor i consultor de Joan d’Àustria.
Escriví un Diario de los sucesos de la armada de la liga mandada por el Serenísimo Señor Don Juan de Austria (que restà inèdit fins al 1847).
(València, 1902 – 1983)
Genealogista i historiador. Estudià dret a la Universitat de València i posteriorment hi treballà com a professor.
Publicà diversos treballs d’investigació històrics a l’“Archivo de Arte Valenciano” i als “Anales del Centro de Cultura Valenciana” i sobre pintors valencians medievals, que després serien aplegats al llibre Pintores valentinos, su cronología y documentación (1960).
Realitzà la transcripció documentada de la família Borja (segles XIII-XIV) i d’altres famílies aristocràtiques. Contribuí, a partir del seu treball a diversos arxius regionals, a l’esclariment de la cronologia i a la genealogia d’escriptors clàssics valencians.
(els Poblets, Marina Alta, 16 desembre 1921 – Múrcia, 14 setembre 2015)
Escriptor. Doctor en filosofia i lletres. Fou catedràtic a diversos instituts d’ensenyament mitjà.
És autor del recull narratiu El pequeño corredor y otros cuentos (1954).
(Torrent, Horta, 16 març 1855 – Madrid, 31 desembre 1916)
Metge. Destacà com a cirurgià i per les seves investigacions sobre el càncer, que el feren ingressar a la Societat Internacional de Berlín per combatre aquesta malaltia.
(València, 25 octubre 1828 – Barcelona, 7 febrer 1903)
Metge i polític. Estudià medicina a València i s’especialitzà en oftalmologia. El 1893 ingressà en l’Acadèmia de Medicina.
Milità en el republicanisme moderat. Fou col·laborador de “La República Federal” de Madrid des del 1870, diputat i vicepresident de les Corts constituents el 1873.
Fou elegit senador per l’Academia de Medicina de Madrid. L’any 1891 fou un dels fundadors del partit Centro Republicano.
(Palma de Mallorca, 18 gener 1825 – Madrid, 13 abril 1860)
Dirigent obrer i periodista. S’establí a Madrid el 1846 i després d’unir-se a Francesc Pi i Margall, dirigí el 1848 “El Taller” i “El Amigo del Pueblo”.
Fundà el 1849 la Escuela del Trabajador, que durà uns quants anys i arribà a tenir uns 1.500 alumnes. Al costat de l’escola muntà una impremta i el periòdic quinzenal “El Trabajador” (1851-52), dins l’orientació del sector socialista del partit demòcrata al qual pertanyia.
Entre els subscriptors, que arribaren a uns 14.000 en tota la Península, sortiren nombroses associacions mútues obreres que s’estengueren principalment pel Principat, País Valencià i diversos punts d’Andalusia.
Com a editor, només es reservava el 10% dels beneficis; la resta es distribuïa entre les societats obreres. Tingué una actuació destacada en la revolució del 1854, i publicà “La Hoja de las Barricadas”, amb F. Garrido i Carbonari.
Al final del 1857 col·laborà en la fundació de la societat secreta El Falansterio, que es ramificà especialment per Catalunya i Andalusia.
(Benetússer, Horta, 18 maig 1938 – Berlin, Alemanya, 14 gener 1999)
Violinista. Ha estat deixeble de Joan Massià, a Barcelona, ciutat on oferí la seva primera actuació pública en 1952. Poc després actuà a Saragossa, València, Copenhague i d’altres ciutats.
Actuà novament a Barcelona en 1954. abans d’emprendre una àmplia sèrie de recitals a Dinamarca. El 1958 oferí un programa amb totes les sonates i partitures de Bach a Barcelona, València, Saragossa i Madrid.
S’establí a Alemanya, on fou primer violí en una orquestra de Colònia.
(Pedralba, Serrans, 12 octubre 1827 – Palma de Mallorca, 14 novembre 1897)
Prelat. Fou professor dels seminaris de València i de Toledo, i ardiaca de Mondoñedo (Galícia) i també de Toledo. Durant un temps residí a Amèrica.
De tornada fou arxipreste a Saragossa, d’on fou nomenat (1881) bisbe auxiliar de la mateixa seu. Més tard fou bisbe de Tenerife.
El 1885 fou nomenat bisbe de Mallorca, dignitat que exercí fins a la seva mort.
(València, 13 març 1858 – Tànger, Marroc, 26 març 1926)
Eclesiàstic. Prengué l’hàbit franciscà el 1875 i fou destinat a les missions del Marroc, de les quals arribà a ésser prefecte (1896); promogué la fundació d’escoles i de temples.
El 1908 fou nomenat vicari apostòlic del Marroc i bisbe de Fesses, i el 1923, arquebisbe titular de Pompeiòpolis.
(Palma de Mallorca, 1779 – 1838)
Escriptor. Framenor.
És autor d’una Gramática de la lengua mallorquina, d’una Nueva ortografía de la lengua mallorquina (1812) i de la comèdia Divorci per força (1837).
Conreà també la poesia festiva en català.
